David Domingo

Suposo que en aquests moments estaré perpetrant si fa no fa l’elogi número 992.456 a la Copa del Món d’esquí. En època de vaques magres i boira perpètua no ve malament a­questa mena de catarsi col·lectiva en positiu que les competicions esportives saben capitalitzar com pocs altres fets i es­deveniments. El cap de setmana passat el país, o un bocí d’ell per ser fidedignes, va rendir comptes amb si mateix i va veure acomplert un desig. Voluntat conjunta, desplegament de mitjans i èxit indiscutible i palpable només escoltant els elogis de les esquiadores participants. Tant furor i il·lusió continguda va deixar amagadeta una altra gran notícia també relacionada amb el que des de fa anys s’ha batejat com a esport nacional. Va arribar amb diferència horària des del Canadà i va tenir de protagonista un jove de nom Lluís Marín. Ser cinquè en una prova de la Copa del Món són paraules majors. Era de surf de neu, en snowboard cross, disciplina o­límpica i espectacular en la qual qui sap si d’aquí a dos anys hi haurà possibilitats de fer quelcom gran. Potser si Marín continua sent un molt bon competidor i no es cansa; si la federació, que és la que més rep, continua amb recursos per enviar els seus millors exponents amunt i avall; si el món continua estant muntat més o menys com fins ara.
Aquest any li ha tocat a l’esquí, però tot plegat i un cop més és una prova que l’esport d’elit, amb herois individuals o col·lectius, i les grans cites són una excel·lent inversió a l’hora de vendre país, i que aquesta només és una de les seves virtuts. Amb o sense crisi, convé insistir-hi.