David Domingo

Impossible no parlar del solemne discurs del cap de Govern aquesta setmana. Després d’exercir una mica d’endogàmia i expressar la meva solidaritat amb l’opinió dels veïns de seca de dimecres i dijous –llegiu-los si encara no ho heu fet– respecte d’una posada en escena millorable, convé reconèixer que el Govern taronja ha començat a arromangar-se. Reforma, canvi de model, revolució si es vol ser més grandiloqüent, és el que Martí va plantar al davant del personal dilluns.
Unes pautes que no es poden interpretar de cap altra manera venint d’on ve el país, però que han estat instaurades amb mesura. Primer s’haurà de veure l’impacte i després si es fan evolucionar i en quina direcció. Perquè igual que no m’ha desagradat escoltar a parlar de l’IRPF per als salaris més elevats també m’agradaria que no trigués gaire a posar-se damunt la taula un impost del patrimoni, dedicat a aquells que no tenen un sou perquè no el ne­cessiten. M’agradaria que les mateixes retallades que s’aplicaran a funcionaris, parapúbliques, esport, cultura i el que pengi també arribessin a d’altres espais, com el que ocupa el sector primari, que ha mantingut l’assignació pública en qualitat d’estratègic. Per les vaques que pas­turen al costat d’un edifici de sis plantes o pels vots que hi ha amagats entre el bestiar i les trumfes de qualitat? M’agradaria que en endavant es pogués substituir tanta petició de bona voluntat i exercici patri per una mica d’anticipació. Perquè les innovadores decisions han arribat obligades per les circumstàncies i en això Andorra no és diferent.