No va estar gaire fi l’altre dia el cap de Govern relacionant els nomenaments polítics amb el verb premiar. Militàncies o no al marge li hagués quedat bé alguna altra construcció de l’estil comptar amb…, pensar en…, fins i tot un esportiu fitxar. El titular hauria gri-nyolat menys. El retorn pel treball fet per la causa és comprensible, sobretot si hi entren més variables, però vestir-lo amb format de premi ho fa difícil de digerir. Serà una qüestió de formes més que de fons, i el Govern taronja, tot i que s’ha de preocupar per la façana –com tothom– té quatre anys per atacar el fons amb un gran marge de maniobra, el que li va concedir l’electorat.
I és clar que qüestions com aquesta s’haurien de considerar pecata minuta comparades amb les coses que passen ben a prop. A Mollet del Vallès, per exemple, on sembla que l’alcalde socialista, amb el suport de convergents i populars, s’autopremiava amb apujades de sou superiors al trenta per cent per als regidors i ell mateix. Va arribar l’altaveu mediàtic, el rebombori i finalment l’augment ha estat al voltant del deu per cent, amb els populars fent acte de contrició i abstenint-se en la votació. I l’edil, que segons publiquen els papers cobrarà 65.000 euros l’any, increpat per indignats –oficials o no– i escortat per la policia després del ple. I a mi que em sembla que el premi de veritat, el que compta, és el de la reelecció. Que el concedeix l’administrat –el que vota– i que el podrien batejar alguna cosa així com el Trofeu de la confiança, o la Copa de la bona gestió. En els temps que corren, com si fos la Champions.
Amina Arraf va arribar a ser una persona conegudíssima a la blogosfera. El seu A Gay Girl in Damascus –Una noia lesbiana a Damasc– va servir de testimoni de la revolta siriana i d’històries personals que van atreure molta gent durant molts dies; fins que les coses van començar a sortir de mare i no va tenir més remei que aparèixer Tom. Tom MacMaster, de 40 anys, que estudia un màster a Edimburg i que sense voler-ho ha donat una lliçó sobre el costat fosc de la xarxa. Ell era Amina, i exhibint una bona capacitat per construir un univers del tot creïble, es va dedicar a una ficció disfressada que el mateix èxit va convertir en més realitat que moltes altres realitats explicades en blocs. Una farsa en tota regla dins d’un món que s’ha fet molt més ample per a la majoria, però que també és menys sincer, on cada vegada és més prescindible l’acció de mirar als ulls d’algú per explicar-li la veritat.
No es pot pensar el contrari. Internet ha democratitzat la informació, ha estat aliada de les recents revoltes als països islàmics, serveix de contrapoder i permet arribar allà on els mitjans convencionals no ho fan –els indignats de Barcelona, per exemple, han distribuït imatges de presumptes policies secrets infiltrats entre els manifestants–. El world wide web és revelador de veritats i denúncies, però també pot ser un niu de mentides i falsedats. Tom ens ho ha demostrat jugant a ser Amina, però quan les intencions no siguin tan ingènues i les accions estiguin estratègicament planificades hi ha un extens terreny abonat per provocar danys quantiosos.
A les set del matí la majoria està dormint o esmorza. A les deu de la nit la majoria sopa i els més europeus fins i tot ja s’han enllitat. I em sembla que m’equivoco poc si dic que la flexibilització dels horaris comercials, la primera mesura del nou Govern a aixecar debat i polèmica, no ens traurà de pobres. Les hores que estigui obert el negoci poden ajudar a completar el pastís, però l’èxit i la viabilitat els haurien d’aportar altres paràmetres: producte, preu, servei. I el client també, que no oblidem que és qui compra, i que ve d’Espanya com ens recordava aquesta mateixa setmana un dels savis que de tant en tant porten per teoritzar sobre el que es comprova pel carrer a diari. I a baix, també ens ho recorden, ara mateix les passen magres. Si fa o no fa com aquí.
Els taronges han de marcar diferència respecte els vermells, és llei política, i el tema horari és un bon començament. Si uns van pensar en els diumenges a la tarda festius per penjar-se una medalleta social els altres estiren el dia i piquen l’ullet a l’empresariat més poderós. I mentre els cartells de les portes dels negocis poden començar a canviar dígits resten més decisions per prendre, i més grans: de fons, estructurals, crucials, complicades. Hi ha quatre anys per endavant, sí, però la demora penalitza. Requereixen múscul i valentia i estan per sobre del taronja i del vermell. Són les decisions que marcaran l’amo, ara impotent perquè el guany cau, i el treballador, frustrat perquè se li demana més per menys i l’IPC només puja als titulars dels diaris. I sense elles ja poden anar canviant horaris que poca cosa s’arreglarà.
A partir d’aquesta setmana el cogombre ha deixat de ser una hortalissa qualsevol, no el podrem subestimar com fins ara. Tocarà pensar-se “m’importa un cogombre” i “això no val un cogombre” perquè aquest comestible de tonalitats verdes, inspirador eròtic i complement per a les amanides però poca cosa més s’ha revaloritzat de la nit al dia, acaparant portades i titulars informatius a Europa.
Experts alemanys van assenyalar el vingut d’Espanya com a portador d’una bactèria causant de morts i ingressos hospitalaris de pronòstic greu. La revelació va encendre l’alerta sanitària i es van barrar pas a terres germàniques i d’altres països, però finalment hi ha hagut marxa enrere i ja han arribat les conseqüències. El cogombre ha fet girar la truita i Angela Merkel, que fa pocs dies collava Espanya donant indicacions perquè reconduís la seva economia, ja s’ha compromès a trobar fórmules per indemnitzar els exportadors pel perjudici econòmic. Exemple ras i clar de com una informació errònia o mal gestionada pot provocar efectes demolidors.
I després del minut de glòria per al senyor cogombre la senyora e.coli, la malèfica bactèria, comença a agafar el relleu. L’agenda informativa la mantindrà en el primer lloc si segueix cobrant-se vides i hi ha investigadors que comparen la impotència per curar els afectats amb la que deurien sentir a l’edat mitjana amb la pesta. I si els destins del món global en condueixen a un esclat, que l’explosió sigui com la de la grip A. Tot i que hi hagi qui aprofiti per fer-ne el negociet.
