Impossible no parlar del solemne discurs del cap de Govern aquesta setmana. Després d’exercir una mica d’endogàmia i expressar la meva solidaritat amb l’opinió dels veïns de seca de dimecres i dijous –llegiu-los si encara no ho heu fet– respecte d’una posada en escena millorable, convé reconèixer que el Govern taronja ha començat a arromangar-se. Reforma, canvi de model, revolució si es vol ser més grandiloqüent, és el que Martí va plantar al davant del personal dilluns.
Unes pautes que no es poden interpretar de cap altra manera venint d’on ve el país, però que han estat instaurades amb mesura. Primer s’haurà de veure l’impacte i després si es fan evolucionar i en quina direcció. Perquè igual que no m’ha desagradat escoltar a parlar de l’IRPF per als salaris més elevats també m’agradaria que no trigués gaire a posar-se damunt la taula un impost del patrimoni, dedicat a aquells que no tenen un sou perquè no el necessiten. M’agradaria que les mateixes retallades que s’aplicaran a funcionaris, parapúbliques, esport, cultura i el que pengi també arribessin a d’altres espais, com el que ocupa el sector primari, que ha mantingut l’assignació pública en qualitat d’estratègic. Per les vaques que pasturen al costat d’un edifici de sis plantes o pels vots que hi ha amagats entre el bestiar i les trumfes de qualitat? M’agradaria que en endavant es pogués substituir tanta petició de bona voluntat i exercici patri per una mica d’anticipació. Perquè les innovadores decisions han arribat obligades per les circumstàncies i en això Andorra no és diferent.
Potser necessitaria al meu costat el senyor Lobo de Pulp Fiction recomanant prudència d’aquella forma tan original, però crec que cal reconèixer els mèrits a qui toqui i començar a interioritzar que el país viurà l’any vinent una petita gran fita. Després de molts anys de cultivar relacions internacionals, picar pedra i oblidar-se de quimeres interessades com aquells Jocs Olímpics d’Hivern fornerians, l’arribada de la Copa del Món d’esquí comença a olorar-se. I si encara no en percebem la flaire, els organitzadors s’encarreguen de recordar-nos-ho amb presentacions com la d’aquesta setmana. Veure baixar els millors del circ blanc –en aquest cas seran les millors– era una mena de deute que l’esquí nacional, i potser per extensió el país, tenia amb ell mateix i serà un privilegi ser testimonis de la primera vegada, tot esperant que no sigui l’última. I seguir somiant que igual que Andorra ha aconseguit tenir una prova de la Copa del Món, totes les proves de la Copa del Món puguin tenir algun dia un andorrà/ana.
Una cosa no treu l’altra, però l’esdeveniment passa per sobre de la competició. És l’aparador llaminer per vendre neu i exportar imatge el que sedueix de debò molts dels que sortiran a la foto. Els de la visió global, que en els temps que corren porten escrit un indefugible full de ruta anticrisi que l’esport està a punt de patir. No se m’ha acostat mister Lobo de sobte, però com que la joia no acostuma a ser completa, en paral·lel a la gran cita podem anar pensant quin percentatge de rebaixa de la subvenció li tocarà suportar a l’esquí.
S’acaba l’estiu. Estem tan audiovisualitzats que ens és fàcil percebre la tornada a la normalitat de forma proporcional a l’augment dels anuncis de col·leccions per fascicles a la televisió. Però la celebració de la diada de Meritxell, amb aquella solemnitat, litúrgia, tradició i devoció, també és un bon indicador del final del relax i les revolucions baixes, i perquè la roda comenci a girar, si és que algú és capaç de fer-la girar sense que grinyoli. Mentre escoltava una dona a la televisió tot expressant les seves preferències per assistir a la missa de les nou i no a la de la foto pensava en la mandra que deu fer, a més d’una personalitat, complir amb el protocol. Però hi ha obligacions ineludibles i el cas és que autoritats i acompanyament divers garanteixen el ple al temple en prime time, i més ara que les comunals ja tenen data i les encaixades de mans i els petonets són de valor afegit.
Jornada de fidelitat i confiança cega, per una banda, i discursos i declaracions, per l’altra. Així funciona. Desitjos mirant endins i desitjos en veu alta que s’haurien de fer casar d’alguna manera. I mentre per a molts arrenca el setembre tot esperant que l’euríbor continuï baixant, no perdre la feina o trobar-la en el pitjor dels casos, el síndic exerceix de guia espiritual en un dia que s’hi prestava i demana bona voluntat als hereus. No parla d’impostos, que no toca, però al·ludeix a la consciència social dels que més tenen, que ja deuen sentir la pesada càrrega d’haver de salvar la pàtria. O no.
Sembla que aquest cop tampoc no n’hi haurà prou d’encomanar-se a la verge.
Sembla que el Govern taronja té entre cella i cella intentar-ho amb la CASS. De fet no li queda més remei vist el panorama i la de diners que s’escolen pel forat de la sanitat pública. Tot i que en aquesta qüestió hi va haver consensos i per a molts errors consensuats, novament toca recordar el marge de maniobra que hi haurà durant quatre anys perquè els guanyadors, enteses al marge, puguin impulsar una i mil reformes d’envergadura. El que ha de fer vertigen és trobar el camí.
Metge de referència, control de proves, abolició del SAAS –l’última aportació socialdemòcrata ara que són a l’altra banda– …Són píndoles per provar de subsanar el desequilibri en la branca de salut. Això sí, el missatge que molts volen que qualli costa d’empassar: reduir costos mantenint la qualitat, el servei. I tot i els abusos i la desorganització que se’ns pugui vendre per al sistema, difícil és pensar que rebaixar dèficits de milions d’euros s’aconsegueixi amb el reciclatge del paper de les impressores. I només fa falta fer un cop d’ull al que passa al voltant, on tenen una mica més de recorregut en la matèria i estan optant pel tancament selectiu dels centres d’atenció primària. Si hi ha polítics, assessors o tècnics sanitaris que aconsegueixen la fórmula per acabar amb els números vermells sense que el pacient –el conscienciat, no l’abusador– no se’n ressenti els haurem de posar clàusula de rescissió perquè no ens els fitxin. I d’immediat encarregar-los el mateix per a la branca de vellesa, perquè la jubilació ens arribi amb la tranquil·litat que ens hauríem de merèixer.
