Les fades beuen gintònic

“Andorra continua en recessió i no hi ha expectativa de millora”….aquest és el titular que m’ha regalat el diari mentre esmorzava. Val, i què us pensàveu?

Una de les activitats a les que et lliures, sense condicions, quan et converteixes en fada, és la de remoure la merda. Explicat així, amb tota la seva esplendor escatològica, dona la sensació que una gaudeix amb tremenda afició. Però del què, realment es tracta, es de remoure la teva pròpia porqueria interior, a veure si així, sacsejant-la, acabes per entendre perquè s’entossudeix a arrelar-se al lloc més profund de la teva ànima i treure el seu fastigós caparró, cada cop que penses haver-ho ja oblidat.

Això és el què han degut resoldre uns quants, que tot s’oblidaria i que amb ficar la brossa a sota de la catifa n’hi hauria prou….però ara que toca remoure la merda, i que ja sabem que quan més la remous, més pudor fa, es fan equilibrismes amb la catifa, la pala de recollir i la pròpia porqueria.

Cadascú gestiona, reutilitza, o rebutja definitivament la seva pròpia “merda” de diferent manera. Cada un te el seu propi sistema i l’aplica com millor pot. A mi em va particularment bé, ficar-la en calaixets per poder saber on anar a buscar-la (que visqui el reciclatge!) cada cop que penso tenir necessitat. I, normalment busco en aquell precís calaix quan he tornat a ficar la pota, quan l’he feta grossa o quan no sé com sortir-me, per recordar-me a mi mateixa que si la vaig guardar allà, va ser, precisament, per no oblidar-me i no tornar a cometre el mateix error. Però la virtut de l’emmagatzematge en calaixos, no contempla l’aprenentatge de la lliçó.

I aquí al país anem curts de magatzems d’aquest tipus, néts i polits com hem aparentat ser, l’hem abocada riu avall i clar, ara que el ferum ens recorda el què no varem fer bé, ni ens recordem a on anar a buscar.

Una altra tècnica bastant efectiva radica en proclamar-la als quatre vents, convertint aquella merda en quelcom de trivial, explicant-la en forma d’anècdota, preferentment donant-li caràcter de fet ja passat i restant-li importància, com si s’hagués de diluir en el temps i en la memòria. Val a dir que la memòria col·lectiva d’aquest país, també té una lleugera tendència a escombrar a sota de la catifa.

Però de cop, un dia, aquestes histories amb la seva “merda” incorporada es transformen en notícies que, presumptament, ens sobten a tots, reclamant el seu dret a existir, a fer-se reals i tangibles, a esquitxar amb la seva repercussió a qui tingui més a la vora, és a dir, a les persones que l’hem deixat acumular. Així doncs, no ens hauran d’estranyar a partir d’ara titulars com  “Andorra continua en recessió i no hi ha expectativa de millora”. Val, i què us pensàveu?