És odiós emmirallar-se en l’entorn, però potser és la millor manera d’identificar errors i mancances pròpies. Els gairebé cinc milions d’aturats a Espanya conformen una xifra històrica per negativa, mentre al costat contrastava aquesta mateixa setmana els beneficis del primer trimestre de Banco Santander. Baixen, cert, però encara són de més de 2.000 milions d’euros. Deu fer part de la lògica empresarial que quan es guanya menys que en l’exercici anterior és que ja es comença a perdre, tot i que quedar-se sense el lloc de feina és una pèrdua més important.
No és qüestió d’aferrar-se a desitjos utòpics en pro d’una societat equilibrada, sana, igualitària, però sí de reflexionar sobre una distància que cada vegada es percep més important, dins un primer món que en teoria ja és vencedor, entre els que guanyen i els que perden. A les Valls els bancs també obtenen beneficis i la gent també es queda sense feina. Molts se’n tornen per on han vingut i al Servei d’Ocupació hi ha menys activitat de la que potser tocaria. I les diferències, enmig del dia a dia de presses, trànsit o turistes, s’amplifiquen per antònims més o menys coneguts que són feixucs de portar en temps com aquests: andorrans i residents, funcionaris i sector privat, rendistes i empresaris, vermells i taronges…
Amb el Consell ja parat i en espera que arribi el Govern no toca una altra cosa que esperar que prosperi la crida al diàleg i la voluntat d’anar per feina i actuar en favor de l’interès general. Malgrat que l’optimisme ara mateix també pugui estar fracturat.
Tots són necessaris, persegueixen remoure consciències, aconseguir suport per a causes nobles. També n’hi ha que només volen celebrar. Poden arribar a carregar de tant encadenar-se però els dies de, els dies contra, els dies per a… fan part del nostre temps i em transmeten civilització, societat, la capacitat d’organitzar-se de forma col·lectiva. El d’avui, 23 d’abril, potser no s’hauria d’incloure en la categoria i no seria tan transcendent com molts altres que volen resoldre necessitats o representen mil lluites contra mil injustícies, però a l’afegit de tradició que se li dóna a la veïna Catalunya, agradablement encomanadís a les Valls, és important afegir-li el matís vindicatiu. Sant Jordi és festa però també la millor manera de recordar-nos el valor del coneixement. I que la lectura és indispensable per saber, reflexionar, entendre, pensar; per fantasiar, divertir-se, créixer…
Ara que el consum és més immediat i fugaç que mai, que tot caduca massa aviat i que en el vertiginós dia a dia ens resulta més senzill l’exercici de veure una pel·lícula o escoltar un tema a l’MP3, toca reivindicar un hàbit més laboriós en el qual no es pot defallir. I malgrat el vessant comercial, el poder d’un Sant Jordi en una Rambla de Barcelona farcida de referències literàries entre el brogit d’autors i lectors és capaç de reconciliar l’home amb les lletres. Encara que només sigui per un dia. I si la jornada transcorre assolellada, i al costat del llibre que llegirem n’hi ha que regalarem i hi fem aparèixer l’olor i el color de la rosa, la història pot acabar sortint rodona. Bona diada.
Tancament de quiròfans, supressió de la sisena hora de primària a les escoles. Exemples de mesures en pro de l’austeritat que ja es preveu executar ben a prop d’aquí. A Catalunya s’ha iniciat la confecció d’un pla de retallades pressupostàries que s’intuïa i que no fa excepcions. Sanitat i educació també. I ja ha rebut una resposta clara, més de vint mil persones manifestant-se pel centre de Barcelona. Mas ha arribat al govern català i diuen que ha començat a anticipar el que passarà a tot Espanya. Aprimament de la cosa pública per desengreixar dèficits i deutes tot esperant que el cicle econòmic canviï. Són temps de tisorades i tot i que les Valls tenen frontera em temo que la moda anirà cap amunt.
Pel cap baix seré l’opinió número 999.999 que constata que amb la incontestable victòria electoral Demòcrates per Andorra té per davant una autopista al Consell General i al Govern. Podran fer i desfer, però amb una roca ben grossa enmig del camí. Es diu crisi. Amb aquesta excepcional majoria és hora que tothom es repassi bé el programa electoral, perquè no hi hauria d’haver cap motiu perquè les accions que allà hi figuren, més o menys precises, no es puguin tirar endavant els pròxims quatre anys, com tampoc seria normal que mesures que no hi figuren s’apliquin de forma immediata i calculada. I quan toqui usar les tisores, que el tall no sigui rude, que sigui net, i que pensin a tenir al davant fil i agulla per tancar la ferida al més aviat possible. La retallada pot arribar a ser lògica, realista, inevitable, però que no sigui ni l’únic ni el més important.
Si en algun país europeu es va fer notar primer la crisi, i de quina manera, aquest va ser Islàndia. El creixement de l’illa en l’època daurada havia estat citat com a exemple per a Andorra i a Andorra. I la història, ja coneguda, és que el mirall va quedar esmicolat. Islàndia ha fet fallida, s’ha endeutat exhorbitadament, s’ha devaluat, ha fracassat. Però la manera com han afrontat els seus habitants una desgràcia que encara no té un final clar també s’està fent servir d’exemple. Com a mínim d’una actitud més enllà de la convencional, o no. Suposo que ells mateixos no tenen altre remei que reconèixer que han contribuït a una història desafortunada, còmplices sense saber-ho, obnubilats de progrés o simplement enganyats. Però consumat el desastre ells mateixos han decidit també quin camí calia seguir.
A banda de la reclamada i obligada dimissió del govern, en un referèndum la ciutadania va determinar si assumia el deute generat per la banca. Va vèncer el no per golejada. Es van buscar els màxims responsables del daltabaix i tot i que ningú ha dit que la seva actuació constitueixi delicte, hi ha hagut detencions de banquers. Aquest any un grup de persones no afiliades a partits polítics, ciutadans de diversa procedència, escollits de forma democràtica, inicien un treball que per a la reforma de la constitució, que haurà d’aprovar el parlament i que recolliria propostes de diferents assemblees fetes al país.
Mitificacions al marge, tothom hauria de tenir un bri d’islandès. Ara són més pobres, sí. Potser també més dignes.
