Fa unes quantes seques reflexionava sobre com ha anat tot des que el moviment 15-M va sorgir a Espanya i es va empeltar en altres llocs del planeta. Certament s’ha vist poca millora un any després, més aviat tot ha anat a pitjor i no pas per culpa dels que ocupaven les places públiques, visibles però amb la sensació de resultar inofensius. Doncs aquesta setmana, intentant sobreviure al debat de si l’Espanya de Del Bosque necessita jugar amb un nou reconegut o un de fals, m’ha agradat llegir i veure, encara que sigui en petit format, com els perroflautes han presentat a l’Audiència Nacional una querella contra Rodrigo Rato, expresident de Bankia a banda d’exvicepresident del Govern i exministre d’Economia o exdirector de l’FMI. La imatge de la roda de premsa posterior val un imperi. Les carxofes dels mitjans de comunicació amuntegades en una taula de terrassa de bar de batalla, de les d’acer inoxidable, i una munió d’informadors plantats enmig de la vorera per difondre un avís per a navegants. Sense faristol ni logos sembla que també es pot plantejar un pols als poderosos jugant en camp contrari i que els laberíntics tribunals poden ser l’extensió de l’acampada. I que es digui com es digui, un polític o un banquer pugui témer que si la fa la paga.
La tàctica no és nova. Ens arriba de fa dies que el poble d’Islàndia l’ha aplicada amb èxit i de forma radical per sortir del seu propi viacrucis. Tot i que també és veritat que entre Islàndia i Espanya hi ha molta distància i moltes diferències. Entre elles que els nòrdics no han classificat la selecció de futbol per jugar l’Eurocopa.
Els parlaments són alguna cosa semblant als camps de futbol, en alguns indrets amb més de dos contrincants. Igual de difícil és que Barça i Madrid es posin d’acord per empatar un partit que Govern i oposició vagin en la mateixa direcció, per la naturalesa del paper que desenvolupen uns i altres. Perquè en el fons es tracta de Govern i oposició, deixem-nos estar de grups parlamentaris i de la qüestió legislativa, que no s’ha de menystenir però que al cap i a la fi es plega a la sensibilitat que pugui tenir la majoria quan no es necessita ningú més. I aquest és el cas actual d’Andorra. De fet és totalment lògic que els diputats del grup afí vagin agafadets de la mà de l’executiu. Uns tenen el mandat, decideixen; i els altres van a la contra amb l’esperança que es capgiri la truita. I ni tan sols una crisi d’aquestes, per molt greu que sigui, li pot canviar les regles al joc el de la política i les majories. Ni a Andorra, ni a Espanya, ni a França ni a la Conxinxina.
Per això les peticions de consens que acostumen a fer els que tenen la posició de força no deixen de ser l’acció de sempre, de cara a la galeria. Les va fer Martí dijous quan no li cal tenint en compte la superioritat aclaparadora al Consell; la rèplica de Bartumeu va ser aspra i crítica, recordant solidaritats passades quan els papers estaven canviats. Lògic, i més pensant en els pocs que són aquest cop a l’hemicicle. Al cap i a la fi i tot i l’interès general sempre són rivals. Per tant, caretes fora i cordialitat limitada. Si Govern i oposició es posen d’acord més de dos cops és que passa quelcom i potser no és precisament positiu.
La crisi econòmica es consumeix amb una doble capa radiografiada a la perfecció als mitjans espanyols. Per un cantó el que la majoria dels mortals no entenem: tota una jerga de paraules i conceptes que s’han colat al menjador de casa a l’hora de dinar i s’intercalen amb declaracions de caps de govern i autoritats en matèria monetària, que fan pujar i baixar la borsa per tota una llarga llista de factors que analitzen tot seguit prestigiosos experts amb altres tantes expressions de comprensió difícil. Per l’altre cantó allò que més que entendre’s es veu: gent sense casa, gent sense feina, gent passant dificultats. En nom de l’efecte papallona t’expliquen que l’augment de la prima de risc té a veure que hagin acomiadat el teu cosí de l’empresa de lampisteria després de quinze anys; i a la vegada et fan comptar estupefacte els zeros que hi ha en la liquidació d’aquell directiu que abandona perquè el banc de torn ja s’ha enfonsat.
Tot plegat més que difícil de pair es transforma en absurd, i per aquest motiu s’agraeixen algunes aportacions de Youtube. Sense la gràcia i el duende andalusos seria impossible imaginar una assalt flamenc a una sucursal bancària. Doncs a això es dedica el col·lectiu FLO6×8 des de fa un temps, a portar la disconformitat per la situació en enginyoses performances amb lletres personalitzades i coreografies corals. Clients i empleats ho reben amb somriures, incredulitat i algun aplaudiment al final. Segurament caldria i caldrà ser molt més bel·ligerant però posats a maleir algú no és mala opció arrencar-se per buleries.
