David Domingo

Amb la primera baixada de temperatures –ja estem maleint el fred quan fa quatre dies dèiem que tan de bo no era normal– ha arribat un clàssic de l’agenda de les Valls, la presentació d’un nou exercici blanc. Inversió a Grand­valira amb l’immillorable argument de la Copa del món del febrer i menor, però inversió a la fi, a Vallnord, l’altre pol clau del sector. Renovar-se o morir, que diuen, i la necessitat imperiosa de fer girar la roda tot i que la cosa no estigui com per tirar coets. Amb reduccions de beneficis, retallades, dèficits i deutes, Andorra no pot deixar de ser un país de serveis i la neu, que col·labora a empènyer moltes altres coses, s’ha de seguir venent. La teoria del canvi ens diu que s’hauria d’anar transformant el model i ens parla d’oberturisme, diversificació i emprenedoria, però allà estan els forfets i l’après ski. Treball i riquesa –ara menys– fins que es demostri el contrari.
Torna el debat del forfet únic, els percentatges d’ocupació i els esforços perquè qualitat i preu convergeixin al gust, per exemple, dels guiris britànics. Però el més desconcertant de tot és que darrere de tanta feina i responsabilitat bona part de l’èxit depengui de precipitacions i temperatura. Per la Puríssima ja tocaria tenir-ho tot blanquet i ben endreçat, i si la neu s’estira fins Setmana Santa la caixa pot ser generosa. L’altre dia escoltava una senyora que semblava solvent en el tema de les prediccions i que anunciava un hivern de fred. En tot cas comencem a mirar-nos el cel amb afecte i fem una instància a sant Pere perquè quan es decideixi a remoure mobles tingui el ventilador endollat.