Mentre Merkel i Sarkozy treballen per refundar Europa les curiositats perviuen a l’aldea global. Per aquest motiu ha transcendit la denúncia a la justícia espanyola contra el rei Baltasar. Va passar a Huelva, quan un caramel suposadament llançat per l’estimat monarca durant la cavalcada va colpejar l’ull d’una senyora que no va dubtar a dur l’afrenta als tribunals. El millor és la resolució judicial, que arxiva el cas per diversos motius. Parla de la incògnita mil·lenària sobre la nacionalitat del denunciat i per tant dubta de la competència per jutjar-lo; també del risc que per naturalesa ha d’assumir l’assistent a un acte públic tradicional on es llancen dolços i il·lusió i el fet que, constata el jutge, en col·laboració amb Melcior i Gaspar, el protagonista dels fets li hagi ofert “anhelats presents cada 6 de gener des que tenia ús de raó”. I enmig de tot l’enrenou el Baltasar en qüestió, que sembla que ve del Senegal, ha donat la cara per dir que li sap greu el succeït i que si arriba l’ocasió entregarà els caramels en mà a la denunciant.
Suposant que la senyora no ha perdut l’ull i que Baltasar no va tirar a matar tot plegat és una de les milions de mostres de la mala llet que ens envolta. Algú que aspira a treure profit d’un incident en un acte festiu fent servir les eines del sistema, que d’entrada no estarien pensades per a això. Per fortuna el magistrat dilucida com correspon i amb fina ironia. Una actitud, la de la dona, que traslladada a grandiloqüents escenaris que posem per cas tinguin a veure amb la macroeconomia o la geopolítica, podria servir per explicar-nos perquè les coses van com van.
Immersos en el trencaclosques de fer més suportable la despesa pública i reactivar l’economia intentant no posar-se molt de cul el ciutadà, els manaires continuen fidels a una de les mesures més visibles d’aquests primers mesos de mandat. Després de l’ampliació dels horaris comercials, ara el Govern ha proposat als propietaris obrir fins a la mitjanit durant les festes nadalenques. Potser els ha inspirat el que ja és tradició als Estats Units, on ahir era divendres negre. En aquesta jornada els comerços aprofiten per llançar ofertes a la recerca del client i obren des de la mitjanit. O fins i tot abans, com han fet alguns grans magatzems tot esgarriant a uns quants el sopar d’Acció de Gràcies, el dia que precedeix la jornada consumista.
Però això passa al país de la Coca-Cola, i la resposta al país dels Pirineus ha anat pel camí de la contenció, posant en dubte la presumpta fórmula de rendibilitat que com més hores, més vendes, i evidenciant que hi ha moments en què ja no s’està per anar a mirar aparadors. Perquè més que en una deferència cap als empleats, s’ha de pensar que si el cap diu no és que l’estratègia no surt a compte. Sigui com sigui, almenys per a aquesta temporada no engruixirem el nombre d’esforçats proletaris de la mitjanit i deixarem que els venedors se’n vagin a casa a una hora decent. Cap al catre a descansar, o a intentar conciliar el poc que quedi de la vida familiar, o a preparar-se per a la primera copa, qui sap si per ofegar les penes. Sembla que encara ens queda una mica de seny.
La firma de moda Benetton l’ha tornat a fer grossa. Segur que amb tots els pros i contres calculats ha buscat, com temps enrere, notorietat a través de la transgressió publicitària. Amb una campanya feta amb nocturnitat i traïdoria. Tanques penjades de nit mostraven petons compromesos entre líders mundials des- tacats i antagònics. Sarkozy besant-se amb Merkel, Obama amb Hugo Chávez, Benet XVI amb l’imam d’El Caire… El Vaticà i la Xina –el president dels Estats Units, amb promiscuïtat, també uneix els seus llavis amb el seu homòleg asiàtic, Hu Jintao– ja han anunciat les corresponents demandes. Era d’esperar.
Finalment, com es buscava i sembla inevitable, rebombori majúscul per uns petons de tanca publicitària i Photoshop gairebé impossibles de convertir en realitat; petons que de succeir esdevindrien falsos i interessats, de cara a la galeria. Perquè d’òsculs polítics ja n’hi ha hagut, com el de Breznev i Honecker, tota una imatge simbòlica en temps de guerra freda sobre la qual segur que descansa la idea. Però deixant enrere la provocació i els objectius empresarials, l’acció de la firma italiana té una part positiva i per a la reflexió. El seu lema, unhate, convida a deixar enrere l’odi i a no oblidar un gest universal d’amor que vés a saber si algun dia estarà en perill d’extinció. De fet tant se val el pedigrí dels protagonistes mentre les mostres d’estimació siguin de veritat. Perquè mentre sobrevisquin el petó protector de la mare, l’incondicional del fill, l’apassionat de la parella o el solidari de l’amic, encara no estarem del tot perduts.
Malgrat que a les Valls les coses són més d’estar per casa i segueix sent tant o més rendible un bon porta a porta que els teatrets de debats i entrevistes electorals, bé farien els candidats a les comunals de proveir-se de cues de pansa perquè no els passi com al governador de Texas, Rick Perry. L’home és un dels aspirants republicans a la Casa Blanca i si ja no estava molt ben situat en la cursa l’oblit enmig d’un debat l’ha fet escalar ben amunt en aquest univers mediàtic actual, on les imatges com més curioses o dramàtiques més ràpid arriben arreu. En el fragor de la batalla amb altres postulants del seu partit va dir que si arribés a manar suprimiria tres agències governamentals: “Comerç, Educació, i…” No se’n va sortir amb la que li faltava en gairebé un minut d’incomoditat: “No puc, ho sento. Ups…”, va acabar.
Una espifiada d’aquest tipus no la poden controlar ni els assessors més reputats, però com a bons professionals sí que ja estan intentant revertir la situació. El protagonista del gag ja ha concedit entrevistes i pactat aparicions en què fa ús del nefast moment per vendre’s com una persona humana, no com una màquina de l’oratòria i l’eficiència política, que no ho deu ser. De perduts al riu, que diuen.
De totes maneres, i com a gest de bona voluntat a la cada vegada més espatllada classe política, trenquem una llança en favor del senyor Perry. Al cap i a la fi molt més greu que un candidat oblidi el que havia de dir és que oblidi fer el que va prometre que faria. I d’aquests moments en blanc, un cop guanyades les eleccions, n’hi ha i n’hi haurà a cabassos.
