David Domingo

Una consulta a la Wikipedia, l’invent de la xarxa que ens ha deixat sense venedors de fascicles i ha fet més espai a casa ara que es viu en seixanta metres quadrats, situa ja al segle divuit el concepte de la premsa com el quart poder. No hi eren ni la ràdio ni la televisió i els notaris de l’actualitat –una altra expressió típica per parlar dels pe­riodistes– ja es consideraven personatges capaços d’influir, amb capacitat per modelar fets i decisions. I el quart poder va anar creixent aliat amb la tecnologia, per explicar què passava i per què passava. Fins a construir realitats d’un món lliure i ajudar a aixecar i tombar herois i vilans o forjar allò batejat com a opinió pública.
I va arribar el Watergate, i tot­hom va pensar algun cop en sentir-se Woodward i Bernstein, els dos reporters que van encendre la metxa que va portar a la dimissió de Nixon. Però amb ells també convivien, de feia temps, la propaganda encoberta o els imperis mediàtics amb interessos que anaven més enllà de l’interès general. I la premsa groga, i la premsa del cor, i després la teleporqueria i la premsa esportiva amb samarreta i escut a la capçalera. I un primer ministre italià que té un imperi de la informació al seu servei, sense rubor; i un primer ministre britànic que tenia un assessor de comunicacions que era el director d’un diari que va practicar escoltes telefòniques il·legals per buscar el titular més cridaner; i l’amo d’aquest diari, que diumenge el xapa perquè no vol esgarriar el control al cent per cent d’un grup televisiu per satèl·lit. Això diuen avui les notícies d’una premsa poderosa i encara més interessada.