Les fades beuen gintònic

Feliç dia de dracs i princeses!, perquè sense l’un i l’altra…no existiria tampoc Sant Jordi….

La visió de l’etern cavaller a lloms d’un cavall, enarborant la seva llança per matar el drac i rescatar la princesa, se’m presenta evocadora però també una mica guió de “Pretty Woman” a lo medieval. Estic segura que princeses i dracs, al llarg dels temps, han escrit les seves pròpies històries.

Assegudes en un sortint de la muntanya hi ha princeses que observen els núvols, veient caure la tarda. Els hi encanta!. Consideren els núvols el més semblant a expressions i canvi d’humor de l’atmosfera que es poden interpretar com els del rostre d’una persona. Jo penso que els núvols són per somiadors i que la seva contemplació beneficia l’ànima. De fet, les princeses que aconsegueixen trobar formes fantàstiques en els núvols s’estalvien una pasta en factures de psicòlegs.

“El drac passa per davant de la muntanya on s’hi està asseguda la princesa un sol cop, després remunta el vol per descendir en espiral a prop d’on es troba i es posa lentament a sobre d’una gran roca. Mira a la princesa, només la mira.

Ella no sap què fer ni com actuar, tot el què ha aprés o li han ensenyat sobre dracs desapareix i es converteix en expectació. Vol saber. Espera un gest, un moviment, però no els obté. El drac manté la seva vista fixa en ella, però és com si escrutés l’infinit, el buit, ni tan sols està clar que l’estigui mirant.

Cada princesa té els seus propis recursos per enfrontar-se al món que l’envolta i que, a vegades, no acaba de reconèixer la seva existència. Algunes princeses també beuen Gin Tònics. A mi em va genial prendre’m un i parlar, parlar pels descosits. Parlar amb les persones fins creure conèixer-les, deixar que m’expliquin les seves histories per conformar la meva, intentar explicar la vida amb paraules, parlar dels desitjos, dels somnis, dotar de sentit literari els sentiments, parlar per saber, per explicar, per enfadar-me, per estimar…parlar pel simple plaer de fer-ho. Sempre intentant no caure en la temptació del parlar per parlar, les paraules buides no serveixen i parlar sense sentit, tampoc. Algú que pot expressar una sensació o sentiment amb paraules, també entendrà una mirada o un silenci, sense necessitat de posar-li nom.

El drac continua a la seva roca, impassible, silenciós. La princesa decideix començar a parlar-li, creu que potser es farà entendre. Li comença a explicar llegendes i contes, vol saber d’on procedeix i perquè ha aparegut precisament ara. La princesa parla y només de pensar que el drac pot no escoltar-la, alguna cosa se li trenca per dintre. Vol transmetre-li mitjançant els seus relats quelcom que ja s’ha gestat al seu cor (allà neixen les paraules) només veure’l. Parlar-li de cor a cor. Però no és gens fàcil arribar-hi. A vegades, hi ha qui escolta amb l’oïda, sintetitza amb el coneixement, percep amb l’ànima i arriba a comprendre amb el cor, però això és dona en molt rares ocasions. Normalment aquest procés és un viatge massa llarg i allò dit, es queda a la primera parada.

La princesa acaba el reu relat i el drac continua sense ni tant sols mirar-la, no emet cap so, només es sent la seva profunda respiració i el seu enorme pit ascendir i descendir cada cop que pren aire. Ella voldria fer-se entendre, que la percebés. Ha estat ell qui ha decidit mostrar-se, sobrevolar-la i posar-se a la roca, però la princesa encara no sap perquè. Ni tant sols té la certesa de què la vegi, si sap que està allà i si sap que no desitja fer-li mal. Si sap que ella només vol saber.

En ocasions, quelcom que es desconeix, n’hi ha prou amb percebre-ho i si s’explica perd la seva essència, però si no és relatat potser acabi per oblidar-se.

La princesa s’aixeca lentament i es dirigeix cap al drac. D’una simple urpada podria desfer-la sencera, fer-la desaparèixer. Es troba tan a prop d’ell que pot notar la seva escalfor i allà on intueix que la bèstia pot tenir les oïdes, li xiuxiueja: – Explica’m la vida…”

Devia tenir uns 12 anys més o menys quan em vaig passar el meu primer San Valentí amb un dolor de panxa tremend desitjant que el noi que m’agradava em deixés una nota “anònima” a la motxilla de l’escola. Fins als 16, em vaig passar cadascun dels Sant Valentins amb menys dolor de panxa però també pensant que, potser, “aquell any” algun príncep blau, em deixaria una carta, una flor, una poma!, el què fos!, a la bústia de casa dels pares. Tot això va succeir en zero ocasions.

Amb 17 , vaig buscar-me un pseudo nuviet d’aquells mig formals i vaig pensar: aquesta és la meva!, ara que tinc “xurro”, segur que tinc un 14 de febrer, com Deu mana…! Estava segura que aquell Sant Valentí seria fabulós i els meus 17 romàntics, innocents i encantats em van fer confeccionar tot un kit de regalets plens de cors, purpurina i embolicats en cel·lofana. Ufff….

Vaig quedar amb el meu príncep (que no era blau, però a mi m’ho semblava) i em va sorprendre veure’l, ja d’entrada, sense cap objecte/embalum/paquet/bossa a les mans, ni cap ram, ni una trista flor…ni la jaqueta feia pinta de tenir les butxaques engruixades. Què boja estava per aquell noi! I jo que li havia comprat fins i tot un peluix que destil·lava sucre fins i tot pel cul (del peluix, vull dir).

Li vaig donar el meu kit de regals. Cara de “dissimula i fes-te la despistada”. Agafa quelcom de la butxaca del darrera dels pantalons…claaaaaaaaaaarrrrrrrr…no havia caigut! Quelcom de petit!, una joia?, un penjoll amb les inicials…? Cap de les propostes. El meu regal de San Valentí, el meu primer regal de San Valentí va ser…un encenedor làser. COOOOOOMORRRRRR?????!!!!! UN ENCENEDOR LÀSER???? Estem bojos, o què????

Si sí, d’un lluent color platejat i una potent llum làser blava. Però un encenedor, coi!!!. Començaria a fumar un any desprès, crec que per dissoldre el disgust. Vaig plorar com una Magdalena, per ximple, per adolescent, per romàntica empedreïda, per haver-me cregut Pretty Woman, Dirty Dancing i Ghost…totes juntes. Vaig aterrar a la realitat a velocitat supersònica. Sant Valentí, quina estafa! El meu, de Sant Valentí, ja estava en crisi en aquella època, per lo vist. Al dia següent vaig rebre flors, una carta d’amor i un perfum. Onze mesos i mig més tard, l’assessorava sobre què regalar-li a la seva nova xicota.

Sant Valentí és un dia idiota? Potser. Ens empeny el consumisme? Potser. Que Pyrenées, L’Illa i totes les perfumeries del país estaran a l’aguait, ja ho sabem però així funcionem i si et gastes una milionada en un detall, el problema és teu i no del pobre Sant. Igual de dolent és deixar-se la paga en un regal, com criticar la gent que ho celebra i ho gaudeix. En aquesta vida, els extrems mai solen ser una bona opció. Conec qui ha crucificat el Sant i el seu dia i l’any següent marxava de creuer ennuviadíssim/a per celebrar-ho

El dia en sí no és ni bo ni dolent. És exactament, el que cadascú vol que sigui. I passarà igual de ràpid que el dia anterior, i que el següent. Així que gaudim dels detalls, dels nuvis, parelles, amants, amics amb dret o sense, del veí tímid del 5è, de les mitges taronges i les mitges llimones, de la teva mascota que et fa “run run” a cau d’orella…

Si la fita és treure una mica d’il·lusió als temps que vivim, qualsevol motiu és benvingut.

Ara que ja portem a mig empassar-nos, la meitat del primer dels 12 bombons que ens regala la capseta del 2013, amb el quilometratge anual a zero, l’ànima plena de bons propòsits i les butxaques buides…us confessaré un secret….

Agafeu-vos fort que venen corbes…!!!

Benvinguts a un 2013 amb més revolts que el Tobotronc. Els amants de les emocions fortes estaran encantats i els què no ho són tant…que s’ajustin bé calces i calçotets que ja veureu el què ens espera…

En quant a la teoria de que la vida és (o hauria de ser) com una capsa de bombons on mai saps que et tocarà, tot i tenir una part de veritat amagada, a aquestes alçades del partit, qui més qui menys es compra la capsa de bombons sabent, exactament, les seves preferències, o no?? Jo adoro la xocolata negra, quant més negra i potent millor, així que si em veieu comprar-me una capsa d’embafadora xocolata amb llet o de l’extranyíssim invent de la xocolata blanca, és que quelcom no rutlla.

Aquest 2013, ens ve donat de regal perquè, presumptament, havíem de passar a millor vida el passat mes de desembre, als voltants del dia 21, em penso. Així que tot el què esdevingui a partir d’ara, hauria d’esser, si més no, com una nova oportunitat per redreçar-nos, aprendre dels errors o ser més acurats amb les decisions presses. Doncs no.

Hem anat al súper a comprar-nos la caixa de bombons més gran i més cara que hem trobat, això si, amb la nostra preferència en quant al gust de la xocolata més present que mai, com si res nou hagués de passar ni canviar, com si tot rutllés igual que sempre, com si el món i la vida hagués de durar per sempre…

Per això mateix, agafeu-vos fort, que venen corbes….

Perquè res és igual i no ho serà en temps, perquè ningú està igual, perquè sí que alguna cosa ha canviat i no per bé, precisament, perquè tot allò a què estàvem acostumats, se’ns planteja com un record i no una realitat. Perquè han de venir temps pitjors i no ho volem veure, perquè tot ens dona igual mentre els bombons siguin del nostre gust.

No voldria transmetre un missatge pessimista, ni molt menys. Només és que penso que no ens fem cap favor pensant que tot continua igual. Per si de cas, miraré de tranquil·litzar-me una mica i faré una cigarreta d’aquestes contemplatives on a cada pipada, la ment es reestructura. És un dels nocius plaers, que té el vici. Això si, ho faré quasi d’amagat, a risc que em titllin de delinqüent només per tenir la cigarreta entre els dits i se m’acudeixi fumar massa a prop d’alguns dels congèneres de l’espècie anti-tabac.

També intentaré continuar no pensant gaire y assumir que la meva cotització va a parar a un forat negre intergalàctic i ja em cuidaré prou de queixar-me, segur que així viuré molt més tranquil·la.

I si no, puc mirar d’assegurar-me un seient preferent (a preu de currant, això si), a l’espectacle del Cirque du Soleil, aquell que sembla ser faran exclusivament per Andorra i que ha de ser el no va més de les campanyes recaptadores de turistes, com si aquests es morissin de les ganes de pujar aquí a veure l’espectacle, en lloc de pensar i potenciar que potser, els hauríem de vendre més i millor l’espectacle de la natura que ens ofereix aquest país i que ens hem acostumat a obviar.

En fi, que potser comenci a foter-li queixalada a la segona meitat del primer bombó de la meva caixa del 2013 i esvaeixi en la dolçor de la xocolata tants i tants pensaments, d’aquests incòmodes, que han estat el meu regal de Reis.

Deixant de banda, de moment, la crisi i la gestió política del nostre País, avui escriuré dels beneficis de ser puta… Que ningú s’escandalitzi!!!, que parlem de la visió presumptament progressista de la legalització de l’ofici més antic del món, amb la seva corresponent declaració d’impostos, retribució nominal i cobertura sanitària…que és com ens ho volen vendre. Que vist així, i amb els temps que corren…aviat semblarà una opció més a l’hora de que les joves es decantin per estudiar una carrera o una altra.

I si el què es pretenia en aquest meravellós país, era desviar l’atenció d’altres temes molt més importants, gairebé ho han aconseguit amb el rebombori que s’ha creat amb el tema en qüestió.

Algú pensarà que parlar d’això, sent dona, és llençar-me pedres a sobre del meu propi sostre, però és que de putes n’hi ha hagut tota la vida i continuarà havent-hi. Però d’aquí a pensar que els prostíbuls amb els seus respectius patrons (que, evidentment, seran homes), seran un dels possibles motors impulsors de l’economia del país, és com pensar que, a partir d’ara, els nostres polítics començaran a tenir en compte, alguna vegada, al poble al moment de prendre decisions. Difícil de creure, oi?

En fi, que m’he imaginat que totes les dones del país ens abanderàvem en contra d’aquests febles arguments i sortíem en processó amb els sostenidors i les calces lligades a un pal , reivindicat el nostre dret, per natura, de lliurar el nostre cos, a qui ens doni la gana, quan ens doni la gana i de la manera que ens doni la gana i que si ho fem gratis o cobrant és cosa només nostra i no motiu d’especulació. Però això tampoc no passarà.

Imaginant-me d’aquesta guisa, donant forma anatòmica al meu sofà (magnífica plataforma i bressol dels meus esbojarrats pensaments), tapada fins dalt de tot amb la manteta i amb el gat del meu home escalfant-me els peus (m’encanten els mascles als meus peus…!!), quasi caic del sofà en veure a la pantalla el nou anunci de Desigual.

Més putes!! Uix…no….que no va d’això…que va de com la vida és súper “xula” si el teu pla per l’any vinent és tirar-te al teu cap, peti qui peti, eh? Això si, vestideta amb la roba de la marca, que també és súper “xula” i amb cos de necessitar menjar-te un bon parell d’escudelles diàries a risc de sortir volant d’un cop de vent….

Veureu noies, espero que cap de vosaltres s’hagi cregut semblant barbaritat. Que això de lligar amb el cap, no és ni súper “xulo”, ni sol funcionar i, probablement, sigui motiu de comiat i d’infinitat de maldecaps. Però clar si estàs en la mega fase “xula” de la tipa de l’anunci i el teu cap es “taaaaannnnnnnnnnnn mooooooooonnnnnnnnnno” “un bombonàsssssssssssssssssssss” i una “monaaaaaaaaaaaadddaaaaaaaa”, ja ets pell. Tot i així estàs a temps d’agafar la teva roba interior, lligar-la a un pal i sortir al carrer a cridar el què et comentava una mica més amunt…que al menys no quedi per què ens prenguin per gilipolles constantment, no??

La Mireia obre els ulls, a poc a poc, encara és fosc i al llit s’hi està molt bé. Mandrosa, treu un peu fora dels llençols i sent com se li congela, el torna a ficar a sota l’escalfor de l’edredó. Pensa com serà capaç de treure’s tota ella del llit sense morir de fred, tot i tenir la calefacció engegada tota la nit. S’arrauleix uns minuts abans d’aixecar-se a l’home que dorm al seu costat.

Finalment s’aixeca, es passa una bona estona sota la dutxa ben calenta obviant la despesa d’aigua. Si puja la factura a final de mes, la pot pagar i és un caprici irrenunciable. Es vesteix de marca, sense repetir modelet, avui vol impressionar amb faldilla d’estrena. S’empolaina amb la seva disfressa de secretària eficientíssima i desdejuna amb la calma. Tot, per arribar amb l’hora enganxada al cul, com sempre. L’obertura del despatx entre deu i vint minuts tard entra dintre dels paràmetres de la seva normalitat.

La jornada transcorre entre un munt de paperassa que fa segles que s’acumula al taulell, quatre sortides a fumar una cigarreta, dues visites al banc, en una de les quals aprofita per fer la compra i donar l’ordre que li portin a casa, dos viatges a correus, tres trucades telefòniques a les amigues, enviament de wattsap massiu per acabar d’organitzar el sopar d’aniversari de la Paula i alguna que altra partideta als Angry Birds. L’estrès pot amb ella. I prop del migdia, que és quan plega, només té cos per anar al gimnàs una estona i fer una bona sauna.

La tarda passa volant. El dinar amb les amigues ha acabat prop de les 17h00 fent la sobretaula i això que la Mireia ha dit que marxava abans. Li queden mil coses per fer encara: passar-se per l’agència de viatges a tancar el tema del creuer d’aquest any per Nadal, inscriure’s al curs de ioga i al de fotografia i vol fer un UVA abans d’arribar a casa, totalment exhausta. Avui sopar ràpid. Menú encomanat al restaurant de sempre i sessió de cine d’una pel·lícula que no acabarà de veure per haver-se quedat adormida a la chaisse-longe.

La Mireia obre els ulls, a poc a poc, encara és fosc i al llit s’hi està molt bé. Treu un peu fora dels llençols i sent com se li congela. Pensa com serà capaç de treure’s tota ella del llit sense morir de fred. S’arrauleix uns minuts abans d’aixecar-se a l’home que dorm al seu costat, ell desprèn tota la calor necessària perquè el món sembli menys glaçat aquest matí.

S’aixeca, es dutxa ràpid que s’ha d’estalviar aigua i surt de casa amb una mandarina a la mà. Fa tardíssim i esmorzarà pel camí. Si no obre el despatx a l’hora, s’hi juga la feina i tal com estan les coses…

De camí, recorda haver somiat quelcom d’amable, com si hagués viscut una jornada sent una altra persona….S’ho treu del cap. Ella és qui és i s’agrada. No són bons temps per somiar en res més que en mantenir la feina, ser professional i no queixar-se de banalitats que hi ha qui està pitjor…

Aquests dies, amb la mà de canvis vitals que estic experimentant, la finíssima línea que hi ha entre el discutir i el barallar se’m planteja com el cable per sobre del qual, un funambulista travessa, tenint als seus peus una alçada de 80 metres.

Aquests dies estic aprenent que discutir no té perquè ser barallar, i és una difícil lliçó a aprendre per algú que té una esfereïdora facilitat per encendre’s (literalment), muntar un pollo (es podria catalanitzar, però no sona ben bé igual) i aconseguir el què vol. Dit així Cruella De Vil sembla la meva bessona dolça i tranquil·la. Però res més proper a la realitat, que estar vivint una mudança, per treure d’una mateixa, la seva vessant més punyeterament fosca.

Ja sé que sempre ha de prevaler l’intercanvi d’idees, consensuar perspectives i posar en ordre i equilibri diferents punts de vista….però que n’és de difícil quan, fins ara, amb l’única que barallaves (perdó, discuties), era la teva gata que sempre et donava la raó amb un “miau” complaent…!!!!

Bé, doncs com fer perquè una mudança i la perspectiva d’una convivència no resulti un viatge vertiginós als abismes del teu propi egoisme i la teva atresorada independència?

1.- S’ha d’escoltar, molt. I s’ha d’escoltar sense interrupcions, és a dir, sense interrompre la conversa de l’altre tot i que t’estigui intentant convèncer de que aquell quadre abstracte fins marejar i de colors impossibles quedaria de luxe, penjat a l’habitació.

2.- S’ha de demanar explicacions concretes sobre aquells aspectes que no et queden clars, per exemple, el significat de l’esmentat (i horripilant quadre).

3.- No s’ha de pressuposar res, ens hem de basar en allò que ens diuen. Cosa ben difícil per una ment  pel·liculera de mena com la meva. I pressuposant que quant et diuen: “- si, carinyo, et prometo ser més ordenat i no deixar-ho tot escampat pel pis”, no estan creuant els dits per sota de la taula.

4.- Diuen que també és essencial tenir molt pressent el tema de la xerrada i no desviar-se, sinó acabes parlant de qualsevol cosa menys d’allò que desitjaves debatre. A mi que m’expliquin com aglutinar tot el què esdevé el canviar-se de pis, en un mateix context, i no acabar barrejant l’alta de FEDA amb el repartiment de tasques domèstiques. Per cert, els tècnics electricistes saben planxar?

5.- És imprescindible treure’s de la ment la idea de “guanyar la discussió”. Jo no sé qui defensa aquesta teoria però no té ni idea de la mala llet que gasto (ni mai ha tingut que penjar un quadre al seu nou pis de dubtosa creativitat…)

6.- S’ha d’evitar expressions del tipus: “et demostraré que…”, “això que dius està malament…”, ja que potser és veritat però predisposen a l’altre a una actitud defensiva. Bé, nosaltres les dones venim de sèrie amb la frase “Veus? T’ho vaig dir….”, ens l’instal·len al disc dur vital, només nàixer.

Així doncs no em queda res més que intentar aplicar la teoria i mirar de gaudir, en la mesura què es pugui, de l’aventura d’empaquetar, carregar, traslladar i descarregar dos pisos i dues vides per encetar una de nova, comú, consensuada i susceptible de ser decorada amb una abstracta i indefinible pintura que….ups….!!!! Sempre es perd o trenca quelcom en una mudança, oi??

Ara que està tant de moda això del turisme rural i que les meves vacances aquest any han estat per amor, voluntat i desig d’amortitzar la meva recent adquirida caravana, d’allò més rurals i silvestres, voldria aclarir uns quants conceptes sobre aquest tipus de turisme.

Això de fer turisme rural sembla haver-se convertit en quelcom de glamourós o de gent alternativa a la recerca de noves experiències. Abans al turisme rural se li’n deia “anar al poble”, la diferència és que si vas al teu poble, normalment et surt pràcticament gratis i si vas al poble d’un altre, pagues una pasta per tot.

No val qualsevol poble, ha de ser un “poble amb encant”. Que jo em demano, ha d’estar encantat? Sóc fervorosa defensora de l’existència de bruixes, fades, dracs i demès éssers fantàstics, tot i que no els veiem, però molt em penso que ells són prou llestos per no deixar-se ensarronar per aquestes modernitats del turisme rural.

Que és, doncs, un poble amb encant? Primerament, ha de sortir a totes les guies de pobles amb encant editades, com no. També és imprescindible que tingui accés per una intransitable carretera comarcal, també amb encantadors sots i revolts. I, finalment, quan aconsegueixes arribar el què més t’encanta és poder baixar-te del cotxe amb el cul adolorit i buscar desesperadament el bar del poble on et serveixin alguna cosa ben fresqueta i puguis començar a socialitzar-te.

La socialització passa per saludar tothom amb qui et creues, i que, d’aquests, un 98% et torni la salutació amb cara de “un altre típic idiota de ciutat amb el què farem l’agost”. El següent és buscar-se allotjament, si  pot ser també “amb encant”, una pensió o casa rural plena d’estris de llaurar i milions de tones de vímet en les seves formes i variants més esperpèntiques o bé, anar-te’n de càmping, però ha de ser també “amb encant” i això suposa que tinguis com a veïns els nens més sorollosos de tota la comarca, gossos, conills i demés animalets de companyia campant al seu aire i els mosquits al·lienígenes més grans que he vist a la vida.

També està clar que per ser tot l’encantador possible, de preferència, has de prescindir de telèfon (per no haver-hi cobertura), senyal wi-fi i, en alguns casos, de la TV, la ràdio i algun que altre aparell electrodomèstic com nevera o microones. Després, quan voltes pel poble amb encant, te’n adones que els seus habitants no viuen en cases gaire encisadores, però disposen de canal satèl·lit, internet i jacuzzi…

I allò que destil·la encant per tots els seus porus són les activitats esportives “a l’aire lliure”, com quan decideixes familiaritzar-te amb el senderisme a risc de què gelats, mojitos a la fresca i inacabables barbacoes acabin per instal·lar-se al teu cul de per vida, i et sembla bona idea fer una passejada d’unes horetes suant indecentment per pujar una muntanyeta i tocar la campana de l’església que hi ha al cim, que sembla ser tradició, per veure en arribar que els del poble “amb encant” han pujat per un altre camí amb els seus 4×4 amb aire condicionat. Igual passa amb el piragüisme i la bucòlica actitud que una pren, lliscant per sobre les aigües tota emocionada fins que et creues amb un silur gegantí que si se li acut obrir la boca, se t’empassa sencera….passes de la passejada, del paisatge i de tot plegat i remes cagant llets cap a la vora.

També puc explicar….

No, crec que em quedo amb el veritable encant que té gaudir dels teus durant uns dies, sense horaris, ni telèfon, ni Facebook. Amb l’encant d’haver menjat el mateix però repetint-te constantment que al camp, tot té millor sabor, amb l’encant de les passejades on davant d’una tifa de vaca, tot té olor a rural. A rural no, olor a merda. Això si, a merda “amb encant”. Em quedo amb l’encant de pensar que a la tornada, quelcom hauré aprés del ruralisme i la naturalitat de les coses simples, que m’ajudi a sobreviure a la ciutat.

Amb la ferma resolució de trobar un equilibri entre la meva esbojarrada imaginació, la crisi i la recent estrena d’un estiu caòtic i massa calorós, decideixo que res millor que quedar en una terrasseta amb les amigues i espellar a tot mascle vivent que rondi per les nostres vides. Pot sonar frívol i gens interessant, però de debò, és terapèutic!. Un cop acabades de relatar les diferents versions, que si l’un badalla en públic amb una boca que li cap el tren de rodalies amb acompanyament sonor inclòs, que si l’altre no respon als watsap perquè s’està trobant a ell mateix, als quaranta i llargs, o que si el de més enllà te problemes testosterònics i les dones de trenta en amunt l’atemoreixen… resolem que l’home que entri dintre de la normalitat, és ja un estrany espècimen al llindar de l’extinció.

Sort que compto amb grans amics del gènere masculí que sempre em qüestionen el mateix: “que és per tu entrar dintre de la normalitat?” i sort de la Sílvia, que abans que em doni temps a començar amb la meva argumentació, resol, molt convençuda, que és tot aquell que superi un 50 de quocient intel·lectual i que estigui comprés dintre dels paràmetres de la campana de Gauss.

Però si jo només pretenia passar una bona estona amb les amigues i deixar, per un moment de pensar…en la vida!! La beneïda campana de Gauss no irrompia al meu pensament d’ençà l’època estudiantil. I jo em demano, de veritat, qui coi entraria ara en la “normalitat” entesa des d’aquest barem gaussià. Si ja, per començar, res en aquest país és normal.

No és normal la Seguretat Social que tenim, de la que, suposadament som beneficiaris i, realment, som patrocinadors altruistes. No és normal gairebé cap infraestructura en format rotonda de les què disposem al País i si no en teníem prou, ara subvencionem una altra, del tot innecessària actualment, que això si, segur que ens la fan ben maca i de disseny. No és normal voler construir un heliport en un lloc sense accés rodat i que els especialistes de Govern no sàpiguen quina resposta donar a les preguntes plantejades pel poble, en desacord, que els demana, entre d’altres, si en ple segle XXI, els camions i les ambulàncies les fabriquen alades com el cavall Pegaso.

No és normal que ens creiem Egipte i que, faraònicament, totes les nostres construccions ho pretenguis ser. No és normal que la gent es reuneixi per celebrar copes d’Europa (que això sí és súper important celebrar, enlloc d’anar als partits dels equips de casa nostra) i se’ls critiqui per enarborar una bandera que no és la pàtria, a veure si ens assabentem ja, que els andorrans ja no som el que era, que ara, som més i millor.

El dia que comprenguem que el poder resideix en les persones i no en uns quants privilegiats que troben que allò “normal”, és lo seu, haurem de ressuscitar al tal Gauss aquest i que re-dissenyi la seva campana.

Jo passo, tu passes, ell passa… i per molt que t’hi esforcis i intentis fer entendre que mirar d’obtenir un bé comú, ens afavoreix a tots, no n’hi ha manera.

Cadascú escombra cap a casa seva i si es tracta d’escombrar merda, o es diposita a sota de la catifa o es mira d’escombrar-la en direcció a la parcel·leta del veí.

Doncs degut a la meva tendència a ficar-me en embolics per, precisament, no passar de tot, aviso que m’afegeixo al gruix de la població que, li és igual signar per obtenir una gestió de la CASS transparent, com informar-se, com que li plantin al mig del carrer, una rotonda del tot innecessària,  subvencionada amb els nostres propis diners, que bé podrien destinar-se a ajudes més urgents.

Passo dels concessionaris d’automòbils del país, penso reparar el meu atrotinat cotxe i descarto completament comprar-me un de nou. Passo dels bancs i renuncio a aquell viatge que tenia pensat, ja no necessitaré cap crèdit. No necessitaré les meves targetes de crèdit i pagaré en efectiu. I que la correspondència que m’envien i per la qual em cobren, que se la guardin, que ja em desplaçaré perquè em treguin un extracte. Passo de les ofertes dels grans centres comercials, m’he convertit en una experta en marques blanques i em pensaré en demanar als pagesos dels voltants, i la gent que té horts, si estan disposats a vendre’m els productes de la terra.

Passo de les cadenes de botigues de roba, no em cal estrenar modelet cada mes i ara, només compro als outlets o en rebaixes.  Ah!!, i conec a totes les veïnes que fan arranjaments de roba del meu barri!. Passo de les benzineres, que m’he acostumat a conduir més a poc a poc i ara les visito menys freqüentment. I, per suposat, en els viatges llargs, utilitzaré el bus o compartiré cotxe. Passo de vacances en hotels i m’he instal·lat en un càmping on penso passar les meves vacances els propers no sé quants anys…

Sóc una privilegiada. Tinc feina i un sou, que sense ser excel·lent, ho és en comparació amb la majoria de la gent que conec, així que aquest passotisme no és res comparat amb les decisions que, sí o sí, han de prendre aquestes persones i altres milers de ciutadans del país. No oblidem que quan es va parlar d’austeritat, es parlava de tothom, o no? No ho tinc clar.

Qui avui s’entusiasma amb la reforma laboral i la proposta d’abaratir els acomiadaments, qui decideix no prioritzar l’educació dels nens, qui l’emprèn a trets estant en desacord i s’abandera amb la violència, qui no escolta la veu del poble, està a punt de permetre la desaparició de la classe mitjana, està destrossant l’esperança dels joves, està expulsant els seus compatriotes a l’exili i farien bé de rumiar-se qui quedarà al país per sostenir els negocis que, fins ara, els han fet rics.

El meu passotisme ja ha començat i vosaltres, continuareu passant?.

“Andorra continua en recessió i no hi ha expectativa de millora”….aquest és el titular que m’ha regalat el diari mentre esmorzava. Val, i què us pensàveu?

Una de les activitats a les que et lliures, sense condicions, quan et converteixes en fada, és la de remoure la merda. Explicat així, amb tota la seva esplendor escatològica, dona la sensació que una gaudeix amb tremenda afició. Però del què, realment es tracta, es de remoure la teva pròpia porqueria interior, a veure si així, sacsejant-la, acabes per entendre perquè s’entossudeix a arrelar-se al lloc més profund de la teva ànima i treure el seu fastigós caparró, cada cop que penses haver-ho ja oblidat.

Això és el què han degut resoldre uns quants, que tot s’oblidaria i que amb ficar la brossa a sota de la catifa n’hi hauria prou….però ara que toca remoure la merda, i que ja sabem que quan més la remous, més pudor fa, es fan equilibrismes amb la catifa, la pala de recollir i la pròpia porqueria.

Cadascú gestiona, reutilitza, o rebutja definitivament la seva pròpia “merda” de diferent manera. Cada un te el seu propi sistema i l’aplica com millor pot. A mi em va particularment bé, ficar-la en calaixets per poder saber on anar a buscar-la (que visqui el reciclatge!) cada cop que penso tenir necessitat. I, normalment busco en aquell precís calaix quan he tornat a ficar la pota, quan l’he feta grossa o quan no sé com sortir-me, per recordar-me a mi mateixa que si la vaig guardar allà, va ser, precisament, per no oblidar-me i no tornar a cometre el mateix error. Però la virtut de l’emmagatzematge en calaixos, no contempla l’aprenentatge de la lliçó.

I aquí al país anem curts de magatzems d’aquest tipus, néts i polits com hem aparentat ser, l’hem abocada riu avall i clar, ara que el ferum ens recorda el què no varem fer bé, ni ens recordem a on anar a buscar.

Una altra tècnica bastant efectiva radica en proclamar-la als quatre vents, convertint aquella merda en quelcom de trivial, explicant-la en forma d’anècdota, preferentment donant-li caràcter de fet ja passat i restant-li importància, com si s’hagués de diluir en el temps i en la memòria. Val a dir que la memòria col·lectiva d’aquest país, també té una lleugera tendència a escombrar a sota de la catifa.

Però de cop, un dia, aquestes histories amb la seva “merda” incorporada es transformen en notícies que, presumptament, ens sobten a tots, reclamant el seu dret a existir, a fer-se reals i tangibles, a esquitxar amb la seva repercussió a qui tingui més a la vora, és a dir, a les persones que l’hem deixat acumular. Així doncs, no ens hauran d’estranyar a partir d’ara titulars com  “Andorra continua en recessió i no hi ha expectativa de millora”. Val, i què us pensàveu?