Atur
La sensació d’estar sense feina no és agradable. Lliurar-me d’aquest neguit és el que em va fer decidir pujar a les Valls sense pensar-m’ho dues vegades. L’atur no va ser durant molt de temps, un any o un any i mig, i es va alternar amb treballs i treballets temporals que van servir per tenir la butxaca una mica menys buida i per descongestionar la ment, que el cap cavil·la massa i s’embussa sovint quan un no se sent productiu. Per això entristeix que al país que presumia d’ocupació laboral plena es constati un creixement de persones sense feina. Els percentatges tenen poc a veure amb els de l’entorn, però s’hi ha de descomptar els que marxen perquè no volien quedar-se o perquè descobreixen, si no ho sabien abans, que l’ajuda que els dóna l’Estat en aquesta situació serveix de ben poc. Ara que es compara els funcionaris amb els assalariats del sector privat no és mal moment per pensar en els més de 600 desempleats oficials que hi ha al país. Cada cas és un món, però segur que darrere de molts hi trobaríem petits o grans drames particulars.
I el que més que entristir indigna és escoltar qui encara pensa que les persones que cobren un subsidi són uns mantinguts. Són aquells als quals ja els està bé que l’atur sigui una eina més d’exclusió d’indesitjables, fent una mena de selecció natural. Potser ells, que tenen feina o no els cals tenir-la i són uns privilegiats –també en el sentit pejoratiu de la paraula–, encara no s’han adonat que ja fa un temps que entre qui pertany a la categoria de vagos y maleantes n’hi ha que no poden marxar perquè ja són d’aquí. De dret o de fet.
Molt bon article. Jo se molt bé el que és estar a l’atur. Amb formació universitaria, porto més d’un any aturat i no veig que les prespectives siguin gaire bones de cara al futur. Així que tocarà emigrar.