Amb la primera baixada de temperatures –ja estem maleint el fred quan fa quatre dies dèiem que tan de bo no era normal– ha arribat un clàssic de l’agenda de les Valls, la presentació d’un nou exercici blanc. Inversió a Grandvalira amb l’immillorable argument de la Copa del món del febrer i menor, però inversió a la fi, a Vallnord, l’altre pol clau del sector. Renovar-se o morir, que diuen, i la necessitat imperiosa de fer girar la roda tot i que la cosa no estigui com per tirar coets. Amb reduccions de beneficis, retallades, dèficits i deutes, Andorra no pot deixar de ser un país de serveis i la neu, que col·labora a empènyer moltes altres coses, s’ha de seguir venent. La teoria del canvi ens diu que s’hauria d’anar transformant el model i ens parla d’oberturisme, diversificació i emprenedoria, però allà estan els forfets i l’après ski. Treball i riquesa –ara menys– fins que es demostri el contrari.
Torna el debat del forfet únic, els percentatges d’ocupació i els esforços perquè qualitat i preu convergeixin al gust, per exemple, dels guiris britànics. Però el més desconcertant de tot és que darrere de tanta feina i responsabilitat bona part de l’èxit depengui de precipitacions i temperatura. Per la Puríssima ja tocaria tenir-ho tot blanquet i ben endreçat, i si la neu s’estira fins Setmana Santa la caixa pot ser generosa. L’altre dia escoltava una senyora que semblava solvent en el tema de les prediccions i que anunciava un hivern de fred. En tot cas comencem a mirar-nos el cel amb afecte i fem una instància a sant Pere perquè quan es decideixi a remoure mobles tingui el ventilador endollat.
Una vegada més les llistes electorals per a les parròquies no han decebut. El resultat final d’entranyables dies de converses, estratègia i tripijocs posa en evidència la singularitat de les Valls en menesters tan transcendents, amb aquest sistema de partits tan consolidat. De la dificultat que deu existir per posar en un full de paper, un sota l’altre, dotze noms més els dos de recanvi que s’exigeixen per aspirar a governar un dels set trossos de territori. Descomptats els no nacionals i els que no arriben a l’edat que els deixi representar el poble, en algun enclavament ha de ser molt feixuc. Però un cop a la feina, com a mínim a comuns oberts, convé aportar uns tocs de qualitat. Apropar-se a la paritat, aconseguir cares populars, que hi quedin representats diversitat de sectors i condicions socials, comunitats d’emigrants amb un nombre rendible de nacionalitzats. Potser també convèncer algú perquè es proclami independent, que de vegades resulta fashion.
I un cop la feina ha quedat enllestida i s’ensenya amb satisfacció al respectable no cal que aquest faci escarafalls davant les habilitats camaleòniques d’alguns candidats o les incompatibilitats manifestes que no es poden amagar gaire temps. I no sembli estrany que el Govern i oposició –una part, no tots, d’acord– s’estimin més que mai i decideixin compartir aventura a Andorra la Vella, o que per terres canillenques ho duguin tot tan controlat que el partit tingui el resultat abans de començar. És allò de l’especificitat.
Tot amb la voluntat de servir el conciutadà i treballar per la parròquia, que no hem de perdre la fe.
La sensació d’estar sense feina no és agradable. Lliurar-me d’aquest neguit és el que em va fer decidir pujar a les Valls sense pensar-m’ho dues vegades. L’atur no va ser durant molt de temps, un any o un any i mig, i es va alternar amb treballs i treballets temporals que van servir per tenir la butxaca una mica menys buida i per descongestionar la ment, que el cap cavil·la massa i s’embussa sovint quan un no se sent productiu. Per això entristeix que al país que presumia d’ocupació laboral plena es constati un creixement de persones sense feina. Els percentatges tenen poc a veure amb els de l’entorn, però s’hi ha de descomptar els que marxen perquè no volien quedar-se o perquè descobreixen, si no ho sabien abans, que l’ajuda que els dóna l’Estat en aquesta situació serveix de ben poc. Ara que es compara els funcionaris amb els assalariats del sector privat no és mal moment per pensar en els més de 600 desempleats oficials que hi ha al país. Cada cas és un món, però segur que darrere de molts hi trobaríem petits o grans drames particulars.
I el que més que entristir indigna és escoltar qui encara pensa que les persones que cobren un subsidi són uns mantinguts. Són aquells als quals ja els està bé que l’atur sigui una eina més d’exclusió d’indesitjables, fent una mena de selecció natural. Potser ells, que tenen feina o no els cals tenir-la i són uns privilegiats –també en el sentit pejoratiu de la paraula–, encara no s’han adonat que ja fa un temps que entre qui pertany a la categoria de vagos y maleantes n’hi ha que no poden marxar perquè ja són d’aquí. De dret o de fet.
Hi ha dies en què el món sembla una mica més just. Ahir m’aixecava llegint que no només a Navarra els jutges s’han begut l’enteniment, també a Girona. S’hi ha produït la segona sentència a l’Estat espanyol favorable a allò que es coneix com la dació en pagament. Vaja, que quan t’embarguen el pis perquè no pots pagar-lo, el fet de quedar-te’n sense ja serveixi per deixar el deute hipotecari liquidat. Als Estats Units funciona així; a Espanya, no; a Andorra sembla que no n’hi hagi, d’embargaments.
No hi ha dubte que la decisió d’hipotecar-se és personal i intransferible. Per tant, “no haver-t’hi posat”, ens diran. Però el problema és que en aquest entorn tan mercantil no és difícil que moltes persones no tinguin del tot clar que no és el mateix rendir-se als encants d’unes sabates de temporada, un ordinador portàtil o fins i tot un utilitari que d’un dúplex de tres habitacions. Llavors, quan va convenir, els que saben de què va la història en lloc de fer pedagogia van convidar a llançar-se a la piscina, i la inversió, el patrimoni i el futur dels fills semblaven del tot assegurats entre quatre parets.
Esquivar la temptació queda a l’abast d’una minoria. I quan les coses no acaben bé i res resulta com et van explicar l’estimat client es converteix en esclau de la lletra petita i s’adona que a sobre li toca pagar el beure. Se sent estafat. Més que el dret a un habitatge digne hauria d’existir l’obligació de no engalipar, però confiem que el criteri dels progres de la judicatura s’encomani arreu i amb un “queda’t el pis i deixa’m en pau” n’hi hagi prou per començar de nou.
