El 7 d’octubre, amb Irlanda classificada i la crisi picant fort, potser arriben un miler d’aficionats verds; el 7 d’octubre, en el partit decisiu perquè Eire sigui a la fase final de l’Eurocopa i en una nova mostra d’esperit patriòtic i devoció pel futbol, potser n’arriben set mil. Dues hipòtesis que canvien molt el panorama per a les autoritats del país dels Pirineus, unes valls estretes que han sobreviscut al món i amb perspicàcia i fortuna han conservat el tros en la vella Europa. Ara el futbol amenaça l’ordre, tot i que els irish –no en conec cap personalment– no tinguin l’etiqueta de ser aficionats problemàtics. “On posarem tants irlandesos?”, deu pensar segons qui. “A qui se li va ocórrer això de fer una selecció de futbol?”, deu seguir la refelxió. “Total, per jugar com mai i perdre com sempre”, deu acabar.
Gairebé des que hi ha selecció, entrada la dècada del 1990, que s’ha parlat de la necessitat d’un estadi homologat. I aquesta s’ha perpetuat sense trobar ni el moment, ni el partit, ni el polític per complir amb un compromís normalitzador. S’ha menystingut el poder del futbol, el que permet per exemple que la federació no depengui dels diners del Govern. Aquest fer l’andorrà històricament productiu ja no cola. I avui compromet futurs i s’apropa a la ridiculesa.
El 7 d’octubre, amb un estadi nou i amb capacitat per a cinc mil espectadors, potser tampoc s’hauria pogut allotjar la marea irlandesa, però tenir-lo hauria estalviat l’emprenyament del senyor UEFA i hauria fet una mica més gran el petit país. Ara potser costarà més que abans però fem el camp d’una punyetera vegada.
No ha trigat ni 24 hores la premsa de Barcelona a identificar l’home que surt darrere de Mourinho i Tito Vilanova en el succedani de piquete de ojos de la Supercopa espanyola de futbol. El senyor Satorra, empleat blaugrana que controla l’accés al túnel de vestidors de fa temps, ha estat una víctima col·lateral d’una acció que ha fet la volta al món d’un partit, el Barça-Madrid, que sempre fa la volta al món. La seva ubicació en el moment dels fets el va traslladar al centre de la imatge de la majoria de portades. El seu bigoti, el cabell amb aspecte de dur mig quilo de laca, el rostre hieràtic enmig de la batussa i les xarxes socials han provocat que fins i tot ja hi hagi qui fa negoci, venent samarretes. En el seu favor s’ha de dir que encara que sembli un ficus, el senyor Satorra també va anar a separar en els instants posteriors a l’agressió. Però allò no surt en una instantània de la qual no se’l pot fer fora i formarà part durant uns dies de l’univers de frivolitat i friquisme que es va instal·lant a passes agegantades a cavall de Facebook i Twitter. Una tendència que comença a transitar per camins inusitats quan enmig de la presentació de Cesc Fàbregas se li demana per l’expressió moc-moc, que fa servir en clau amb Piqué i Puyol i que deixen anar a Internet. Qüestió d’interès general, pregunta clau per saber si el Barça canviarà el sistema de joc. Per sort no va ser la primera de la roda de premsa.
Tot plegat, conseqüències de ser aficionat del millor equip del món. Per fortuna sempre hi haurà noranta minuts i els gols de Messi. Per fortuna es pot seguir gaudint només de futbol.
No hem estat menys. Els grans governants de mig Europa han hagut de deixar els seus retirs de vacances per intentar mantenir el rumb dels respectius vaixells davant les turbulències financeres i a les Valls la nova seu del Consell General ha funcionat en agost. Pels designis de les esmenes i els terminis parlamentaris i el desig del Govern que els nous horaris comercials siguin efectius al més aviat possible. Als taronges no els fa falta reunir tota la plantilla per fer gol, bé que ho saben, i amb absències no van tenir problema per tirar endavant l’ampliació. Els vermells, conscients de la seva debilitat, també van permetre’s alguna baixa. Això sí, hi eren els dos capitans, que han de donar exemple. Va ser com un partit de pretemporada, no en va és estiu, la locomotora no està al cent per cent i sobre la taula hi havia una qüestió important, però molt masegada. Botiguers i clients ja deuen estar marejats amb el tema horari, que a més ja s’ha advertit –no feia falta– que no acabarà amb tots els mals del sector.
Mentrestant, pinzellades sobre les qüestions de fons, reformes estructurals que es reconeix que cal afrontar i que segueixen pendents des de fa massa. Refer el marc impositiu, fer alguna cosa amb la Seguretat Social i amb la despesa de l’administració… bla, bla, bla. Potser tindrem notícies del pressupost i alguna cosa més, però no descartem que la pretemporada s’allargui fins al desembre, quan hi haurà en joc la supremacia a les parròquies. Esperem que a partir d’allà comencin els minuts de qualitat, dolorosos però imprescindibles.
Com que a l’estiu, per obligació o per devoció, televisions i diaris desengreixen continguts informatius, recentment ens han obsequiat des de les Espanyes amb nostàlgics reportatges sobre l’MTV, que ja ha fet trenta anys. La revolucionària cadena que va explotar el videoclip musical ja no és el que era. Passat l’esplendor li han canviat per complet la fesomia. El seu primer videoclip va ser l’arxiconegut Video killed de radio star, tota una declaració d’intencions, però ara la programació s’omple de tots els formats imaginables de reality shows destinats sobretot a adolescents, i ha deixat per al record el còctel de música i imatges, semiartístic i semicomercial.
Aquesta màxima del recicla’t o mor sembla que és el que se’ns planta ara al davant, al carrer. En paral·lel als reportatges suaus els informatius continuen parlant de l’elevat deute dels estats, de com hi juguen els anònims mercats per treure’n profit i de les retallades públiques que s’han d’aplicar per sortir del sotrac; de com malgrat la resistència continuen produint-se desallotjaments per incompliments hipotecaris i que la policia ja no ho posa tan fàcil als que continuen intentant fer-se escoltar amb acampades de protesta a les places. L’MTV va canviar Madonna per Cita para tres buscant rendiment i per voluntat pròpia, però aquesta altra transformació anunciada dia rere dia, la social, arriba imposada, de no se sap on. És clar que per evadir-nos del panorama i a falta del Like a virgin sempre es pot buscar en el comandament a distància algun canal que a base de crits i porqueria ens acosti a l’indolor encefalograma pla.
