Amb això de la revolució tecnològica la informació i l’actualitat es mesuren d’una altra manera. No ho acabo de veure clar, però sembla que per determinar si un tema és major o menor s’ha de donar un cop d’ull a la xarxa i als imputs que genera la notícia de torn a internet. I si es miren els comentaris al web del Diari, no crec que estiguin molt satisfets al govern taronja amb la Comissió europea contra el racisme i la intolerància, l’organisme que ha fet públic que temps enrere anteriors executius van decidir ignorar la petició de la comunitat musulmana per construir una mesquita. L’altaveu de la premsa, exercint drets i deures, ha activat la qüestió i el col·lectiu tornarà a demanar el permís per fer un lloc de culte. Quan la majoria dels esforços s’enfoquen a generar i atreure riquesa i a torejar aquesta barbaritat anomenada crisi, de cop es troben amb el fet religiós. Veient els precedents els ha caigut a les mans una mena de dilema moral, diríem que una qüestió delicada per a un territori petit, tradicional i proteccionista; i amb un cap d’Estat, dels dos, que és bisbe catòlic. El temps ho dirà, però un nou silenci administratiu com l’exercit amb habilitat pels executius de Forné i Pintat seria més compromès ara perquè ja tenim trending topic. El marró més aviat demana un pronunciament ben argumentat.
A mi, batejat i amb la comunió feta, però que a l’institut vaig triar l’assignatura d’ètica, el meu Déu particular em recorda sovint i amb bon criteri que visqui i deixi viure. Mirant-ho amb aquesta filosofia no hauria de ser tan difícil això de la mesquita.
Sembla que ja no s’aturarà. Malgrat entrebancs i desencontres que hi ha hagut i que hi haurà, l’estadi nacional serà una realitat tard o d’hora. Diuen que serà cap a la tardor de l’any vinent quan es paliï un dèficit que per a alguns pot semblar menor però que existeix. I que existia molt abans d’aquesta maleïda crisi, que porta a qüestionar-se qualsevol moviment de diners important i manté paralitzat mig món.
El Govern taronja ha estat oportunista i ha sabut aprofitar l’oportunitat. En època de teranyines a la caixa no hi ha més remei que els projectes es quedin al calaix i per això que et paguin la meitat de la despesa d’una infraestructura d’aquesta envergadura és un regal que no es pot rebutjar. Acabarà la legislatura i aquesta serà una de les medalletes que rendibilitzarà l’executiu i lluirà el cap de Govern a la solapa en la lluita per a la reelecció. Gaires més inauguracions així no es podran fer.
I a la lectura política se li ha d’afegir la socioesportiva. Tots sabem que durant l’any només tres o quatre esdeveniments seran capaços d’omplir les 3.000 localitats, però comptant pràcticament amb un centre esportiu per parròquia era un escàndol que el futbol, per moltes derrotes i golejades que encaixi la selecció, per molt xarcutera que els sembli a alguns la lliga, no pogués exercir d’amfitrió a hostes de prestigi en una casa arregladeta. Encara sentirem moltes declaracions sobre l’estadi i tindrem titulars polèmics, però si res es torça arribarà el dia de l’estrena, esperem que amb un rival de campanetes, i pronostico la frase que més s’escoltarà: ja era hora.
Aquests dies hi tornarà a haver soroll a Barcelona i altres ciutats importants d’Espanya. Els milers de persones que fa un any van fer-se notar al carrer tornaran a reivindicar dignitat i canvis per a una societat tarada, plena de desigualtats i esclava de l’economia, una societat que enfila un perillós camí cap a no se sap on.
Un any després del 15-M de millora cap. Ha canviat el govern com pertoca en temps crítics però l’atur continua creixent sense aturador; s’ha retallat la despesa pública i s’ha ajudat els banquers amb problemes. I no pensem que a les Valls es juga una altra lliga, a l’Andorra mimètica també augmenta l’atur i hi ha les mateixes dificultats per generar riquesa i reduir deute. Fins i tot ja compta amb moviment d’indignats propi, l’AD800, constituït en associació i tímid de moment d’acord amb el to conservador del país.
Un any després la realitat és encara més dura que llavors, quan persones amb criteri i formació van acampar, fartes, en places públiques i van debatre i proposar en llargues assemblees. En queda la revifalla de l’aniversari i aquesta vegada els governants de torn sembla que no seran tan fluixets com els socialistes perquè ja han anunciat estopa per a qui intenti anar més enllà de la manifestació.
N’hi ha que estaran contents per com s’ha anat difuminant tot, satisfets d’encertat un pronòstic que no concedia el més mínim futur a perroflautes, hippies i d’altres. Certament potser tota aquesta colla té poc futur, i quan deixin de ser indignats per convertir-se en autèntics desesperats llavors els mals seran majors. Per a tots.
Em sembla que el negoci de les dues senyores que fumen instal·lades a l’N-145 aquesta setmana no té futur. Cert és que han escollit una ubicació sense competència; que s’han beneficiat de la titularitat estatal de la via per poder asseure’s i desplegar encants sense risc de sanció dels mossos. Qui sap, potser tenen un bon assessor legal, però en tot cas segur que no disposen d’un bon conseller empresarial. No m’imagino aquestes senyores que fan la carretera exercint en ple gener, sota zero. I malgrat la densitat humana que hi ha circulant no veig el seu target molt elevat. Dels potencials clients ja se’n pot excloure els autocars de l’Imserso i succedanis, les parelles que pugen aspirant a un cap de setmana romàntic o les famílies amb sogra i gos inclosos disposades a complir el ritual de voltar Meritxell amunt i Carlemany avall; tampoc m’encaixen els transfronterers, massa preocupats per arribar a l’hora a la feina al matí i massa cansats per buscar una mica de moviment ja de baixada. Pel que respecta a andorrans i residents diria que l’instint porta a sortir a tota màquina quan hi ha uns dies per abandonar aquest clot entre muntanyes. Potser de tornada… però no, ja se sap que la platja cansa. I a més de tot això, a les senyores que practiquen l’ofici més antic del món ningú els deu haver informat que aviat tornaran a reprendre’s les obres, o això diuen. Ni de com és la crisi al Pirineu.
No patíssim, l’N-145 està atrotinada fins i tot per a elles. Segur que ho veuen i se’n van en busca d’un millor aparador. Així es preservarà la puresa. Per aquí, el sexe de franc.
