Els veïns espanyols ofegats per la hipoteca van rebre dimecres una declaració d’intencions semiesperançadora. Potser amb la voluntat de compensar les barbaritats de la reforma laboral o les garrotades al centre de València, el govern de Rajoy intentarà posar en pràctica allò que per exemple funciona als Estats Units i enmig de la desgràcia com a mínim ajuda que el pou sigui menys profund per a qui li desapareixen els ingressos. La dació en pagament, que és el mateix que saldar el deute amb el banc només entregant el pis, sembla de justícia però vet aquí que no s’aplica arreu.
La lletra petita dirà si és efectiva, però no promet grans alegries sobretot perquè ja es comença malament. S’ha batejat aquesta futura norma com a codi voluntari de bones pràctiques. Quina voluntarietat es pot esperar de qui s’ha de comprometre amb bones pràctiques i se suposa que fins ara n’exercia de dolentes? Per desgràcia el client tipus comença a estar familiaritzat amb els crèdits hipotecaris amb terres i sostres que no casen, encadenat a participacions preferents a perpetuïtat o altres productes dubtosos, i així és molt difícil que es refiï del seu banc. Com els polítics perden credibilitat i de bones pràctiques i bona voluntat en necessiten a cabassos. Això sí, els actors del sistema continuen sent els amos del galliner, no es poden deixar caure i tenen sotmesos Estats sencers. I que a ningú se li acudeixi posar els estalvis sota la rajoleta com abans, no sigui cas que arribi un desnonament imprevist i la fortuna no declarada es torni un tresor amagat enmig d’una perversa subhasta.
Suposo que en aquests moments estaré perpetrant si fa no fa l’elogi número 992.456 a la Copa del Món d’esquí. En època de vaques magres i boira perpètua no ve malament aquesta mena de catarsi col·lectiva en positiu que les competicions esportives saben capitalitzar com pocs altres fets i esdeveniments. El cap de setmana passat el país, o un bocí d’ell per ser fidedignes, va rendir comptes amb si mateix i va veure acomplert un desig. Voluntat conjunta, desplegament de mitjans i èxit indiscutible i palpable només escoltant els elogis de les esquiadores participants. Tant furor i il·lusió continguda va deixar amagadeta una altra gran notícia també relacionada amb el que des de fa anys s’ha batejat com a esport nacional. Va arribar amb diferència horària des del Canadà i va tenir de protagonista un jove de nom Lluís Marín. Ser cinquè en una prova de la Copa del Món són paraules majors. Era de surf de neu, en snowboard cross, disciplina olímpica i espectacular en la qual qui sap si d’aquí a dos anys hi haurà possibilitats de fer quelcom gran. Potser si Marín continua sent un molt bon competidor i no es cansa; si la federació, que és la que més rep, continua amb recursos per enviar els seus millors exponents amunt i avall; si el món continua estant muntat més o menys com fins ara.
Aquest any li ha tocat a l’esquí, però tot plegat i un cop més és una prova que l’esport d’elit, amb herois individuals o col·lectius, i les grans cites són una excel·lent inversió a l’hora de vendre país, i que aquesta només és una de les seves virtuts. Amb o sense crisi, convé insistir-hi.
Alguna cosa pot arreglar la marxa enrere, però que les cònsols d’Escaldes i Sant Julià s’apugessin el sou bastant més enllà de l’IPC va ser una provocació. Així ho ha entès el personal, i ara que hi ha eines per a tot tipus de comentaris amb el parapet de l’anonimat –fins on permet l’administrador del web de torn– la revolta s’ha precipitat. Per a la majoria reprovable és l’acció d’apujar-se’l ara, no s’entra a discutir que cobrin el que cobren. S’accepten els emoluments per la responsabilitat que suporten els càrrecs electes, però és una responsabilitat mesurable, i comparable, posem, a la d’una localitat de vuitanta mil habitants. Això sí, les responsabilitats en aquest país, per la tradició i els usos i costums, es divideixen per set. I la parròquia més poblada té 22.000 habitants. Això mai no es canviarà, seria un daltabaix, però quan es parla que l’administració s’ha d’aprimar sembla que els de la part alta no compten. Set comuns, a dotze consellers per barba mínim surt excessiu. Les parròquies són un excés. I no em val la història que amb menys representants menys democràcia. Que els ho diguin a les reduïdes oposicions parroquials, que fan el paper de la trista figura en cada mandat.
Excessiu, i més amb decisions com les de Marín i Gil, erosionadores de la classe política. És injust generalitzar però és inevitable, com quan una de les cònsols deia en un debat electoral que crear un subsidi d’atur era una forma de fomentar ciutadans assistits. Alguns sembla que no cauen que el seu càrrec també el mantenen; el poble que els escull i els paga. Amb feina, sí, però potser no tanta.
Sempre m’han agradat les protestes endolcides. Com que de subversiu en tinc ben poc deu ser normal que em conformi exercint de voyeur i declarant certa admiració cap a accions com la d’una senyora de Lille sobre el candidat socialista François Hollande, diuen que el futur president de la república veïna. Més que endolcit va quedar una mica emblanquinat per l’efecte de la farina que li va llençar en un acte públic, quan signava una mena de manifest per al canvi de la política d’habitatge. La delinqüent es diu Claire Seguin, té 45 anys i algun problema amb el seu habitatge que sembla que els que manen a la seva localitat no li poden solucionar, i ara menys. Ha estat ella, però podrien ser milers, centenars de milers, els decidits a recórrer a la trapelleria. Desesperats i engolits per la crisi, intentant fitar uns culpables que acostumen a no tenir un rostre definit, o a estar en una altra dimensió.
Mentre Hollande mantenia el tipus entre la boira farinera i acabava amb la rúbrica electoralista, es complia el protocol previst per a aquestes situacions. Ella era placada al millor estil Sis Nacions i, ja immobilitzada, també silenciada quan un senyor que passava per allà, estoic, li tapava la boca perquè no proferís segons quines paraules. Sens dubte hi ha una altra manera de mostrar disconformitats, se’ns dubte és una acció reprovable, poc civilitzada. Segurament la de la farina està sonada, però entre la perpètua burocràcia que no resol res, liar-se a pedrades o cremar-se estil bonzo, un pastisset a la cara pot ser un bon terme mitjà per denunciar injustícia. Un dolç desfogament.
