Més enllà de la plaça
Fa unes quantes seques reflexionava sobre com ha anat tot des que el moviment 15-M va sorgir a Espanya i es va empeltar en altres llocs del planeta. Certament s’ha vist poca millora un any després, més aviat tot ha anat a pitjor i no pas per culpa dels que ocupaven les places públiques, visibles però amb la sensació de resultar inofensius. Doncs aquesta setmana, intentant sobreviure al debat de si l’Espanya de Del Bosque necessita jugar amb un nou reconegut o un de fals, m’ha agradat llegir i veure, encara que sigui en petit format, com els perroflautes han presentat a l’Audiència Nacional una querella contra Rodrigo Rato, expresident de Bankia a banda d’exvicepresident del Govern i exministre d’Economia o exdirector de l’FMI. La imatge de la roda de premsa posterior val un imperi. Les carxofes dels mitjans de comunicació amuntegades en una taula de terrassa de bar de batalla, de les d’acer inoxidable, i una munió d’informadors plantats enmig de la vorera per difondre un avís per a navegants. Sense faristol ni logos sembla que també es pot plantejar un pols als poderosos jugant en camp contrari i que els laberíntics tribunals poden ser l’extensió de l’acampada. I que es digui com es digui, un polític o un banquer pugui témer que si la fa la paga.
La tàctica no és nova. Ens arriba de fa dies que el poble d’Islàndia l’ha aplicada amb èxit i de forma radical per sortir del seu propi viacrucis. Tot i que també és veritat que entre Islàndia i Espanya hi ha molta distància i moltes diferències. Entre elles que els nòrdics no han classificat la selecció de futbol per jugar l’Eurocopa.
