Em vaig educar a l’escola pública catalana, encara em queden uns anyets de convivència si vull el passaport i no he tastat l’escudella de Sant Antoni –això últim sí que em sap greu–. És de suposar, doncs, que no sigui capaç d’entendre com funcionen les coses aquí en el fons. També em vaig perdre el procés constituent, que diuen que va ser dur i feixuc però a la fi apassionant. I que va donar pas a una nova època, deixant enrere herències medievals per construir unes Valls més democràtiques. Però hi ha tradicions que han sobreviscut.
Just després de tancar les llistes electorals, un altre procés apassionantíssim que es repeteix cada quatre anys –aquest cop n’han estat dos–, és bo recordar que a Andorra hi ha set països i que un sistema electoral que pot arribar a ser molt cruel i pervers els reivindica amb unes circumscripcions territorials tòxiques. Com si no n’hi hagués prou amb les comunals.
No entenc com un votant de Canillo val per vuit d’Andorra la Vella. No entenc com pel valor d’una sola papereta les cares de dos consellers generals poden canviar per tota una legislatura. No entenc perquè n’hi ha fins a vint-i-vuit a l’hemicicle quan molts només obren la boca el dia del jurament.
Si paraules de l’estil modernització, progrés o futur han de formar part dels discursos de les respectives campanyes, perquè no comencen pel fons? Però al guanyador no li interessarà tocar el factor parroquial i el perdedor, pensant com pot sumar adeptes en aquell enclavament en el qual li ha anat de poc, tampoc estarà per la labor.
Especulador! Us sona a insult? Doncs, ja fa temps que hauríem d’haver assumit que l’especulació circumscrita al terreny econòmic és una pràctica lícita i acceptada. Titllar-la d’ètica o honorable potser és de mal gust, però a les empreses i els senyors (o senyores) de vestit i corbata que es dediquen a comprar barat i vendre car, beneficiant-se de les fluctuacions dels preus que ells mateixos fabriquen, la cosa sembla que els va bé. I que mentre provoquen crisis de cavall als mercats financers i països sencers no haurien de tenir problemes per regalar-se unes vacances al Carib o un sopar al Bulli.
Doncs com que sembla que en aquest món tan desigual que ens hem construït toca conviure amb el senyor especulador, que menys que demanar-li una petita col·laboració. Per això uns quants estats, entre ells Espanya i França, s’han alineat amb una demanda de les ONG que no és nova, però que pren força en aquests dies en què tremolen borses i consciències. Demanen al G-20 que gravi l’especulació, i que destini al Tercer Món un 0,05% de les transaccions financeres d’aquesta bella naturalesa. Comptant divises, accions i la resta pel cap baix serien 300.000 milions d’euros l’any, que potser arreglarien alguna cosa.
S’han decidit a batejar el projecte d’impost com la taxa Robin Hood, el proscrit que robava els rics i donava el botí als pobres. Però això era a l’Anglaterra medieval, perquè ells segueixen sent els poderosos i l’almoina la donaran si se’ls demana amb educació. Si el príncep de Sherwood, allà on l’hagi deixat la llegenda, aixequés el cap trauria l’arc i les fletxes de seguida.
Diuen que la publicitat és vendre felicitat, i d’això va més o menys el darrer anunci d’una famosa marca cervesera que patrocina el Barça i que ha identificat l’èxit de l’equip blaugrana, amb molts jugadors formats al planter, amb totes les coses bones que té Catalu-nya i, finalment, el producte que comercialitza. Una posada en escena efectista, amb l’actor Quim Gutiérrez –el primer David de la telesèrie El cor de la ciutat– i els membres d’Els Amics de les Arts, un dels grups de moda de l’escena catalana; amb una música que creix en paral·lel a l’entusiasme en l’enumeració del patrimoni català, on caben des dels Pirineus i la Costa Brava, fins a Gaudí, Dalí, la sardana i els castellers, passant per les galetes de Camprodon, Ferran Adrià i el capipota. Una combinació ben estudiada per donar com a resultat un espot que vol tocar la fibra i inflar d’orgull del català, culer i bebedor habitual, però que per aquest excés de patriotisme pot exercir l’efecte contrari. A mi m’ha passat. Després de veure’l he començat a pensar “què no hauríem de tenir”. I la llista podria encetar-se, per exemple, amb la indústria petroquímica de Tarragona, Salt, el cas Palau o la darrera i surrealista polèmica amb la limitació dels vuitanta per hora a l’entrada de Barcelona. És qüestió de gustos.
I després m’ha vingut al cap l’andorranitat i les especificitats tan pregonades abans, ara i sempre a les Valls. I he pensat a confeccionar una llista amb el deure i l’haver. I he decidit que seria millor deixar-ho córrer, no fos cas que acabés sortint una mica desequilibrada.
Corria l’any 1991 quan l’operació Tempesta del desert, la primera guerra del golf, ens apropava com mai s’havia vist un conflicte llunyà que havia de canviar el món. Es va dir llavors que era la primera guerra televisada en directe. Em recordo seguint amb atenció a la cuina de casa i a deshores una mena de focs d’artifici de verd fosforescent, una pirotècnia destructiva servida per al consum de mas ses, aquell cop amb un preceptiu control dels Estats Units. Deu anys després, les esgarrifoses imatges de les Torres Bessones esfondrantse i deu anys més tard tornem a veure escenes sorprenents en temps real, les de les revoltes populars al món àrab. Ja les bategen com a revolucions dels fills del Facebook, més informats, més connectats, menys ignorants, diuen. Ara, a més de saber què passa a l’acte es multipliquen els punts de vista, segons a llò que usuaris i professionals pengen a la xarxa. Entre saturació o sequera informativa, escullo el primer, i m’abono a la teoria que Internet democratitza el món. Però només una mica, perquè hi ha coses que no canvien, i la immensitat d’inputs rebuts afegeixen angoixa i frustració. Com el fet que l’ara dimoni Mubàrak gaudís del beneplàcit d’Oc cident per tres dècades i amb l’aixecament del poble a questa banda del món comenci a preparar, com deu fer amb Tunísia, un canvi d’Egipte que no a menaci els seus interessos. Mentre els egipcis es llancen pedres els uns als altres hi ha qui segueix manegant els fils de la titella, i no crec que en deu, cent o mil anys, Internet o el que vingui ho solucioni. Informats? Potser. Lliures? Ni pensar-ho.
