Vacances
Mentre Andy Schleck es dirigeix ferm i en solitari a dalt de tot del Galibier i Alberto Contador fa figa l’ull esquerre es resisteix a obeir l’ordre que li arriba de més amunt però el dret ja comença a cedir, ennuvolant la visió del plasma que té una ànima baixa de revolucions, embolcallada per un cos en posició horitzontal, recolzat de costat sobre el sofà fugint de la llum que entra per la finestra. Tour i becaina, símptoma clar que han arribat, com a mínim aquest estiu. El moment ideal per buscar tranquil·litat i un bon karma que allunyi els maldecaps, les decepcions i les presses que s’han anat fent fortes a l’interior dels mortals que encara tenen la sort d’estar ocupats. Abans eren a l’agost, el mes sencer; ara ja no està de moda i es planifiquen per setmanes o per quinzenes, i es reparteixen durant tot l’any cercant el viatge somiat a l’altra banda del món a preu de saldo o resignades a la trobada familiar que no pot ser més que aquella setmana d’aquell mes i d’aquell any. I arriben amb aquella menyspreable percepció que els dóna tot el seu sentit, que tot just començar comencen a morir i s’inicia el compte enrere per al retorn a la rutina. Un ordre establert que si en algun moment l’hem enyorat ens fa comprendre que ja som pell.
I un estiu més perseguim la sensació que el temps es pot deixar passar sense remordiments, que l’avorriment pot arribar a ser saludable. I no la trobarem, perquè només es pot viure quan ets un xavalet, a mitja tarda arrecerat sota un arbre berenant pa amb xocolata. I aquelles eren unes altres vacances.
