L’endemà
Quan la Júlia es va aixecar del llit dijous em va dir que a l’escola tenien Consell General –a la seva mare li havia deixat anar la nit abans–. Vaig riure i vaig pensar que potser havia sentit campanes a casa, on per deformació professional algun cop haurà escoltat citar la cambra parlamentària, que demà tindrà nous membres. Hores després vaig saber que a l’escola organitzaven una votació amb els alumnes grans de primària com a cirereta d’uns dies en què s’ha treballat sobre les institucions del país i el procés electoral. Ahir em vaig trobar un parell de fotos i un reportatge al Diari on els nens, amb aquesta expressió entusiasta i gens intoxicada que només poden tenir ells, exercien el seu particular sufragi. Els professors els demanaven votar un partit, però a més volien que a la papereta constés l’argument que els havia fet decidir. Tot plegat em sembla un exercici valuós, sobretot si ajuda els que són el futur a saber com prendre el camí més adequat des d’una reforçada perspectiva de valors democràtics.
La Júlia és molt xerraire. L’altre dia li vam dir que anava per a cap de Govern, però ella ens va sortir que no li agrada, que vol ser cuinera. Té tres anys i mig. Procurarem ajudar-la a ser el que vulgui, però em conformo que sigui bona persona i feliç en un món en què paraules com solidaritat, treball, prosperitat, igualtat, entesa, pau, benestar… no sonin sovint buides. Per aquí en les últimes setmanes algunes s’hauran pronunciat força, i fóra bo que des de dilluns en aquest petit país en dificultats es promoguessin amb convenciment i, sobretot, fets. Ells, el futur, tindrien un horitzó més clar.
