David Domingo

Enfarinats

blocs — Sat, 04 Feb 2012 06:32:12 +0000

Sempre m’han agradat les protestes endolcides. Com que de subversiu en tinc ben poc deu ser normal que em conformi exercint de voyeur i declarant certa admiració cap a accions com la d’una senyora de Lille sobre el candidat socialista François Hollande, diuen que el futur president de la república veïna. Més que endolcit va quedar una mica emblanquinat per l’efecte de la farina que li va llençar en un acte públic, quan signava una mena de manifest per al canvi de la política d’habitatge. La delinqüent es diu Claire Seguin, té 45 anys i algun problema amb el seu habitatge que sembla que els que manen a la seva localitat no li poden solucionar, i ara menys. Ha estat ella, però podrien ser milers, centenars de milers, els decidits a recórrer a la trapelleria. Desesperats i engolits per la crisi, intentant fitar uns culpables que acostumen a no tenir un rostre definit, o a estar en una altra dimensió.
Mentre Hollande mantenia el tipus entre la boira farinera i acabava amb la rúbrica electoralista, es complia el protocol previst per a aquestes situacions. Ella era placada al millor estil Sis Nacions i, ja immobilitzada, també silenciada quan un senyor que passava per allà, estoic, li tapava la boca perquè no proferís segons quines paraules. Sens dubte hi ha una altra manera de mostrar disconformitats, se’ns dubte és una acció reprovable, poc civilitzada. Segurament la de la farina està sonada, però entre la perpètua burocràcia que no resol res, liar-se a pedrades o cremar-se estil bonzo, un pastisset a la cara pot ser un bon terme mitjà per denunciar injustícia. Un dolç desfogament.

Miranda

blocs — Sat, 28 Jan 2012 06:52:18 +0000

Hi ha classes a tot arreu. Per descomptat també en el món del futbol, i per això el Barça-Madrid de dimecres va deixar el minut de glòria del Mirandés en una mica menys del que hauria pogut ser sense el gran clàssic al dia següent. Però el ressò de la gesta d’aquest equip de segona B, amb el seu golejador obrint l’oficina bancària on treballa l’endemà de vèncer l’Espanyol i passar a semifinals de la Copa del Rei espanyola, tindrà continuïtat davant de l’Athletic. David contra Goliat novament en un dels escenaris en què hi ha més probabilitat que el gegant pugui ser derrotat. L’esport, i en concret el futbol. Perquè a la vida ni les sorpreses ni els contes de fades sovintegen darrerament. Potser ja no queda més espai per a miracles, però la pilota que roda per un petit estadi d’aires britànics anomenat Anduva, ple de gom a gom entre setmana aquesta temporada, ha fet girar la mirada a alguns cap a Miranda de Ebro, una localitat de quaranta mil habitants a la província de Burgos que molts no haguéssim sabut ubicar abans d’aquesta petita bogeria. Per això no subestimem l’esport ni l’esport rei quan parlem de promoció i projecció, això que tant interessa aquí per ser vistos, rebre gent i fer caixa. És pervers analitzar el que costa l’Estadi Nacional, el pressupost de la Copa del Món d’esquí o la trajectòria creixent del Bàsquet Club Andorra posant a l’altre cantó de la balança aquests temps de precarietat. Hi ha inversions que van més enllà, amb intangibles que no són tan difícils de tocar. Per la projecció i molt més l’esport no és una mala aposta. I si es guanya és massa.

Oberts

blocs — Sat, 21 Jan 2012 06:28:59 +0000

Això de la inversió estrangera ha estat com el part de la burra, però sembla que ja arriba al final. Després d’anys de donar-hi voltes, la necessitat obliga i ara sí que s’anirà de cara a barraca amb versió millorada. A manca de llegir detingudament la lletra petita un cop tinguem el nou contracte, en els titulars que van donant els que preparen la revolució s’intueix una obertura generosa amb alguna prebenda que es vol conservar. El millor és que, superats per les circumstàncies, no cal anar amb subtileses. Ara el fre de mà sobra i es prem l’accelerador. Parlar de situació crítica i mesures desesperades més aviat està de moda. Tot ens ho deixa ben clar la voluntat d’extinció d’alguna figura mítica com la del senyor prestanoms o condicions igual d’identitàries com els drets econòmics –ja que hi som, podríem fem algun passet també amb els polítics–. La crisi ha fet que s’obri la porta gairebé de bat a bat. Cal que entrin diners amb rapidesa i no n’hi ha prou amb els benvolguts turistes. Els llocs de treball, les oportunitats per a la gent del país o l’enriquiment a través del coneixement formen part del pack i queden molt bé en els discursos, però l’origen és pecuniari, com de costum.
La burra està a punt de parir. Si aconsegueixen complir amb el calendari a la tardor les Valls estaran en disposició d’agafar un altre color. I en un temps es podrà comprovar si s’ha fet tard o no. I patinades al marge, no fa falta que vingui Apple. Per començar segur que ens conformaríem amb Tapizados José Carrión e hijos o alguna cosa per l’estil, perquè de Pla B no se’n coneix.

Enemics quotidians

blocs — Sat, 14 Jan 2012 06:54:39 +0000

Diuen els analistes que aquest 2012 serà l’any de l’Iran. La república islàmica continua treballant en el seu particular programa nuclear, una cosa que no agrada gens als guardians de l’ordre mundial, que collen de valent allà on dol més, posant setge a les exportacions de petroli del rival. A veure com avança aquest exercici de traspàs, perquè si les teories d’Occident són certes i el maligne es passeja per l’antiga Pèrsia la fi de la nostra existència podria estar més a prop del que ens imaginem. Vaja, que la pau es preservarà si el copyright de la bomba atòmica és propietat de qui l’ha feta servir.
Malgrat que l’exòtic i llunyà Iran està a punt d’endur-se el títol de malvat de l’any no és l’únic. N’hi ha pertot, més o menys propers i incòmodes. No m’agrada gens que el món exigeixi tenir enemics, que és el que sembla, i que els fabriquem a diari durant la nostra existència. El company de feina, el president de l’escala, l’entrenador de futbol del fill, l’euríbor, els funcionaris, el Madrid, el Barça… És com si aquesta voluntat d’anar en contra faci l’ésser més fort, doni sentit a les coses. Se’n pot dir competició, se’n pot dir competència, però moltes vegades és insana, i s’assumeix sense remordiment. Qui sap si fins i tot qui es pensa que no té a qui desafiar té moltes possibilitats d’equivocar-se de camí i convertir-se ell mateix en el seu pitjor aliat. Sembla que és com funciona la història, cada vegada més, però encara vull pensar que en això de buscar-se enemics n’hi ha molts de mandrosos, que només i per obligació practiquen l’autodefensa. I que així no els va malament.

Residint

blocs — Sat, 07 Jan 2012 06:33:30 +0000

Andorrà o resident? Pregunta de resposta inequívoca que en molts contextos fa la diferència per aquestes contrades i que fixa dues categories també amb selecció pròpia. Hi ha qui distingeix els nacionals: pota negra, de primera generació, de bragueta o naturalitzats per una paciència que ara és de vint anys. I els estrangers també es classifiquen: temporers, temporals o els que estan a punt de vèncer la paciència per passar-se a l’altra banda o resistir-se a la temptació tricolor.
Per descomptat totes aquestes condicions poden quedar corregides a l’alça o a la baixa per factors com l’idioma o el nombre de bitllets que es porten a les butxaques. Aquest últim hi té quelcom a dir en el cas de les residències passives, una tipologia més que acaba de retocar l’executiu. La figura no l’ha patentada Andorra, però sembla que a poc a poc la va perfeccionant. Ara hi haurà tres tipus de passius que hauran d’invertir diners per estar-se a les Valls però reben una rebaixa considerable els dies d’estada obligada. Tal com es venen segons quines històries sembla que les muntanyes tiren molt i la qüestió fiscal poca cosa hi té a veure. Que han de venir jubilats joiosos, esportistes encisats per la neu i professionals talentosos àvids de qualitat de vida. No fan nosa i a més fan una aportació en metàl·lic. Són una peculiar manera de generar riquesa que s’adapta molt bé a la idiosincràsia local. Esperem que al Govern li quedin idees més brillants perquè no fa pinta que la mesura hagi de recuperar gran cosa. Això sí, potser no cal fer-hi escarafalls si els altres podem anar residint.

Trampes

blocs — Sat, 31 Dec 2011 06:35:09 +0000

Seguiment pormenoritzat el que estan fent els mitjans de comunicació de les Espanyes del judici a l’expresident valencià Francisco Camps i altres col·legues per tot l’afer dels vestits. Coincidència temporal amb la polèmica que envolta Iñaki Urdangarín, que potser pel tema de la sang blava no va engreixar més que l’any anterior l’audiència del discurs de Nadal del Rei d’Espanya, al qual se’l va entendre molt bé. El gendre havia estat una cosa i ara n’és una altra. De l’home que qualsevol mare voldria per a la seva filla, esportista, sa i ben plantat, ha passat a ser una mena d’empestat amb una presumpció d’innocència molt presumpta escoltant tot el que s’ha dit i s’ha publicat. I continuant amb l’esport, condemna per a l’advocat i president del Sevilla, José María del Nido, que pensa recórrer fins a la darrera instància per demostrar la seva innocència mentre continua al capdavant del club; una sentència relacionada amb Marbella i Julián Muñoz, l’exalcalde i exparella d’Isabel Pantoja. Aquesta, també exquitxada, sí que té força audiència a la cadena del Sálvame, on es redimeix de teòrics pecats i fa calaix a cop de gales especials i campanades de Cap d’Any.
I així podríem continuar, parlant de tramposos desemmascarats i per desemmascarar. No canviarà el 2012. Com en una cursa ciclista, en què sota la medalla del guanyador ara sempre hi ha el dubte, i si el trofeu passa al segon classificat aquest és igualment sospitós. A les pulcres Valls no en proliferen, d’històries així. Potser és que els controls antidopatge encara no estan prou desenvolupats.

Les hores

blocs — Sat, 17 Dec 2011 06:39:57 +0000

Servidor ja comença a tenir una edat i malgrat que encara hi ha temps per a alguna nit de glòria això de l’ampliació dels horaris dels locals nocturns s’hauria de deixar celebrar als que pugen. Les quatre de la matinada no em semblava una mala hora, idònia per exercir d’au nocturna i, portant-se més o menys bé, per semblar una mica més persona l’endemà. Al cap i a la fi el moment en què s’obren els llums i s’apaga la música no deixa d’estar subjecte a una norma més d’aquest món carregat de regles i rutines que ens ajuden a pensar que som més civilitzats, més intel·ligents. I en aquest cas tot i que s’invoqui la satisfacció del nostre benvolgut visitant, acostumat a la marxa fins a altes hores a les urbs de contrades més planes, la mare dels ous continua sent la pela. La crisi estreny i els pensadors de torn deuen haver conclòs que una de les solucions passa per les hores, per estirar el final de la jornada, per al que gaudeix i per al que treballa. Si el darrer cubata pot ser a les cinc menys cinc a la barra hi haurà algú demanant. Per tant, més cubates, més despesa, més caixa i menys crisi. Tan senzilla no pot ser la fórmula.
I compte, perquè tot s’enganxa i no gaire lluny d’aquí ja no només es podrà anar de discoteca a la nit. La comunitat de Madrid està a un pas de tirar endavant la barra lliure comercial, amb obertura sense interrupció per a qui ho desitgi. Grans centres comercials a favor, petits botiguers en contra i qui sap si la possibilitat de fer-te la pedicura o canviar-te les claus del pany a les tres de la matinada. Amb tanta activitat, per a quan l’hora de la migdiada?

Més que en passen

blocs — Sat, 10 Dec 2011 06:46:31 +0000

Les comunals ja són història. Han estat uns comicis sense sobresalts, en la línia d’una campanya que va transcórrer més aviat amb poca substància i amb els favorits confirmant la seva condició, majoritàriament per golejada. Ara, i fins que passi tot això que anomenen crisi, toca tot un tràngol. El de gestionar les engrunetes del pastís des d’aquestes majories que tenen casa comuna oberta de bat a bat i les oposicions fent el paper de la trista figura durant quatre anys. Coses del sistema.
Però entre vencedors i derrotats les eleccions han tornat a confirmar el que darrerament evidencien enquestes i observatoris diversos. Que cada vegada hi ha més gent que passa de la política. Més abstenció i molt vot en blanc quan semblaria que per l’actual conjuntura hauria de passar tot el contrari. Dades potser distorsionades per la candidatura única que hi va haver a Canillo –lamentable– o potser explicables per mil teories sobre la política de les Valls, però que al cap i a la fi mostren un elector desentès, desencisat o cabrejat que va en augment. Entre els que no decideixen no visitar l’urna, els que dipositen la papereta sense noms i els nuls s’apropen als deu mil d’entre vint-i-dos mil i escaig electors. Un motiu per què tots, els que fan la campanya i els que la pateixen, se sentin una mica més perdedors. Sobretot els escollits, del tot legitimats, però que saben que els suports rebuts no són ni de bon tros els desitjats. Sembla que no hi ha dubte que és el sistema menys imperfecte, però a mesura que el ciutadà s’allunya dels seus representants la democràcia s’empobreix. I amb ella, el país.

Baltasar denunciat

blocs — Sat, 03 Dec 2011 06:42:04 +0000

Mentre Merkel i Sarkozy treballen per refundar Europa les curiositats perviuen a l’aldea global. Per aquest motiu ha transcendit la denúncia a la justícia espanyola contra el rei Baltasar. Va passar a Huelva, quan un caramel suposadament llançat per l’estimat monarca durant la cavalcada va colpejar l’ull d’una senyora que no va dubtar a dur l’afrenta als tribunals. El millor és la resolució judicial, que arxiva el cas per diversos motius. Parla de la incògnita mil·lenària sobre la nacionalitat del denunciat i per tant dubta de la competència per jutjar-lo; també del risc que per naturalesa ha d’assumir l’assistent a un acte públic tradicional on es llancen dolços i il·lusió i el fet que, constata el jutge, en col·laboració amb Melcior i Gaspar, el protagonista dels fets li hagi ofert “anhelats presents cada 6 de gener des que tenia ús de raó”. I enmig de tot l’enrenou el Baltasar en qüestió, que sembla que ve del Senegal, ha donat la cara per dir que li sap greu el succeït i que si arriba l’ocasió entregarà els caramels en mà a la denunciant.
Suposant que la senyora no ha perdut l’ull i que Baltasar no va tirar a matar tot plegat és una de les milions de mostres de la mala llet que ens envolta. Algú que aspira a treure profit d’un incident en un acte festiu fent servir les eines del sistema, que d’entrada no estarien pensades per a això. Per fortuna el magistrat dilucida com correspon i amb fina ironia. Una actitud, la de la dona, que traslladada a grandiloqüents escenaris que posem per cas tinguin a veure amb la macroeconomia o la geopolítica, podria servir per explicar-nos perquè les coses van com van.

Mitjanit

blocs — Sat, 26 Nov 2011 07:51:46 +0000

Immersos en el trencaclosques de fer més suportable la despesa pública i reactivar l’economia intentant no posar-se molt de cul el ciutadà, els manaires continuen fidels a una de les mesures més visibles d’aquests primers mesos de mandat. Després de l’ampliació dels horaris comercials, ara el Govern ha proposat als propietaris obrir fins a la mitjanit durant les festes nadalenques. Potser els ha inspirat el que ja és tradició als Estats Units, on ahir era divendres negre. En aquesta jornada els comerços aprofiten per llançar ofertes a la recerca del client i obren des de la mitjanit. O fins i tot abans, com han fet alguns grans magatzems tot esgarriant a uns quants el sopar d’Acció de Gràcies, el dia que precedeix la jornada consumista.
Però això passa al país de la Coca-Cola, i la resposta al país dels Pirineus ha anat pel camí de la contenció, posant en dubte la presumpta fórmula de rendibilitat que com més hores, més vendes, i evidenciant que hi ha moments en què ja no s’està per anar a mirar aparadors. Perquè més que en una deferència cap als empleats, s’ha de pensar que si el cap diu no és que l’estratègia no surt a compte. Sigui com sigui, almenys per a aquesta temporada no engruixirem el nombre d’esforçats proletaris de la mitjanit i deixarem que els venedors se’n vagin a casa a una hora decent. Cap al catre a descansar, o a intentar conciliar el poc que quedi de la vida familiar, o a preparar-se per a la primera copa, qui sap si per ofegar les penes. Sembla que encara ens queda una mica de seny.