Govern i oposició
Els parlaments són alguna cosa semblant als camps de futbol, en alguns indrets amb més de dos contrincants. Igual de difícil és que Barça i Madrid es posin d’acord per empatar un partit que Govern i oposició vagin en la mateixa direcció, per la naturalesa del paper que desenvolupen uns i altres. Perquè en el fons es tracta de Govern i oposició, deixem-nos estar de grups parlamentaris i de la qüestió legislativa, que no s’ha de menystenir però que al cap i a la fi es plega a la sensibilitat que pugui tenir la majoria quan no es necessita ningú més. I aquest és el cas actual d’Andorra. De fet és totalment lògic que els diputats del grup afí vagin agafadets de la mà de l’executiu. Uns tenen el mandat, decideixen; i els altres van a la contra amb l’esperança que es capgiri la truita. I ni tan sols una crisi d’aquestes, per molt greu que sigui, li pot canviar les regles al joc el de la política i les majories. Ni a Andorra, ni a Espanya, ni a França ni a la Conxinxina.
Per això les peticions de consens que acostumen a fer els que tenen la posició de força no deixen de ser l’acció de sempre, de cara a la galeria. Les va fer Martí dijous quan no li cal tenint en compte la superioritat aclaparadora al Consell; la rèplica de Bartumeu va ser aspra i crítica, recordant solidaritats passades quan els papers estaven canviats. Lògic, i més pensant en els pocs que són aquest cop a l’hemicicle. Al cap i a la fi i tot i l’interès general sempre són rivals. Per tant, caretes fora i cordialitat limitada. Si Govern i oposició es posen d’acord més de dos cops és que passa quelcom i potser no és precisament positiu.
