Aquest cap de setmana hi ha cursa a Bahrain, la del Gran Premi de Fórmula 1. Altres corredisses a menys velocitat però segur que més perilloses ja fa un temps que es produeixen al carrer en aquest Estat insular i pròsper del món àrab. Tot i que sembla que pròsper per a alguns, ja que viu dividit per enfrontaments entre els que tenen el poder i els que se senten oprimits; sunnites i xiïtes, entre rics i pobres el més segur.
L’arribada del gran circ del motor havia de representar una projecció d’estabilitat cap a l’exterior, però curiosament ha acabat passant el contrari. Recol·locat als informatius de mig món, el regne torna a estar d’actualitat i els cotxes han ajudat que no s’oblidi la seva delicada situació. Així, és possible veure com s’encapçala una crònica esportiva parlant dels greus conflictes que hi va haver i de les actuals manifestacions; i és impossible que s’obviï el llançament d’un còctel Molotov i la resposta amb gasos lacrimògens de les forces de seguretat per allà per on transitaven membres d’una escuderia. S’havia garantit als equips seguretat màxima i treballen aïllats, però se’ls deuen haver posat de corbata i ja ha aparegut alguna veu discordant.
Conflicte i espectacle convivint dins el mateix sòl, amb naturalitat, sense càrrec de consciència. L’any passat no hi va haver prova però ara els allargats tentacles d’un esport molt rendible la fan inajornable i es preveu, si no hi ha alguna desgràcia majúscula abans, que se celebri el Gran Premi. Després del podi i el xampany qui sap què passarà amb les altres curses de Bahrain, les que no surten a la tele.
Més d’una vegada m’he entendrit amb l’estampa d’un petit mirant-se l’avi. A la incondicionalitat que senten els nens pels pares s’hi afegeix una connexió difícil d’explicar entre unes generacions separades per tant. Sovint els avis representen la saviesa, la calma, la cordura que els néts perceben de seguida i que els fills comencen a valorar passada la trentena, quan se n’adonen que per a la majoria de tràngols sempre hi haurà un bon consell, fruit d’allò que ja ha estat viscut. Però la veu de l’experiència cada vegada està més denostada, proporcionalment a com es qüestiona l’Estat del benestar, que no envelleix amb dignitat. Fer-se gran comença a ser un problema per a aquesta Europa. No hi ha diners per cobrir el retir d’una població que diuen que es mor un mes més tard cada any que passa. I els caps pensants ja preveuen que les graduals revisions de les edats de jubilació o la baixada de les pensions seran denominador comú. Un factor de correcció per ajustar les caixes i evitar la fallida.
Malgrat que hi hagi qui s’esforci a obtenir la fórmula de l’eterna joventut fer-se gran forma part del cicle vital. Però arribada l’hora potser caldrà canviar els esquemes i no per a millor, sinó per assumir que la tercera edat deixa d’existir i que la jubilació no serà ni el final ni el principi de res. A aquestes altures costa imaginar-se gran i amb mirada serena, perquè sembla que d’aquí a trenta anys amb l’edat s’arrossegarà un pes encara més feixuc. Els hagués hagut de preguntar als meus avis què en pensaven de tot això, segur que m’haguessin ajudat a resoldre dubtes.
Els danys col·laterals de la crisi esquitxen pertot, i aquesta setmana li ha tocat al nombrós col·lectiu portuguès del Principat. Malgrat l’amor pels colors que solen exhibir, els treballadors que en el seu dia van optar per emigrar a les Valls no es deuen sentir ara mateix gaire considerats pel seu país. Primer els desmantellen el lligam institucional de l’ambaixada i després els multipliquen per molt l’impost sobre béns i immobles. La casa i l’hortet són símbol de prosperitat, però la majoria dels que curren a Andorra no són precisament potentats, més aviat persones que s’han hagut de buscar la vida fora de casa i que ara han de fer front a un desgavell en el qual es llegeix afany recaptatori en època de vaques magres. El que dèiem, danys col·laterals, amb l’argument que per a Portugal el Principat continua sent paradís fiscal.
Per això Andorra tampoc no té motius per sentir-se gaire estimada. Fa un temps que oficialment ja no és paradís fiscal per a l’OCDE, però l’etiqueta que pràcticament li van obligar a tallar continua instal·lada en l’imaginari de molts. Per a un país que se suposa amic i amb forts vincles es continua sent una mena d’illa pirata. Les reminiscències paradisíaques també han aflorat després de l’anunci de l’amnistia fiscal feta pel govern espanyol. Allà i aquí, perquè els bancs i el Govern, a través del seu actor principal, Toni Martí, han comentat la jugada. Amb timidesa, però ho han fet quan potser no toca. És complicat deixar enrere el passat –si és que és passat– i l’etiqueta segueix pesant, més si hi ha problemes a cal veí. El que dèiem, danys col·laterals.
Les explicacions que el Govern ha donat per posicionar-se en contra de la rebaixa del termini de residència per obtenir la nacionalitat, a proposta de l’oposició, retrata el valor que donen bona part dels polítics del país a un passaport. Per a ells, alhora representants d’una nombrosa part dels nacionals d’aquestes valls, un passaport val un vot, un sufragi –que no és poca cosa– sí pot decidir majories comunals o pot fer canviar el color del Consell. Després ja arriba la identitat, el sentiment i totes aquestes altres qüestions que en teoria posen la pell de gallina quan comença a sonar El gran Carlemany. El recordatori que hi ha moltes maneres d’integrar-se al país és sobrer i enutja. Potser n’hi ha prou de sentir-se andorrà d’esperit per ballar a l’esbart, ser voluntari per la llengua o anar a veure l’Andorra a Aixovall. Potser n’hi ha prou de poder obrir negoci propi ara que la forçada i inevitable obertura a la inversió forana ha despullat els drets econòmics. Fins i tot potser n’hi ha prou assumint que podria ser pitjor i que el model de la Seguretat Social té un caràcter solidari –ho esmenta l’executiu en el seu criteri–. I si a algú se li hagués acudit crear la branca nacional i la branca resident?
Una naturalització en terminis més raonables és encaminar-se cap a la normalitat, només això. La resta forma part d’un escenari en què el vot, l’exercici bàsic de la democràcia, és una mercaderia encara més preuada que a d’altres contrades. El Govern diu que no vol ajornar el debat de forma indefinida. El debat fa temps que hi és, com la sobirana resistència.
