Alguna cosa pot arreglar la marxa enrere, però que les cònsols d’Escaldes i Sant Julià s’apugessin el sou bastant més enllà de l’IPC va ser una provocació. Així ho ha entès el personal, i ara que hi ha eines per a tot tipus de comentaris amb el parapet de l’anonimat –fins on permet l’administrador del web de torn– la revolta s’ha precipitat. Per a la majoria reprovable és l’acció d’apujar-se’l ara, no s’entra a discutir que cobrin el que cobren. S’accepten els emoluments per la responsabilitat que suporten els càrrecs electes, però és una responsabilitat mesurable, i comparable, posem, a la d’una localitat de vuitanta mil habitants. Això sí, les responsabilitats en aquest país, per la tradició i els usos i costums, es divideixen per set. I la parròquia més poblada té 22.000 habitants. Això mai no es canviarà, seria un daltabaix, però quan es parla que l’administració s’ha d’aprimar sembla que els de la part alta no compten. Set comuns, a dotze consellers per barba mínim surt excessiu. Les parròquies són un excés. I no em val la història que amb menys representants menys democràcia. Que els ho diguin a les reduïdes oposicions parroquials, que fan el paper de la trista figura en cada mandat.
Excessiu, i més amb decisions com les de Marín i Gil, erosionadores de la classe política. És injust generalitzar però és inevitable, com quan una de les cònsols deia en un debat electoral que crear un subsidi d’atur era una forma de fomentar ciutadans assistits. Alguns sembla que no cauen que el seu càrrec també el mantenen; el poble que els escull i els paga. Amb feina, sí, però potser no tanta.
Sempre m’han agradat les protestes endolcides. Com que de subversiu en tinc ben poc deu ser normal que em conformi exercint de voyeur i declarant certa admiració cap a accions com la d’una senyora de Lille sobre el candidat socialista François Hollande, diuen que el futur president de la república veïna. Més que endolcit va quedar una mica emblanquinat per l’efecte de la farina que li va llençar en un acte públic, quan signava una mena de manifest per al canvi de la política d’habitatge. La delinqüent es diu Claire Seguin, té 45 anys i algun problema amb el seu habitatge que sembla que els que manen a la seva localitat no li poden solucionar, i ara menys. Ha estat ella, però podrien ser milers, centenars de milers, els decidits a recórrer a la trapelleria. Desesperats i engolits per la crisi, intentant fitar uns culpables que acostumen a no tenir un rostre definit, o a estar en una altra dimensió.
Mentre Hollande mantenia el tipus entre la boira farinera i acabava amb la rúbrica electoralista, es complia el protocol previst per a aquestes situacions. Ella era placada al millor estil Sis Nacions i, ja immobilitzada, també silenciada quan un senyor que passava per allà, estoic, li tapava la boca perquè no proferís segons quines paraules. Sens dubte hi ha una altra manera de mostrar disconformitats, se’ns dubte és una acció reprovable, poc civilitzada. Segurament la de la farina està sonada, però entre la perpètua burocràcia que no resol res, liar-se a pedrades o cremar-se estil bonzo, un pastisset a la cara pot ser un bon terme mitjà per denunciar injustícia. Un dolç desfogament.
Hi ha classes a tot arreu. Per descomptat també en el món del futbol, i per això el Barça-Madrid de dimecres va deixar el minut de glòria del Mirandés en una mica menys del que hauria pogut ser sense el gran clàssic al dia següent. Però el ressò de la gesta d’aquest equip de segona B, amb el seu golejador obrint l’oficina bancària on treballa l’endemà de vèncer l’Espanyol i passar a semifinals de la Copa del Rei espanyola, tindrà continuïtat davant de l’Athletic. David contra Goliat novament en un dels escenaris en què hi ha més probabilitat que el gegant pugui ser derrotat. L’esport, i en concret el futbol. Perquè a la vida ni les sorpreses ni els contes de fades sovintegen darrerament. Potser ja no queda més espai per a miracles, però la pilota que roda per un petit estadi d’aires britànics anomenat Anduva, ple de gom a gom entre setmana aquesta temporada, ha fet girar la mirada a alguns cap a Miranda de Ebro, una localitat de quaranta mil habitants a la província de Burgos que molts no haguéssim sabut ubicar abans d’aquesta petita bogeria. Per això no subestimem l’esport ni l’esport rei quan parlem de promoció i projecció, això que tant interessa aquí per ser vistos, rebre gent i fer caixa. És pervers analitzar el que costa l’Estadi Nacional, el pressupost de la Copa del Món d’esquí o la trajectòria creixent del Bàsquet Club Andorra posant a l’altre cantó de la balança aquests temps de precarietat. Hi ha inversions que van més enllà, amb intangibles que no són tan difícils de tocar. Per la projecció i molt més l’esport no és una mala aposta. I si es guanya és massa.
Això de la inversió estrangera ha estat com el part de la burra, però sembla que ja arriba al final. Després d’anys de donar-hi voltes, la necessitat obliga i ara sí que s’anirà de cara a barraca amb versió millorada. A manca de llegir detingudament la lletra petita un cop tinguem el nou contracte, en els titulars que van donant els que preparen la revolució s’intueix una obertura generosa amb alguna prebenda que es vol conservar. El millor és que, superats per les circumstàncies, no cal anar amb subtileses. Ara el fre de mà sobra i es prem l’accelerador. Parlar de situació crítica i mesures desesperades més aviat està de moda. Tot ens ho deixa ben clar la voluntat d’extinció d’alguna figura mítica com la del senyor prestanoms o condicions igual d’identitàries com els drets econòmics –ja que hi som, podríem fem algun passet també amb els polítics–. La crisi ha fet que s’obri la porta gairebé de bat a bat. Cal que entrin diners amb rapidesa i no n’hi ha prou amb els benvolguts turistes. Els llocs de treball, les oportunitats per a la gent del país o l’enriquiment a través del coneixement formen part del pack i queden molt bé en els discursos, però l’origen és pecuniari, com de costum.
La burra està a punt de parir. Si aconsegueixen complir amb el calendari a la tardor les Valls estaran en disposició d’agafar un altre color. I en un temps es podrà comprovar si s’ha fet tard o no. I patinades al marge, no fa falta que vingui Apple. Per començar segur que ens conformaríem amb Tapizados José Carrión e hijos o alguna cosa per l’estil, perquè de Pla B no se’n coneix.
