Fronteres
Per a la immensa majoria dels que viuen a les Valls és una qüestió de pesada rutina aixecar el maleter quan ens ho requereix l’agent de torn de la Benemèrita. Fora, als aeroports, els nacionals sense aquest privilegi picaresc i il·legal del doble passaport també s’acostumen a la incomoditat d’esperar a la zona extracomunitària. Així que l’espai Schengen i l’absència de fronteres a fins a 25 països del Vell Continent no haurà estat ni serà una fita prou valorada per aquí. Si no en treus beneficis, que és el que al final acaba comptant, per què perdre ni un segon a pensar-hi? Però quan el principi de lliure circulació de persones comença a posar-se en dubte en el si de les pròpies institucions europees és que alguna cosa està passant, i que es retrocedeix.
Perquè no només es tracta de cues o papers, també podem parlar d’economia, llibertats, confiança, oportunitats o justícia. I arriba la crisi i els països capdavanters comencen a pensar en deixar enrere grans avenços, mesures progres, per abonar-se a plantejaments proteccionistes. I es percep amb més claredat que la solidaritat que volia (vol) fer d’Europa un model no deixa de ser interessada.
Qui sap si al primer moviment de Dinamarca de reinstaurar els controls fronterers i a la revisió imminent del tractat no continuaran canvis més transcendents. Qui sap si és veritat que toca remirar-se l’acord monetari i posar el fre de mà a la voluntat d’avançar en les relacions amb Europa. Qui sap si un dia Europa practica la indiferència amb Andorra. Qui sap si les fronteres tornaran a estar de moda d’aquí a ben poc. Qui sap.
