Costumisme per un dia
Un amic a qui li agrada exercir de polemista va obrir el debat ahir sobre els motius de l’èxit de Manel, aquest pintoresc grup que dijous va actuar al Principat i al qual ja se li ha penjat l’etiqueta d’última revelació del panorama musical català. La polèmica girava al voltant de si generen expectació fruit d’una moda passatgera o si realment són un grup de qualitat i amb futur. El debat podria allargar-se tot el temps del món, però una cosa és clara, Manel i el seu èxit són un fet. Com la Fira d’Andorra la Vella.
Si anar a la fira, exposar i exposar-se, es fa per plaer o per una mena d’obligació no escrita seria un debat –poc substancial com el de Manel– que podria allargar-se tot el temps del món. Però una cosa és clara, és un fet que tothom, o gairebé tothom, acaba passant-hi. El que va amb vestit i corbata i el que alinea maons a l’obra. Cada any des que sóc a les Valls, quan volto badoc amunt i avall pel recinte del Parc Central, observant els estands, què hi ha i qui hi ha, arriba aquell succedani del déjà-vu, i la sensació d’estar repetint un ritual avorrit que l’any següent seré capaç d’evitar. Però la dita resa que l’home és un animal fet de costums i potser és millor concloure que dedicar un matí o una tarda de l’any a fomentar l’Andorra més costumista fins i tot pot arribar a ser terapèutic. Unes quantes converses de compromís, un cop d’ull als últims models de quatre rodes i l’adquisició d’unes peces d’aquell jalo que fa pujar el colesterol poden arrodonir la jornada. I també adonar-se que en uns dies trobar un lloc per aparcar al centre ja no serà missió impossible.
