Les fades beuen gintònic

Jo passo, tu passes, ell passa… i per molt que t’hi esforcis i intentis fer entendre que mirar d’obtenir un bé comú, ens afavoreix a tots, no n’hi ha manera.

Cadascú escombra cap a casa seva i si es tracta d’escombrar merda, o es diposita a sota de la catifa o es mira d’escombrar-la en direcció a la parcel·leta del veí.

Doncs degut a la meva tendència a ficar-me en embolics per, precisament, no passar de tot, aviso que m’afegeixo al gruix de la població que, li és igual signar per obtenir una gestió de la CASS transparent, com informar-se, com que li plantin al mig del carrer, una rotonda del tot innecessària,  subvencionada amb els nostres propis diners, que bé podrien destinar-se a ajudes més urgents.

Passo dels concessionaris d’automòbils del país, penso reparar el meu atrotinat cotxe i descarto completament comprar-me un de nou. Passo dels bancs i renuncio a aquell viatge que tenia pensat, ja no necessitaré cap crèdit. No necessitaré les meves targetes de crèdit i pagaré en efectiu. I que la correspondència que m’envien i per la qual em cobren, que se la guardin, que ja em desplaçaré perquè em treguin un extracte. Passo de les ofertes dels grans centres comercials, m’he convertit en una experta en marques blanques i em pensaré en demanar als pagesos dels voltants, i la gent que té horts, si estan disposats a vendre’m els productes de la terra.

Passo de les cadenes de botigues de roba, no em cal estrenar modelet cada mes i ara, només compro als outlets o en rebaixes.  Ah!!, i conec a totes les veïnes que fan arranjaments de roba del meu barri!. Passo de les benzineres, que m’he acostumat a conduir més a poc a poc i ara les visito menys freqüentment. I, per suposat, en els viatges llargs, utilitzaré el bus o compartiré cotxe. Passo de vacances en hotels i m’he instal·lat en un càmping on penso passar les meves vacances els propers no sé quants anys…

Sóc una privilegiada. Tinc feina i un sou, que sense ser excel·lent, ho és en comparació amb la majoria de la gent que conec, així que aquest passotisme no és res comparat amb les decisions que, sí o sí, han de prendre aquestes persones i altres milers de ciutadans del país. No oblidem que quan es va parlar d’austeritat, es parlava de tothom, o no? No ho tinc clar.

Qui avui s’entusiasma amb la reforma laboral i la proposta d’abaratir els acomiadaments, qui decideix no prioritzar l’educació dels nens, qui l’emprèn a trets estant en desacord i s’abandera amb la violència, qui no escolta la veu del poble, està a punt de permetre la desaparició de la classe mitjana, està destrossant l’esperança dels joves, està expulsant els seus compatriotes a l’exili i farien bé de rumiar-se qui quedarà al país per sostenir els negocis que, fins ara, els han fet rics.

El meu passotisme ja ha començat i vosaltres, continuareu passant?.