Facebook i pedres
Corria l’any 1991 quan l’operació Tempesta del desert, la primera guerra del golf, ens apropava com mai s’havia vist un conflicte llunyà que havia de canviar el món. Es va dir llavors que era la primera guerra televisada en directe. Em recordo seguint amb atenció a la cuina de casa i a deshores una mena de focs d’artifici de verd fosforescent, una pirotècnia destructiva servida per al consum de mas ses, aquell cop amb un preceptiu control dels Estats Units. Deu anys després, les esgarrifoses imatges de les Torres Bessones esfondrantse i deu anys més tard tornem a veure escenes sorprenents en temps real, les de les revoltes populars al món àrab. Ja les bategen com a revolucions dels fills del Facebook, més informats, més connectats, menys ignorants, diuen. Ara, a més de saber què passa a l’acte es multipliquen els punts de vista, segons a llò que usuaris i professionals pengen a la xarxa. Entre saturació o sequera informativa, escullo el primer, i m’abono a la teoria que Internet democratitza el món. Però només una mica, perquè hi ha coses que no canvien, i la immensitat d’inputs rebuts afegeixen angoixa i frustració. Com el fet que l’ara dimoni Mubàrak gaudís del beneplàcit d’Oc cident per tres dècades i amb l’aixecament del poble a questa banda del món comenci a preparar, com deu fer amb Tunísia, un canvi d’Egipte que no a menaci els seus interessos. Mentre els egipcis es llancen pedres els uns als altres hi ha qui segueix manegant els fils de la titella, i no crec que en deu, cent o mil anys, Internet o el que vingui ho solucioni. Informats? Potser. Lliures? Ni pensar-ho.
