David Domingo

Me n’havien parlat tan bé de Pa negre i havia rebut tants premis, que quan la vaig veure em va semblar xula, per posar un adjectiu que l’allunyi de pedestals massa alts. Sol passar quan es generen expectatives importants, i per a gustos colors que diuen. Però si una cosa vaig tenir clara un cop vista –i no fa falta ser visionari– és que a­quella pel·lícula no tenia sentit si no era en català. Perquè beu de literatura en català i perquè explica una història que succeeix a la Catalunya interior i rural de després de la guerra civil –de misèries i miserables, fosca crua–. L’accent del debutant Francesc Colomer i el seu Pi­turriua, per e­xemple, em resulta impagable i autèntic.
Als membres de l’Academia de Cine segur que no els deu haver passat per alt la qüestió, i sense fílies ni fòbies han donat una lliçó de normalitat (o no), considerant la pel·lícula, fent-la triomfadora dels Goya i donant-li l’honor de ser la candidata d’Espanya als Oscar. Malgrat el català i davant de la darrera d’Almodóvar o d’una altra història relacionada amb la guerra civil –en castellà–. Com a mínim resulta re­confortant que el cinema sigui cinema per sobre de la llengua en què es roda, i sobretot ara que la polèmica sobre l’ensenyament en català a Catalunya està més elevat que mai, al Suprem per ser exactes. Una aspirant a l’Oscar o una conversa de carrer es mereixen esforços per conservar una llengua, i la política i altres menesters haurien de procurar no confondre la societat com no ho ha fet la gent del cinema espanyol proposant que es gaudeixi de la pel·lícula. També amb subtítols, que no fan tanta nosa.