David Domingo

Aquests dies hi tornarà a haver soroll a Barcelona i altres ciutats importants d’Espanya. Els milers de persones que fa un any van fer-se notar al carrer tornaran a reivindicar dignitat i canvis per a una societat tarada, plena de desigualtats i esclava de l’economia, una societat que enfila un perillós camí cap a no se sap on.
Un any després del 15-M de millora cap. Ha canviat el govern com pertoca en temps crítics però l’atur continua creixent sense aturador; s’ha retallat la despesa pública i s’ha ajudat els banquers amb problemes. I no pensem que a les Valls es juga una altra lliga, a l’Andorra mimètica també augmenta l’atur i hi ha les mateixes dificultats per generar riquesa i reduir deute. Fins i tot ja compta amb moviment d’indignats propi, l’AD800, constituït en associació i tímid de moment d’acord amb el to conservador del país.
Un any després la realitat és encara més dura que llavors, quan persones amb criteri i formació van acampar, fartes, en places públiques i van debatre i proposar en llargues assemblees. En queda la revifalla de l’aniversari i aquesta vegada els governants de torn sembla que no seran tan fluixets com els socialistes perquè ja han anunciat estopa per a qui intenti anar més enllà de la manifestació.
N’hi ha que estaran contents per com s’ha anat difuminant tot, satisfets d’encertat un pronòstic que no concedia el més mínim futur a perroflautes, hippies i d’altres. Certament potser tota aquesta colla té poc futur, i quan deixin de ser indignats per convertir-se en autèntics desesperats llavors els mals seran majors. Per a tots.