Tinc ganes d’avançar-me a la jornada electoral i ara que els protagonistes absoluts són els candidats reconèixer els reis el 3-A fins que hi hagi resultats. Són un bé cobejat, objectiu d’esforços encara que només sigui per quinze dies: els votants.
Superem la discussió dels drets polítics i centrem-nos en ells, 21.852 d’entre més de 60.000 i menys de 80.000 (a l’espera de censos polits). I identifiquem el primer gran grup: el del votant anticipat, que si encara no ho ha fet anirà els dies vinents a la Batllia. Perquè té compromisos professionals lluny, perquè no es pot estar del cap de setmana de desintoxicació a Miami Platja, o perquè no té ganes de trobar-se segons qui exercint pressió.
Al segon estadi hi poso el votant presencial, fidel a la cita al comú. I d’aquests en podríem fer mil i una categories: el votant estrella, és a dir, el candidat, que mai falta i mai s’equivoca; el votant militant, sense por de fer visible la papereta, confiat i entregat a la seva causa; el votant complidor, al qual li hagués agradat visitar la Batllia però ha de fer acte de presència per algun compromís; el votant intimidat, que aixeca poc la vista, diu hola i adéu i en dos minuts enllesteix; el votant social, sovint jove, que arriba en grup i després de consumar se’n va a fer el vermut (…).
I no em vull deixar un tercer gran grup, que es preveu que creixerà. El del votant invisible: el que no vota potser per desídia, per decepció… i compta precisament per no ser comptat.
Del primer a l’últim, persones que tenen la fortuna de viure en democràcia. Per molts anys.
Hi ha diferències més aviat formals, entre el que comença demà, la campanya electoral, i allò del que hem estat espectadors en l’última setmana, que li’n diuen precampanya. Ajuden a oficialitzar l’assumpte, que tothom se senti més còmode. Penjats els primers cartells i els candidats ja podran demanar el vot amb llibertat, pujar escales i obrir-se pas als domicilis del target que tenen identificat com a indecís; començaran a aparèixer cares amb artificial voluntat de seducció i eslògans anunciant una vida millor en aquests panells metàl·lics que ens trobem pel carrer i que endrecen la propaganda amb esperit sostenible (bon invent, sí senyor); tindrem debats estructurats, amb moderadors preocupats perquè es respectin temps i torns de paraula i si pot ser que algú s’alteri una mica per donar més brillantor al xou.
Però seria tot un detall trobar una diferència de pes durant les dues setmanes que vénen, que tingués a veure amb el missatge i com es transmet. Fins ara hem escoltat més els grans aspirants i els seguirem escoltant amb més força, acompanyats dels altres dos candidats, amb objectius realistes però la voluntat de fer-se escoltar enmig del garbuix. I seria un detall que no es repeteixi el bombardeig indiscriminat sobre el votant dels darrers dies, que amenaça de continuar fins a la saturació. Assumint l’overbooking de llistes per la causa parroquial, aparicions més seleccionades i de més qualitat, amb un contingut clar i si pot ser que aporti novetat, ajudarien que el 3-A el sobre entri a l’urna amb un plus d’alegria i confiança. Que es necessiten.
Una inversió de vint-i-sis milions d’euros bé val una nova seu del Consell General que faci patxoca. I així ho testimonien les primeres imatges que hem vist, en espera de les portes obertes de dilluns que competiran amb el Mercat de les oportunitats de la Seu. Casa de la Vall estarà allà, bufona i una mica tapada, per a les sessions tradicionals i com a testimoni d’una època, però cedeix el relleu a una construcció d’acord als temps actuals. Malgrat la crisi. Potser al principi hi haurà qui enyori les estretors, la cèntrica posició del Govern o les declaracions, de peu i a raig, a la sala dels Passos Perduts, però ja fa temps que es va decidir que havia arribat l’hora de substituir la noble fusta per materials més funcionals, disposar de faristol per a les intervencions, tenir circuit tancat de televisió o una sala de premsa en què les preguntes ressonin amb més força.
I l’estrena arriba en un moment indicat… o no, l’avantmatx d’unes eleccions generals. A la vista d’algun afer recent, com la xirigota en què s’ha convertit l’elecció de la data del debat televisiu dels candidats nacionals, podria ser que la façana sigui l’únic a canviar. Però no cal perdre la fe, i si fa falta invoquem el benefici del dubte perquè el nou contenidor parlamentari s’acompanyi amb millor contingut. Amb un Consell més gran tocaria consellers més grans, no en mida ni en nombre, sinó en capacitats i sentit comú, per exemple. Que després de les eleccions omplin els espais de l’edifici de raons que facin pensar que hi haurà més consens i capacitat que els últims temps. Que després de les votacions no es quedin tan amples.
Ara que és moment de vendre’s més que mai no els haurà resultat gaire còmode a alguns dels protagonistes de la primera línia de les candidatures electorals –vegeu Bartumeu o Cinca– fer part del paisatge en el qual a una informadora se li restringeix el dret de fer la seva feina únicament per la seva condició femenina. Va aplicar la mesura diumenge la Consòrcia dels Casats d’Andorra la Vella, abans del tradicional inici del Consell del Bull, quan a la companya se la va convidar a abandonar una sala farcida d’homes, homenets, homenots i homenassos. Una patinadeta que el sector periodístic, com és la seva obligació, no ha passat per alt i que uns dies després s’ha tancat amb un comunicat en què el cap de colla oficialitzava les excuses, com també era la seva obligació. Descartada qualsevol teoria del malentès per part de testimonis presencials, segur que aquell dia algú es va aixecar del llit posant al terra el peu que no tocava. Perquè si en anteriors edicions de la trobada s’ha permès seguir tota la sessió amb normalitat a persones de sexe contrari al dels germans consorciants, el canvi no pot tenir cap altra explicació.
I un cop feta la denúncia i acceptades les excuses proposo que se sigui valent i es trenqui amb el pes de la tradició. Que a partir d’ara, i admetent que de vegades no anem sobrats d’esdeveniments, aquells que donem fe del que passa a les Valls decidim que no és necessari aixecar acta d’un teatret que els prohoms de la capital fan cada any a Casa de la Vall. Ningú es trobarà a faltar ni ho trobarà a faltar, i ens estalviarem ensurts i rubors.
