Seguiment pormenoritzat el que estan fent els mitjans de comunicació de les Espanyes del judici a l’expresident valencià Francisco Camps i altres col·legues per tot l’afer dels vestits. Coincidència temporal amb la polèmica que envolta Iñaki Urdangarín, que potser pel tema de la sang blava no va engreixar més que l’any anterior l’audiència del discurs de Nadal del Rei d’Espanya, al qual se’l va entendre molt bé. El gendre havia estat una cosa i ara n’és una altra. De l’home que qualsevol mare voldria per a la seva filla, esportista, sa i ben plantat, ha passat a ser una mena d’empestat amb una presumpció d’innocència molt presumpta escoltant tot el que s’ha dit i s’ha publicat. I continuant amb l’esport, condemna per a l’advocat i president del Sevilla, José María del Nido, que pensa recórrer fins a la darrera instància per demostrar la seva innocència mentre continua al capdavant del club; una sentència relacionada amb Marbella i Julián Muñoz, l’exalcalde i exparella d’Isabel Pantoja. Aquesta, també exquitxada, sí que té força audiència a la cadena del Sálvame, on es redimeix de teòrics pecats i fa calaix a cop de gales especials i campanades de Cap d’Any.
I així podríem continuar, parlant de tramposos desemmascarats i per desemmascarar. No canviarà el 2012. Com en una cursa ciclista, en què sota la medalla del guanyador ara sempre hi ha el dubte, i si el trofeu passa al segon classificat aquest és igualment sospitós. A les pulcres Valls no en proliferen, d’històries així. Potser és que els controls antidopatge encara no estan prou desenvolupats.
Servidor ja comença a tenir una edat i malgrat que encara hi ha temps per a alguna nit de glòria això de l’ampliació dels horaris dels locals nocturns s’hauria de deixar celebrar als que pugen. Les quatre de la matinada no em semblava una mala hora, idònia per exercir d’au nocturna i, portant-se més o menys bé, per semblar una mica més persona l’endemà. Al cap i a la fi el moment en què s’obren els llums i s’apaga la música no deixa d’estar subjecte a una norma més d’aquest món carregat de regles i rutines que ens ajuden a pensar que som més civilitzats, més intel·ligents. I en aquest cas tot i que s’invoqui la satisfacció del nostre benvolgut visitant, acostumat a la marxa fins a altes hores a les urbs de contrades més planes, la mare dels ous continua sent la pela. La crisi estreny i els pensadors de torn deuen haver conclòs que una de les solucions passa per les hores, per estirar el final de la jornada, per al que gaudeix i per al que treballa. Si el darrer cubata pot ser a les cinc menys cinc a la barra hi haurà algú demanant. Per tant, més cubates, més despesa, més caixa i menys crisi. Tan senzilla no pot ser la fórmula.
I compte, perquè tot s’enganxa i no gaire lluny d’aquí ja no només es podrà anar de discoteca a la nit. La comunitat de Madrid està a un pas de tirar endavant la barra lliure comercial, amb obertura sense interrupció per a qui ho desitgi. Grans centres comercials a favor, petits botiguers en contra i qui sap si la possibilitat de fer-te la pedicura o canviar-te les claus del pany a les tres de la matinada. Amb tanta activitat, per a quan l’hora de la migdiada?
Les comunals ja són història. Han estat uns comicis sense sobresalts, en la línia d’una campanya que va transcórrer més aviat amb poca substància i amb els favorits confirmant la seva condició, majoritàriament per golejada. Ara, i fins que passi tot això que anomenen crisi, toca tot un tràngol. El de gestionar les engrunetes del pastís des d’aquestes majories que tenen casa comuna oberta de bat a bat i les oposicions fent el paper de la trista figura durant quatre anys. Coses del sistema.
Però entre vencedors i derrotats les eleccions han tornat a confirmar el que darrerament evidencien enquestes i observatoris diversos. Que cada vegada hi ha més gent que passa de la política. Més abstenció i molt vot en blanc quan semblaria que per l’actual conjuntura hauria de passar tot el contrari. Dades potser distorsionades per la candidatura única que hi va haver a Canillo –lamentable– o potser explicables per mil teories sobre la política de les Valls, però que al cap i a la fi mostren un elector desentès, desencisat o cabrejat que va en augment. Entre els que no decideixen no visitar l’urna, els que dipositen la papereta sense noms i els nuls s’apropen als deu mil d’entre vint-i-dos mil i escaig electors. Un motiu per què tots, els que fan la campanya i els que la pateixen, se sentin una mica més perdedors. Sobretot els escollits, del tot legitimats, però que saben que els suports rebuts no són ni de bon tros els desitjats. Sembla que no hi ha dubte que és el sistema menys imperfecte, però a mesura que el ciutadà s’allunya dels seus representants la democràcia s’empobreix. I amb ella, el país.
Mentre Merkel i Sarkozy treballen per refundar Europa les curiositats perviuen a l’aldea global. Per aquest motiu ha transcendit la denúncia a la justícia espanyola contra el rei Baltasar. Va passar a Huelva, quan un caramel suposadament llançat per l’estimat monarca durant la cavalcada va colpejar l’ull d’una senyora que no va dubtar a dur l’afrenta als tribunals. El millor és la resolució judicial, que arxiva el cas per diversos motius. Parla de la incògnita mil·lenària sobre la nacionalitat del denunciat i per tant dubta de la competència per jutjar-lo; també del risc que per naturalesa ha d’assumir l’assistent a un acte públic tradicional on es llancen dolços i il·lusió i el fet que, constata el jutge, en col·laboració amb Melcior i Gaspar, el protagonista dels fets li hagi ofert “anhelats presents cada 6 de gener des que tenia ús de raó”. I enmig de tot l’enrenou el Baltasar en qüestió, que sembla que ve del Senegal, ha donat la cara per dir que li sap greu el succeït i que si arriba l’ocasió entregarà els caramels en mà a la denunciant.
Suposant que la senyora no ha perdut l’ull i que Baltasar no va tirar a matar tot plegat és una de les milions de mostres de la mala llet que ens envolta. Algú que aspira a treure profit d’un incident en un acte festiu fent servir les eines del sistema, que d’entrada no estarien pensades per a això. Per fortuna el magistrat dilucida com correspon i amb fina ironia. Una actitud, la de la dona, que traslladada a grandiloqüents escenaris que posem per cas tinguin a veure amb la macroeconomia o la geopolítica, podria servir per explicar-nos perquè les coses van com van.
