La Copa del Món
Potser necessitaria al meu costat el senyor Lobo de Pulp Fiction recomanant prudència d’aquella forma tan original, però crec que cal reconèixer els mèrits a qui toqui i començar a interioritzar que el país viurà l’any vinent una petita gran fita. Després de molts anys de cultivar relacions internacionals, picar pedra i oblidar-se de quimeres interessades com aquells Jocs Olímpics d’Hivern fornerians, l’arribada de la Copa del Món d’esquí comença a olorar-se. I si encara no en percebem la flaire, els organitzadors s’encarreguen de recordar-nos-ho amb presentacions com la d’aquesta setmana. Veure baixar els millors del circ blanc –en aquest cas seran les millors– era una mena de deute que l’esquí nacional, i potser per extensió el país, tenia amb ell mateix i serà un privilegi ser testimonis de la primera vegada, tot esperant que no sigui l’última. I seguir somiant que igual que Andorra ha aconseguit tenir una prova de la Copa del Món, totes les proves de la Copa del Món puguin tenir algun dia un andorrà/ana.
Una cosa no treu l’altra, però l’esdeveniment passa per sobre de la competició. És l’aparador llaminer per vendre neu i exportar imatge el que sedueix de debò molts dels que sortiran a la foto. Els de la visió global, que en els temps que corren porten escrit un indefugible full de ruta anticrisi que l’esport està a punt de patir. No se m’ha acostat mister Lobo de sobte, però com que la joia no acostuma a ser completa, en paral·lel a la gran cita podem anar pensant quin percentatge de rebaixa de la subvenció li tocarà suportar a l’esquí.
