No sé si l’autodefinició de culer crític era l’adequada, però fins ara la feia servir per suportar els meus arguments quan dic que al Chelsea el van perjudicar molt a les semifinals de la Champions del 2009, que Mourinho, tot i detestable, és un gran entrenador, o que el Reial Madrid juga bé i que un algú que enxufa 40 gols en una lliga és un fenomen, malgrat que la meitat no serveixin per a res. Era una manera de justificar que el fet de pensar que el Barça ni és l’únic ni porta la veritat absoluta gravada a l’escut no m’invalidava per continuar portant el copyright culer sense ser sospitós d’heretgia. Segur que n’hi haurà d’altres del meu estil, però John Carlin –periodistas i escriptor britànic– se’m va manifestar l’altre dia davant del televisor i ara em sento menys sol, esportivament parlant. Ell era del Manchester, deia, però ara és del Barça. Per què? perquè s’havia desapassionat, per una mena de racionalitat esportiva i perquè el Barça, que no s’oblidi, juga molt bé. I hi afegia que trobava a faltar el punt holliganesc, d’incondicional, potser allò que ha convertit el futbol en monstruositat, per les dimensions que no per l’aspecte.
I és que quan els diaris ja fa tan de temps que s’han tornat bojos i prenen partit descaradament o quan Shakira munta un concert a Barcelona l’endemà de la final a veure si hi ha títol i amb ell una bona caixa, el futbol, l’esport, queda en segon terme.
Per tant, que avui veiem un bon partit, que guanyi el Barça i si s’ho mereix encara millor. Ah! I si algun dia neix l’FC Carlin, m’hi apunto de lateral esquerre, encara que sigui per escalfar banqueta.
La plaça del Sol de Madrid està aquests dies presa pels indignats, una espècie que feia massa temps que no es deixava veure o que potser no s’ha vist mai, com a mínim amb aquesta fesomia. Les persones allà concentrades no fan l’efecte d’estar defensant opcions polítiques o pertànyer a grups de pressió de trajectòria reconeguda. Més aviat semblen haver-se unit espontàniament per desafiar l’statu quo en període electoral i donar un toc d’atenció al poder. De moment parlen, discuteixen i proven d’estructurar-se al voltant de sentiments, sensacions i una crua realitat. Injustícia podria ser allò contra què es revolten.
És una incògnita què en sortirà, d’aquesta mena d’àgora espontània, si tindrà continuïtat, conseqüències o provocarà canvis importants a cal veí, però s’ha d’aplaudir. Malgrat que passada una primera fase de certa sorpresa i afinitat, ja se sent al carrer qui reprova l’acampada. Potser els indignats amb els indignats seran pocs –n’hi ha que ho pensen i no ho diuen–, però indignen sobremanera. Estar instal·lat en el benestar, en les cabòries domèstiques i l’univers particular deu ajudar a pensar que aquells que protesten i demanen canvis per una via alternativa són uns al·lucinats que no van enlloc. El problema és quan cada cop hi ha menys persones benestants, una condició que semblaria més garantida a les Valls fent cas de les minses i darreres sublevacions, amb la POB, Metayer i l’FP. De fet amb minoria de nacionals i ara amb una majoria absoluta el risc d’indignació es minimitza. El camí cap a la frontera el coneix tothom.
Per a la immensa majoria dels que viuen a les Valls és una qüestió de pesada rutina aixecar el maleter quan ens ho requereix l’agent de torn de la Benemèrita. Fora, als aeroports, els nacionals sense aquest privilegi picaresc i il·legal del doble passaport també s’acostumen a la incomoditat d’esperar a la zona extracomunitària. Així que l’espai Schengen i l’absència de fronteres a fins a 25 països del Vell Continent no haurà estat ni serà una fita prou valorada per aquí. Si no en treus beneficis, que és el que al final acaba comptant, per què perdre ni un segon a pensar-hi? Però quan el principi de lliure circulació de persones comença a posar-se en dubte en el si de les pròpies institucions europees és que alguna cosa està passant, i que es retrocedeix.
Perquè no només es tracta de cues o papers, també podem parlar d’economia, llibertats, confiança, oportunitats o justícia. I arriba la crisi i els països capdavanters comencen a pensar en deixar enrere grans avenços, mesures progres, per abonar-se a plantejaments proteccionistes. I es percep amb més claredat que la solidaritat que volia (vol) fer d’Europa un model no deixa de ser interessada.
Qui sap si al primer moviment de Dinamarca de reinstaurar els controls fronterers i a la revisió imminent del tractat no continuaran canvis més transcendents. Qui sap si és veritat que toca remirar-se l’acord monetari i posar el fre de mà a la voluntat d’avançar en les relacions amb Europa. Qui sap si un dia Europa practica la indiferència amb Andorra. Qui sap si les fronteres tornaran a estar de moda d’aquí a ben poc. Qui sap.
Ara que Bin Laden està fregit –ens ho hem de creure, tot i que la visió del seu cos inert hagi estat compartida només per la CIA i alguna bestiola del fons marí– l’amenaça a les altures és menys latent. Per tant augmentaran els passatgers i ja hem de començar a pensar a potenciar l’arribada via aèria d’espanyols, portuguesos, britànics, russos o congolesos si fa falta. Hmmm… Per Alguaire, per Tolosa? Disculpes per l’estúpida entrada, però la pinzellada d’humor negre no em sembla dolenta per abordar la qüestió aeroportuària, etern debat modern a les Valls, potser fora de lloc de vegades i potser ja massa pesat.
Tolosa i el Prat nodreixen d’esquiadors i compradors llunyans les botigues i estacions del país. S’han buscat alternatives, pistes d’aterratge més properes, però la Seu no ha quallat i Alguaire –que no és tan a prop– era la gran esperança blanca fins a l’espantada de Pyrenair i fins que la Gene ha fet el salt tot seduïnt Thomas Cook perquè ajudi a omplir les estacions catalanes. És bo tenir present que no sempre es pot aconseguir allò que es desitja. Andorra no té mar –el llac Engolasters seria el més semblant– i per tant no té port. Com Andorra és minúscula, té massa muntanya i per tant no pot tenir aeroport –l’heliport dels bombers seria el més semblant–. Doncs potser per seguir aspirant a un bon cabal d’esquiadors i compradors sigui més eficaç concentrar-se en allò que es pot controlar, i millorar carreteres, pistes, servei o preus. I que vinguin com vulguin i des d’on vulguin. Mentre vinguin. Amb els aeroports com a màxim es fan volar coloms.
