Ester Fenoll

Reconeixement de la diversitat humana…

blocs — Mon, 13 May 2013 05:32:28 +0000

‘Versus’ el model de prescindència o eugenèsic.
Amb el llenguatge s’integra o es margina. Durant molts anys, la societat ha estat definint els membres del col·lectiu de persones amb discapacitat com éssers inferiors, i els ha mostrat sovint com ànimes indefenses, sense solvència per fer res elles mateixes excepte patir, vegetar, ser una càrrega per a la seva família i objecte d’hiperprotecció. Les paraules amb les quals ens hem anat referint a aquest grup vénen carregades de connotacions negatives, dramatismes i situacions doloroses, quan tots sabem que aquestes no són patrimoni exclusiu de cap col·lectiu, ans al contrari, el fet de patir situacions personals dures dins la família pot venir donat per accidents, per comportaments, per addiccions i per molts altres tipus de circumstàncies. La mal anomenada creu que associen sempre al fet de tenir un fill amb discapacitat l’arrosseguen molts dels que no en tenen cap.
Cal que ens esforcem per mostrar altres cares de la diversitat funcional, cal que veiem aquestes persones com el que són, subjectes dels mateixos drets que tothom, individus que lluiten, que aconsegueixen objectius, que s’enamoren, que s’esforcen, que els agrada viatjar, anar al cinema i menjar gelats i crispetes.
Les persones amb discapacitat també triomfen, assoleixen victòries i reconeixements, estimen, són estimades i gaudeixen de la música i del paisatge. Només cal que tinguin, com a qualsevol altra persona, els recursos necessaris per arribar-hi.
L’atrocitat i la inhumanitat arriba al seu màxim quan un grup de subjectes pregona de manera malentranyada que la vida d’una persona amb discapacitat val menys o res i que per tant són un dels supòsits d’avortament legal.
Algun d’ells s’ha parat uns minuts a pensar què deuen sentir els milions de persones amb diversitat que hi ha al món quan se’ls considera supòsits d’avortament? Us imagineu una persona amb la síndrome de Down o sense extremitats llegint que la seva vida i el seu rol social és totalment prescindible? Només la veu de la prepotència i de la ignorància pot atrevir-se a tant. Hem de reflexionar sobre l’estigmatització des del punt de vida de la persona estigmatitzada i sobre el dolor del que pot significar per a ells conèixer el valor negatiu que té la seva identitat social per als altres.

Projecte ‘Social Coin’

blocs — Mon, 29 Apr 2013 05:10:22 +0000

Us imagineu que sortim al carrer amb l’objectiu de donar un cop de mà a la gent?
Imagineu que anem carregats de paquets i trobem algú que ens ajuda a transportar-los i en arribar al destí ens dóna una moneda molt particular, dient-nos que nosaltres també hem de fer un favor a algú i entregar-li després aquella mateixa moneda?
Deixem d’imaginar, perquè aquesta idea ja ha esdevingut projecte de la mà de sis amics universitaris, amb el nom de Social Coin (moneda social).
El seu propòsit és dispersar el màxim de bones accions pel món i contribuir a la creació d’una societat millor. Una societat que aposti perquè els autèntics valors tornin a ser protagonistes. Solidaritat, amor, comprensió, generositat, a peu de carrer, provinents de cadascun de nosaltres.
Funciona de manera senzilla, es tracta de fer circular unes monedes molt especials; fetes de material biodegradable, autocompostables i que contenen una llavor, ja que el seu destí final és ser plantades i donar fruits. La idea va dirigida principalment a organitzacions, empreses, administracions i a qualsevol persona que estigui interessada a promoure accions de responsabilitat social corporativa.
Quan la moneda arriba a les nostres mans, el propòsit ha de ser desprendre’ns d’ella al més aviat possible i això només podem fer-ho a canvi d’una bona acció.
Els creadors del projecte expliquen que el fet de portar una d’aquestes monedes a la butxaca ens fa sortir al carrer amb molta més predisposició per ajudar, ens fa estar atens i observadors amb les persones del nostre entorn, per tal de trobar al més aviat possible un nou destinatari per al Social Coin.
A dia d’avui el projecte està en fase de recaptació de fons a través de la plataforma goteo.org.
Una iniciativa original i molt interessant, amb l’única pretensió que el bé comú vagi proliferant, espero que aconsegueixin la seva fita i poder tenir aviat a les meves mans una moneda social patrocinada per una entitat andorrana.
Realitzar una bona acció reiteradament, s’acaba convertint en un hàbit capaç de modificar de manera positiva el nostre comportament. La pràctica de l’acció desinteressada és un bon antídot contra l’egoisme. Practiquem!

Expropiació ‘versus’ desnonament

blocs — Mon, 15 Apr 2013 05:16:26 +0000

Divendres passat va entrar en vigor el decret llei sobre una controvertida iniciativa de la consellera de Foment i Habitatge de la Junta d’Andalusia, Elena Cortés. Davant la sobreprotecció atàvica del sistema financer, el que més polèmica ha creat ha estat la mesura que permet durant tres anys i sota uns determinats requeriments, l’expropiació temporal de l’ús de l’habitatge i l’aplicació de la consegüent sanció a qui no la compleixi. Els destinataris principals serien sempre les persones jurídiques titulars dels béns, sobretot bancs i immobiliàries.
És cert que, malgrat la importància que la Constitució atorga al dret a l’habitatge, és considerat a la pràctica un simple bé de consum, subjecte a les lleis del mercat.
Les xifres sobre desnonaments són esgarrifoses i cruels: 30.000 famílies van perdre la seva llar l’any passat a l’Estat espanyol. A Andalusia, cada dia ho fan 45 famílies, mentre que els habitatges buits d’aquesta comunitat se xifren entre els 800.000 i un milió.
Ni els polítics ni la societat poden ser indiferents a aquesta despietada realitat, i bufetejant aquesta indiferència ha actuat Elena Cortés, en optar per posar-se al costat de la majoria social, de les persones que necessiten habitatges i dels que són injustament desnonats. Fent prevaldre el dret i la funció social de l’habitatge per damunt d’altres conceptes molt menys socials.
La intenció és anar més enllà i segons ha dit el líder del PSOE, Alfredo Pérez, el seu partit la incorporarà com a esmena a la inajornable i profunda reforma que necessita la Llei hipotecària espanyola.
Els detractors de la mesura argumenten que posa en perill la seguretat jurídica. Sota el meu parer, la vida i la dignitat humana estan molt per damunt d’aquest temor. Encara més tenint en compte que la norma pot ser reformulada, però el que desgraciadament ja no podem fer és tornar la vida a aquelles persones que l’han perdut saltant pel balcó ni tampoc podrem reparar les seqüeles causades als milers de persones que s’han vist privades del dret a l’habitatge, coneixedores que la impossibilitat de l’exercici d’aquest dret suposa a la pràctica la condemna a l’exclusió i marginació socials.
Els pisos buits i la gent vivint al carrer no pot ser!

2 d’abril

blocs — Mon, 01 Apr 2013 05:09:34 +0000

L’any 2008 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar per unanimitat el 2 d’abril Dia mundial de conscienciació de l’autisme, amb la intenció de posar en relleu la necessitat d’ajudar a millorar les condicions de vida de les persones que el pateixen i dels seus familiars.
En el nostre país, també ens fem ressò d’aquesta data a través de l’Associació d’afectats d’autisme del Principat d’Andorra, Autea. Des de l’entitat hem pogut escoltar aquests dies que es demanava per a Andorra un centre, departament o una persona responsable capaç de coordinar totes les actuacions, públiques i privades destinades a millorar la qualitat de vida de les persones afectades per aquest trastorn.
Del que es desprèn que un dels principals objectius de l’Autea és el de construir una xarxa social que interconnecti totes aquelles qüestions que afecten les persones amb trastorn de l’espectre autista. Acció del tot necessària, ja que la nostra realitat és molt més complexa del que sembla a primera vista i cada pas que fem, cada projecte que volem iniciar, cada fita que volem assolir, necessita un esforç ingent i tot el suport possible.
Demà és el Dia mundial de l’autisme i també ens visita el secretari general de l’ONU, el senyor Ban Ki-moon, que amb motiu d’aquesta diada ha donat el següent missatge: “L’autisme no està restringit a una sola regió ni a un sol país; es un repte d’abast mundial que requereix mesures en l’àmbit mundial. [...] Ara és el moment d’obrar en pro d’una societat més inclusiva, de posar en relleu els talents de les persones afectades i vetllar perquè hi hagi oportunitats perquè puguin desenvolupar tot el seu potencial.”
Esperem que aquesta feliç coincidència serveixi per fer més visible el nostre col·lectiu, perquè es tinguin en compte de manera efectiva les nostres demandes i perquè es respectin els nostres drets i els de totes les persones amb diversitat funcional.
Des d’aquesta columna també vull felicitar la nova junta de l’Autea per la seva dedicació i compromís i encoratjar-la a seguir lluitant per assolir una societat, on la integració plena de les persones que estiguin afectades d’alguna discapacitat sigui una rotunda realitat.

‘La ocasión…’

blocs — Mon, 18 Mar 2013 06:19:32 +0000

El dissabte 9, els diaris del nostre veí del sud es feien ressò d’una notícia que em va fer reflexionar molt. Fruit de la integració de la xarxa de caixers de Caja Canarias amb La Caixa va sorgir el rumor que els caixers estaven donant diners a conseqüència d’un error informàtic i els reintegraments no quedaven enregistrats en els moviments, ni descomptats dels saldos. La farsa es propagà ràpidament mitjançant les xarxes socials, formant-se llargues cues davant els caixers màgics, fins que aquests van exhaurir els diners, evidentment descomptats dels saldos corresponents.
Aquests esdeveniments i la intenció que els alimenta són absolutament lamentables, potser no tan lamentables com les actuacions de polítics i banquers, entossudits a superar-se cada dia en el vodevil en el qual s’ha convertit la societat espanyola a causa dels múltiples casos de corrupció, les baralles polítiques i l’actuació interessada dels mitjans de comunicació i de la Justícia.
Els nous pilars de l’Estat de dret, legislatiu, executiu i judicial, lluny d’estar separats, estan amalgamats per defensar una ideologia determinada que es basa com a única premissa en els interessos crematístics d’uns quants.
Lord Jonh Emerich Edward Dalberg-Acton va dir: “El poder té tendència a corrompre’s i el poder absolut a corrompre’s absolutament.” Tindrà eternament raó?
La gent té més motius dels que caldrien per queixar-se legítimament, però em causa tristesa i decepció comprovar que molts dels que s’han queixat per la situació citada anteriorment formaven part dels que esperaven impacientment a la cua d’aquests caixers, comentant la jugada alegrement amb el veí i convidant els que encara no hi eren a obtenir uns diners que no eren seus.
Hom s’hauria de plantejar si no som manguis en potència i la diferència es troba en el poder que té cadascú, és a dir, la diferència entre alguna gent de la que es queixa al carrer i la majoria dels polítics a Espanya ve determinada per les possibilitats de robar que tenen? Espero estar equivocada malgrat l’evidència.
Només desitjo que mirem el nostre veí per no cometre els mateixos errors.

Innovació social

blocs — Mon, 04 Mar 2013 06:26:38 +0000

La crisi financera internacional ha posat de manifest les grans mancances que té el nostre sistema socioeconòmic; molts coincideixen en el diagnòstic i pocs ho fan en la solució.
Les clàssiques receptes consistents a engreixar el deute públic eternament ja no són acceptables, les que ofeguen la societat civil amb grans càrregues impositives o retallades dràstiques en serveis públics, tampoc. Així, l’únic que semblaria clar és la necessitat d’un canvi radical de paradigma.
La setmana passada vaig assistir a la VI Jornada anual de l’Institut d’Innovació Social d’Esade on es promovia la innovació social a través de la col·laboració. Col·laboració i innovació social poden esdevenir un tàndem imprescindible per sortir de la caiguda en barrina actual.
Es parla molt de disseny, innovació, noves tecnologies, recerca i desenvolupament, però no de l’impacte que han de tenir en la societat els productes derivats d’aquestes paraules. El futur ha de reposar en aquests pilars, sobretot el de la innovació, que és el fruit dels altres. No obviem que aquest cop el resultat ha de ser just, i no pot suposar tan sols benestar per a minories privilegiades, ha de tenir impacte sobre el major nonbre possible de persones.
És aquí on entra el que s’anomena innovació social; un terme molt transversal, que afecta tots els camps i que ha de ser el camí per a un desenvolupament social i econòmic constant i a la vegada sostenible, i molt probablement les noves tecnologies han de ser el motor que doni impuls a aquestes solucions.
Com he dit abans la col·laboració ha de ser l’altre eix sobre el qual ha de girar el sistema, col·laboració entre societat civil i administracions, entre administracions i organitzacions no governamentals o entre empreses i universitats.
Fruit d’aquest binomi han de sortir solucions creatives per gestionar els desafiaments locals com l’atur o el creixement econòmic, i també globals com la lluita contra la fam o l’analfabetisme.
Andorra ha de ser optimista ja que té una posició de sortida privilegiada i administracions petites fàcilment coordinables. Haurem de comptar amb el compromís de la societat civil, que ha d’apostar pel capital humà com a font de millora de la competitivitat i amb el compromís de les administracions que poden estimular fiscalment i facilitar l’emprenedoria en aquest tipus de projectes.

Tots CASStigats!

blocs — Mon, 18 Feb 2013 06:23:24 +0000

Dilluns passat vam poder assabentar-nos per aquest Diari del salari mitjà que paga la CASS als seus treballadors. Des de fa massa anys, sabem que aquesta entitat té cada vegada més dificultats econòmiques, però pel que sembla, en lloc de buscar les solucions internes pertinents, adopta com a única posició demanar a la ciutadania contribuent més sacrifici.
Tanmateix, estaria bé que la seva web mostrés més visibilitat sobre l’evolució de la seva gestió interna i que fossin fàcilment accessibles dades com ara dels resultats dels actius financers al llarg del temps, de la despesa de funcionament o del nombre de persones contractades en el decurs dels anys. Així podríem comparar aquests resultats amb els d’altres inversors institucionals i valoraríem amb més rigor com ha estat la gestió. Actualment, per a molta gent entre la qual m’incloc, aquest tema està cobert per una nebulosa que no permet treure conclusions clares sobre com ha estat l’evolució de les dades anteriorment esmentades al llarg de tota la història de la parapública.
Semblaria que s’han anat aplicant polítiques per resoldre els problemes en el curt termini i que quan la situació ha esdevingut insostenible han decidit apujar les cotitzacions dels contribuents, retallar les cobertures de medicaments i obligar els prestadors de serveis a cobrar menys pels seus actes. Solucions conjunturals que només serveixen per perllongar l’agonia.
Mentrestant la CASS dóna com a resposta pròpia 42.500 euros de salari net mitjà i la retribució en espècie del personal sense regulació expressa, tal com recull l’informe de fiscalització de l’entitat el 31/12/ 2010 emès pel Tribunal de Comptes. Segons aquest tribunal, la CASS ha assumit tota la despesa íntegra de la cotització de la banda C (25%) practicant únicament la retenció del 5,5% als empleats, els ha cobert el 100% de les despeses mèdiques i les baixes fins al 100% del salari.
Encara més greu és que no ha realitzat una correcta avaluació de l’acompliment, ja que ha liquidat mensualment a tot el personal l’assoliment corresponent a la màxima puntuació, com si es tractés d’un concepte retributiu fix més.
Què podem dir com a espectadors damnificats d’aquestes accions? Potser és hora d’exigir una millor eficiència i que comencin a dirigir les retallades cap una altra direcció.

Ratificació de la convenció de NY 2006

blocs — Mon, 04 Feb 2013 06:21:12 +0000

El 27 d’abril de l’any 2007, Andorra va signar la Convenció dels drets de les persones amb discapacitat, i el seu protocol; des d’aleshores el col·lectiu demana que es ratifiquin ambdós instruments.
El propòsit d’aquesta convenció, signada en l’Assemblea General de l’ONU el 13 de desembre del 2006, és promoure, protegir i assegurar el ple gaudi, en condicions d’igualtat, de tots els drets humans i llibertats fonamentals de les persones amb diversitat funcional, així com promoure el respecte a la seva dignitat. Aquesta convenció s’erigeix actualment com a màxim estàndard de protecció universal dels drets de les persones amb discapacitat, i permet disposar d’una eina vinculant a l’hora de fer valdre aquests drets. La participació de les persones amb discapacitat durant els cinc anys que va durar el procés d’elaboració de la convenció va ser un element fonamental que va quedar palès en l’esperit i el text de l’articulat.
Aquesta demanda no s’hauria d’acabar únicament amb el fet que es ratifiqui la convenció, s’ha d’anar més enllà i exigir-ne fermament el compliment per veure transformades de forma real, tangible i substancial les condicions de vida dels interessats.
Tanmateix, cal ratificar el protocol que acompanya la convenció, fer-ho implica que els ciutadans dels estats que ratifiquin podran adreçar-se al Comitè que vetlla pel compliment del tractat a escala internacional i traslladar la seva queixa en cas que el seu país no compleixi la convenció. Sense la ratificació del protocol no es pot accedir a aquest òrgan de control supranacional. Sota el meu punt de vista, el fet de no ratificar el protocol només podria significar la intenció de no complir la convenció, altrament per què no fer-ho? De poc serveixen les lleis si no van acompanyades de garanties que n’assegurin l’eficàcia.
Finalment, cal remarcar que la convenció tracta per primera vegada la discapacitat des d’un vessant social i no mèdic, per fer-nos veure que no és conseqüència directa d’unes limitacions individuals, sinó més bé de les limitacions de la societat per assegurar adequadament que les necessitats de les persones amb diversitat funcional es tinguin en compte dins de l’organització social, de la mateixa manera que es tenen les dels altres ciutadans. Capacitar és cosa de tots!

Daus màgics

blocs — Mon, 21 Jan 2013 06:25:54 +0000

La Llei de garantia dels drets de les persones amb discapacitat de l’any 2002 recull en l’article 21 el dret d’aquestes persones a integrar-se i participar en condicions d’igualtat en les activitats culturals, de lleure i esportives. Les vacances escolars són les mateixes per a tots els alumnes, però els nens amb discapacitat de més de 12 anys no tenien on anar durant aquests períodes, ja que el suport dels comuns amb els esplais permet que les activitats estiguin garantides només fins a aquesta edat. La pregunta sense resposta any darrere any, amb el consegüent neguit i patiment era, què fem durant els períodes de vacances escolars amb el nostres fills? Les improvisades solucions que s’han anat trobant han estat de tot tipus, principalment qui ha tingut la sort de comptar amb l’ajut de la família així ho ha fet, qui s’ha pogut endur els nens a la feina també ho ha fet, i qui no tenia cap tipus d’ajut, ha hagut de deixar de treballar, tant si s’ho podia permetre com si no. Per fi aquest Nadal el ministeri de Salut i Benestar, juntament amb l’esplai d’El Dau, gestionat per les Dames de Meritxell, han posat fi a aquesta vulneració de drets i han acollit tres nens majors de 12 anys amb diversitat funcional. L’experiència ha estat un èxit, els nois s’ho han passat molt bé, les famílies han estat encantades que per fi els seus fills tinguessin un lloc adequat on anar, amb els recursos necessaris per donar compliment a les seves necessitats i a l’exercici dels seus drets. Els principis bàsics que han de preveure aquest tipus de programes són que s’hi puguin desenvolupar activitats similars a les de la resta de nens, que cada persona tingui el suport que necessiti i que aquestes activitats es puguin desenvolupar en el si de la seva comunitat. Paral·lelament des de la comissió d’Igualtat de DA, amb el nom de Món màgic s’endegava un projecte d’activitats de lleure destinades a nens i nenes a partir de secundària que pateixin qualsevol tipus de discapacitat. Celebro l’aparició d’ambdues propostes en el nostre escenari, l’una i l’altra perfectament complementàries. La importància i la necessitat de disposar d’aquest servei en el nostre país obviaré comentar-la per pura evidència. Hem d’acceptar les diferències, celebrar la diversitat i eliminar totes les barreres. 100×100 inclusió.

“Ens mantindrem fidels”

blocs — Mon, 07 Jan 2013 06:25:48 +0000

L’any 1913 va néixer a Santa Coloma de Farners un insigne referent i senyera de les lletres catalanes, en Salvador Espriu i Castelló. Commemorant el centenari del seu naixement, la Generalitat de Catalunya dedicarà aquest any a divulgar la vida i les obres de l’autor amb un seguit d’actes i celebracions de caràcter cívic i cultural, perquè el món pugui saber-ne més d’un dels imprescindibles de les lletres europees del segle XX. Es vol impulsar, tanmateix, la relectura de l’obra i reviure i actualitzar la seva memòria. És necessari potenciar i donar la visibilitat que es mereixen als grans de la cultura catalana. Amb el mateix rang institucional que el 1993 es va donar a la celebració de l’any Miró, nombroses i interessants propostes s’aniran desenvolupant en el decurs de tot el 2013 a Catalunya i fora de Catalunya; la primera serà el proper dia 23 al teatre del Liceu de Barcelona. Apropar-nos de nou a la figura d’Espriu és una oportunitat que ens permetrà reviure la bellesa feridora i contundent de la seva lletra. Retrobar-nos amb el llenguatge ric i minuciosament treballat, rigorós i precís; capaç d’evocar en nosaltres sensacions inoblidables i profundes, que ens fan sentir novament l’emoció que es genera en redescobrir una obra mestra. Espriu és polièdric i la seva figura resulta interessantíssima també en l’aspecte personal, aquest home discret, silenciós i introvertit, de calculada ironia; va esdevenir un símbol de la cultura catalana en un moment en què aquesta mena de referents eren imprescindibles perquè la nació pogués anar endavant. A partir dels 60 Raimon va difondre la seva paraula, les seves idees de llibertat, de justícia, d’igualtat, de respecte, que el van convertir en la veu del poble català. Durant els anys de la dictadura va escriure principalment poesia, ja que aquest gènere literari era menys vigilat pel franquisme. Era molt curiosa la seva manera d’escriure els poemes, els pensava de nit quan ja estava al llit, els memoritzava i l’endemà els transcrivia al paper. Aquest any també serà una bona ocasió per trobar edicions especials de la seva obra literària, l’Enciclopèdia Catalana ha fet una edició per a bibliòfil i una altra per a col·leccionista de Sinera, un luxe que recomano encaridament a qui se’l pugui permetre. Llarga vida a Espriu.