El camp
El 7 d’octubre, amb Irlanda classificada i la crisi picant fort, potser arriben un miler d’aficionats verds; el 7 d’octubre, en el partit decisiu perquè Eire sigui a la fase final de l’Eurocopa i en una nova mostra d’esperit patriòtic i devoció pel futbol, potser n’arriben set mil. Dues hipòtesis que canvien molt el panorama per a les autoritats del país dels Pirineus, unes valls estretes que han sobreviscut al món i amb perspicàcia i fortuna han conservat el tros en la vella Europa. Ara el futbol amenaça l’ordre, tot i que els irish –no en conec cap personalment– no tinguin l’etiqueta de ser aficionats problemàtics. “On posarem tants irlandesos?”, deu pensar segons qui. “A qui se li va ocórrer això de fer una selecció de futbol?”, deu seguir la refelxió. “Total, per jugar com mai i perdre com sempre”, deu acabar.
Gairebé des que hi ha selecció, entrada la dècada del 1990, que s’ha parlat de la necessitat d’un estadi homologat. I aquesta s’ha perpetuat sense trobar ni el moment, ni el partit, ni el polític per complir amb un compromís normalitzador. S’ha menystingut el poder del futbol, el que permet per exemple que la federació no depengui dels diners del Govern. Aquest fer l’andorrà històricament productiu ja no cola. I avui compromet futurs i s’apropa a la ridiculesa.
El 7 d’octubre, amb un estadi nou i amb capacitat per a cinc mil espectadors, potser tampoc s’hauria pogut allotjar la marea irlandesa, però tenir-lo hauria estalviat l’emprenyament del senyor UEFA i hauria fet una mica més gran el petit país. Ara potser costarà més que abans però fem el camp d’una punyetera vegada.
En el seu temps l’Estadi Comunal és va fer a corre-cuita per l’arribada del Barça, perfecte, però avans que vingué la crisi, el Comunal és tenia que refer??, ja fa molt de temps que tenim una selecció de fútbol i és d’un ridícul espantós tingué que anar-se’n a jugar a Lleida o Barcelona els partits internacionals. Lamentable i com aquest cas, molts més……..