Immersos en el trencaclosques de fer més suportable la despesa pública i reactivar l’economia intentant no posar-se molt de cul el ciutadà, els manaires continuen fidels a una de les mesures més visibles d’aquests primers mesos de mandat. Després de l’ampliació dels horaris comercials, ara el Govern ha proposat als propietaris obrir fins a la mitjanit durant les festes nadalenques. Potser els ha inspirat el que ja és tradició als Estats Units, on ahir era divendres negre. En aquesta jornada els comerços aprofiten per llançar ofertes a la recerca del client i obren des de la mitjanit. O fins i tot abans, com han fet alguns grans magatzems tot esgarriant a uns quants el sopar d’Acció de Gràcies, el dia que precedeix la jornada consumista.
Però això passa al país de la Coca-Cola, i la resposta al país dels Pirineus ha anat pel camí de la contenció, posant en dubte la presumpta fórmula de rendibilitat que com més hores, més vendes, i evidenciant que hi ha moments en què ja no s’està per anar a mirar aparadors. Perquè més que en una deferència cap als empleats, s’ha de pensar que si el cap diu no és que l’estratègia no surt a compte. Sigui com sigui, almenys per a aquesta temporada no engruixirem el nombre d’esforçats proletaris de la mitjanit i deixarem que els venedors se’n vagin a casa a una hora decent. Cap al catre a descansar, o a intentar conciliar el poc que quedi de la vida familiar, o a preparar-se per a la primera copa, qui sap si per ofegar les penes. Sembla que encara ens queda una mica de seny.
La firma de moda Benetton l’ha tornat a fer grossa. Segur que amb tots els pros i contres calculats ha buscat, com temps enrere, notorietat a través de la transgressió publicitària. Amb una campanya feta amb nocturnitat i traïdoria. Tanques penjades de nit mostraven petons compromesos entre líders mundials des- tacats i antagònics. Sarkozy besant-se amb Merkel, Obama amb Hugo Chávez, Benet XVI amb l’imam d’El Caire… El Vaticà i la Xina –el president dels Estats Units, amb promiscuïtat, també uneix els seus llavis amb el seu homòleg asiàtic, Hu Jintao– ja han anunciat les corresponents demandes. Era d’esperar.
Finalment, com es buscava i sembla inevitable, rebombori majúscul per uns petons de tanca publicitària i Photoshop gairebé impossibles de convertir en realitat; petons que de succeir esdevindrien falsos i interessats, de cara a la galeria. Perquè d’òsculs polítics ja n’hi ha hagut, com el de Breznev i Honecker, tota una imatge simbòlica en temps de guerra freda sobre la qual segur que descansa la idea. Però deixant enrere la provocació i els objectius empresarials, l’acció de la firma italiana té una part positiva i per a la reflexió. El seu lema, unhate, convida a deixar enrere l’odi i a no oblidar un gest universal d’amor que vés a saber si algun dia estarà en perill d’extinció. De fet tant se val el pedigrí dels protagonistes mentre les mostres d’estimació siguin de veritat. Perquè mentre sobrevisquin el petó protector de la mare, l’incondicional del fill, l’apassionat de la parella o el solidari de l’amic, encara no estarem del tot perduts.
Malgrat que a les Valls les coses són més d’estar per casa i segueix sent tant o més rendible un bon porta a porta que els teatrets de debats i entrevistes electorals, bé farien els candidats a les comunals de proveir-se de cues de pansa perquè no els passi com al governador de Texas, Rick Perry. L’home és un dels aspirants republicans a la Casa Blanca i si ja no estava molt ben situat en la cursa l’oblit enmig d’un debat l’ha fet escalar ben amunt en aquest univers mediàtic actual, on les imatges com més curioses o dramàtiques més ràpid arriben arreu. En el fragor de la batalla amb altres postulants del seu partit va dir que si arribés a manar suprimiria tres agències governamentals: “Comerç, Educació, i…” No se’n va sortir amb la que li faltava en gairebé un minut d’incomoditat: “No puc, ho sento. Ups…”, va acabar.
Una espifiada d’aquest tipus no la poden controlar ni els assessors més reputats, però com a bons professionals sí que ja estan intentant revertir la situació. El protagonista del gag ja ha concedit entrevistes i pactat aparicions en què fa ús del nefast moment per vendre’s com una persona humana, no com una màquina de l’oratòria i l’eficiència política, que no ho deu ser. De perduts al riu, que diuen.
De totes maneres, i com a gest de bona voluntat a la cada vegada més espatllada classe política, trenquem una llança en favor del senyor Perry. Al cap i a la fi molt més greu que un candidat oblidi el que havia de dir és que oblidi fer el que va prometre que faria. I d’aquests moments en blanc, un cop guanyades les eleccions, n’hi ha i n’hi haurà a cabassos.
El poble ha demostrat (o no) la seva saviesa en la nova enquesta de l’Institut de Recerca Sociològica. S’ha respost sobre temes més genèrics, per exemple sobre els problemes que més preocupen o sobre la nota que es mereixen els polítics, però aquest cop s’ha demanat al personal que baixi al detall i damunt la taula se’ls ha plantat les mesures de Martí i l’executiu taronja, anunciades en aquell solemne discurs televisat en què per moments semblava que el món arribava a la seva fi. Qui més qui menys ha contestat alguna vegada a un qüestionari d’aquest tipus i ja se sap de quina manera pot arribar a sortir, però tot i no ser una veritat absoluta l’estadística sí que és útil, demostrativa i interpretable. Si el got es vol veure mig ple, que un 54% per cent de persones aprovin les accions és un percentatge encoratjador per als que les promouen; si es vol veure mig buit, el 46 per cent que no es pronuncia favorablement també pot arribar a pesar.
S’extregui la lectura que se n’extregui potser no calia perseguir la conveniència de les accions del Govern amb un exercici d’aquest tipus. L’executiu ha pres determinades decisions que se suposa que ha calculat i estudiat fins a l’extrem, per lluitar contra la crisi i apropar-se a uns comptes sostenibles. Més que obtenir l’aprovació dels administrats i exposar-se a l’autocomplaença li toca aplicar aquestes mesures com més aviat millor i esperar que els resultats siguin els previstos. Les preguntes mai no sobren, però la millor reivindicació arribarà si els comptes públics milloren sense gaire queixa i els aturats disminueixen.
