Les fades beuen gintònic

Les fades juguem, juguem molt i juguem amb tot. En el meu cas, jugo amb la paciència de creure controlar fins quan ha de durar la història, quan el què realment succeeix és que, és la història qui juga amb mi per ensenyar-me fins a on es pot arribar.

És el què ha ocorregut aquests darrers dies al país, que els esdeveniments ens han sacsejat a tots, o per bé o per malament. Parlo del nostre sistema polític i d’un impulsor i necessari despertar social, amb nom de codi postal AD800 (que, fins i tot en això han demostrat que desapercebuts no pensen passar).

Alguns han pensat que el ritme de l’oblit arribaria a mesura que li restéssim importància al succeït, i veient que no ha estat així, que el ritme ha estat directament proporcional a la importància que li hem volgut donar a allò que es volia oblidar, tots ens hem descol·locat.

Potser és que no és temps de voler oblidar, ans al contrari, és temps de retenir a la memòria allò que estem vivint. És temps de treballar perquè les històries no quedin només en relats fantàstics de fades i és temps de donar forma a allò desitjat.

Però passa com tot, que en la mida que un vulgui recordar, treballar o desitjar, no t’has ni de quedar curt, ni passar-te. Amb mesura, amb la calma, fer-ho ben fet. Amb els gintònics passa igual, un excés d’una de les parts o per defecte de les mateixes, fa que el seu gust variï desproporcionadament.

A vegades, el misteri radica en la pròpia barreja, com la d’aquest grup, semblen desordenats i sense cap codi concret d’actuació, nacionals i residents, junts i aparentment tots a una…tots a una?, al meu país?…potser em preparo un gintònic i em quedo per gaudir-ho i viure-ho això.

I el misteri,  en ocasions, no és més que l’altra cara d’allò quotidià i freqüent. Fins i tot la més excitant de les històries o prendre’t un gintònic darrera d’un altre, pot desembocar en pura rutina.

O, potser aquesta vegada el misteri radiqui en començar a mirar (i no només veure) allò què ens envolta, qui tenim al costat, qui és el nostre veí, què li passa, què li preocupa…que potser és el mateix què ens passa i preocupa als demès.

Les fades, un cop acceptem allò en què ens hem convertit i envoltades de gent que recorda, treballa i desitja, no fem una altra cosa que viure la història fins al punt de fer que la nostra vida sigui una experiència màgica e irrepetible. Tant de bo es pugui transmetre aquest sentiment amb la facilitat que deixes a algú beure un glopet del teu gintònic quan et ve de gust.

La vida en aquest país transcorre sense donar massa marge al destí, més aviat la conformen tot un seguit d’històries entrellaçades que, moltes vegades, parteixen d’un anhel, de quelcom que volem aconseguir o simplement viure. La majoria de vegades es fonamenten en el simple desig. Desitjar alguna cosa o a algú és com voler beure’t d’un sol glop, a banda d’un gintònic, un bocí de vida. És com voler assaborir el què t’està succeint d’una forma precipitada i fins el fons, com beure’t l’últim glop abans que s’escalfi la teva copa.
Si fins ara, el desig era el d’aconseguir quant més, millor, sense aturar-nos gaire a pensar en si allò era el què necessitàvem, ara ens ha canviat el conte, és dir, la història. Ara, les històries viscudes exigeixen de tot el nostre temps, la nostra energia i gran part de la paciència que siguem capaços de generar. I la paciència d’una fada és inversament proporcional a la seva necessitat de viure històries. La impaciència de les fades és un tret característic, que ens aboca a “liar-la parda“, cada cop que en tenim ocasió.

Ens encanta viure històries!, freqüentment, necessitem viure dues vides, la real i la desitjada. En aquests casos, i tractant-se d’un lloc petit aquest en el qual vivim (que tot i els seus deliris de grandesa, el millor que té Andorra, és que geogràficament és petita), que això et succeeixi és relativament fàcil. Quan et converteixes en fada, i això ens passa a moltes dones, el que succeeix és que no estem atentes a la transformació, comences a entendre que viure històries paral·leles és només una manera de mantenir-nos en equilibri amb el món.

Un món que, o bé t’inventes una alternativa a allò que conforma la teva quotidianitat, o bé et conformes amb el què presumptament et toca viure. També tenim desitjos i desitgem un lloc millor on ens transcorri la vida (això de viure en una branca d’arbre al mig del bosc, no està fet per mi) Però sovint un bon Gintònic et fa prendre una altra perspectiva del teu desig d’un millor lloc on viure-hi, quan els qui enarboraven l’austeritat com a mesura de millora, cobraran un sou que els hi donarà l’excusa perfecta per sobre-portar aquests temps de canvi des d’una perspectiva que no serà la meva.

Però que esperar-se d’un món que, fins la data, encara qüestiona l’existència de les fades?, que ens continua encasellant en contes fantàstics i li diu als seus menuts que no existim?. Un món que no s’ha aturat a mirar què hi ha en el fons d’una copa de gintònic.