El drama viscut els darrers dies a Noruega ens recorda com de vulnerables poden arribar a ser les estructures de qualsevol comunitat davant d’actes planificats amb l’única voluntat del mal i la destrucció. Si la investigació no acaba dient el contrari, un únic sonat va ser capaç de trencar la pau en un país orgullós de ser un dels més segurs del continent deixant prop d’un centenar de morts amb la seva acció. La bomba i la posterior massacre disparant joves indefensos ja han obert el debat sobre la necessitat de fer créixer el nombre de policies o millorar els protocols per detectar amenaces com la que els va agafar de sorpresa. Superada la lògica psicosi inicial Noruega no hauria de tenir motius per deixar de ser un país tranquil, com ho és Andorra, si sempre ho ha estat. Perquè si bé hi ha fets que per excepcionals són complicats de preveure, la sensació de seguretat és la que es viu al carrer dia a dia. I si per a alguna cosa ha servit la petitesa del Principat, d’extensió i d’habitants, ha estat per oferir aquesta calma. Probablement se li hauria d’afegir el treball en seguretat, o la legislació, fins i tot el tarannà de la gent que viu a les Valls, però mèrits al marge, passejar pel carrer a mitjanit sense angoixa o descuidar-te de tancar el cotxe sense que això impliqui haver de donar per perdut el que hi ha dins és un petit gran tresor en els temps que corren. Sovint ens passa per alt i cal reivindicar-ho. I malgrat que bojos o professionals puguin fer de les seves de tant en tant és un plaer que sovint la premsa d’aquí no tingui més remei que convertir en titulars de successos delictes de molt poca volada. Segur.
Mentre Andy Schleck es dirigeix ferm i en solitari a dalt de tot del Galibier i Alberto Contador fa figa l’ull esquerre es resisteix a obeir l’ordre que li arriba de més amunt però el dret ja comença a cedir, ennuvolant la visió del plasma que té una ànima baixa de revolucions, embolcallada per un cos en posició horitzontal, recolzat de costat sobre el sofà fugint de la llum que entra per la finestra. Tour i becaina, símptoma clar que han arribat, com a mínim aquest estiu. El moment ideal per buscar tranquil·litat i un bon karma que allunyi els maldecaps, les decepcions i les presses que s’han anat fent fortes a l’interior dels mortals que encara tenen la sort d’estar ocupats. Abans eren a l’agost, el mes sencer; ara ja no està de moda i es planifiquen per setmanes o per quinzenes, i es reparteixen durant tot l’any cercant el viatge somiat a l’altra banda del món a preu de saldo o resignades a la trobada familiar que no pot ser més que aquella setmana d’aquell mes i d’aquell any. I arriben amb aquella menyspreable percepció que els dóna tot el seu sentit, que tot just començar comencen a morir i s’inicia el compte enrere per al retorn a la rutina. Un ordre establert que si en algun moment l’hem enyorat ens fa comprendre que ja som pell.
I un estiu més perseguim la sensació que el temps es pot deixar passar sense remordiments, que l’avorriment pot arribar a ser saludable. I no la trobarem, perquè només es pot viure quan ets un xavalet, a mitja tarda arrecerat sota un arbre berenant pa amb xocolata. I aquelles eren unes altres vacances.
Quan els gregaris abonin el terreny per a l’esprint a Cavendish o quan Contador remati triomfant l’etapa reina serà difícil pensar que algú estigui mirant l’inflable d’Andorra que enguany assenyalarà l’últim quilòmetre de la Vuelta ciclista a Espanya. I això si Contador i Cavendish hi participen, perquè la Vuelta no és el Tour. Desitgem, doncs, que la resta d’accions del patrocini de 225.000 euros presentades dimarts siguin profitoses i que el factor subliminal qualli. Diuen que està calculat amb aquests estudis que es fan servir per demanar i/o justificar inversions d’aquest tipus, però no és fàcil demostrar el que sembla indemostrable i per tant és normal que decisions d’aquesta mena i en aquests moments generin controvèrsia. Un mexicà em deia dijous que havia vingut a Andorra a córrer l’Ultra Trail després de veure una etapa del Tour des de casa seva. Per tant no subestimem el ciclisme; però fem també de demagogs. I si el retorn d’aquella etapa va ser de dos mexicans, tres xinesos i quinze polinesis?
Preferiria el Tour a la Vuelta, una etapa més que un patrocini; preferiria que el bàsquet, el futbol sala o el vòlei, que passegen andorra per les pistes de les Espanyes, popessin una mica de la mamella de promoció turística. Qui decideix encerta i s’equivoca. Res a dir. El pitjor és que el programa electoral de qui ara governa promet que en els dos primers anys de mandat es doblaran els recursos de Turisme i Comerç, però ja s’ha anunciat austeritat per a l’any vinent. Res de nou. Tant de bo el primer quilòmetre sigui tan intranscendent com en una etapa ciclista.
Una consulta a la Wikipedia, l’invent de la xarxa que ens ha deixat sense venedors de fascicles i ha fet més espai a casa ara que es viu en seixanta metres quadrats, situa ja al segle divuit el concepte de la premsa com el quart poder. No hi eren ni la ràdio ni la televisió i els notaris de l’actualitat –una altra expressió típica per parlar dels periodistes– ja es consideraven personatges capaços d’influir, amb capacitat per modelar fets i decisions. I el quart poder va anar creixent aliat amb la tecnologia, per explicar què passava i per què passava. Fins a construir realitats d’un món lliure i ajudar a aixecar i tombar herois i vilans o forjar allò batejat com a opinió pública.
I va arribar el Watergate, i tothom va pensar algun cop en sentir-se Woodward i Bernstein, els dos reporters que van encendre la metxa que va portar a la dimissió de Nixon. Però amb ells també convivien, de feia temps, la propaganda encoberta o els imperis mediàtics amb interessos que anaven més enllà de l’interès general. I la premsa groga, i la premsa del cor, i després la teleporqueria i la premsa esportiva amb samarreta i escut a la capçalera. I un primer ministre italià que té un imperi de la informació al seu servei, sense rubor; i un primer ministre britànic que tenia un assessor de comunicacions que era el director d’un diari que va practicar escoltes telefòniques il·legals per buscar el titular més cridaner; i l’amo d’aquest diari, que diumenge el xapa perquè no vol esgarriar el control al cent per cent d’un grup televisiu per satèl·lit. Això diuen avui les notícies d’una premsa poderosa i encara més interessada.
