Ens hem de rendir a l’evidència: els nostres polítics parlen però no saben fer. Hem de començar pels fonaments. Quin sentit té pujar als núvols dels grans debats polítics si tenim un equip ministerial que no sap executar els canvis més senzills? Agafem un exemple clar i fàcilment verificable per tothom. El 28 de gener, Diada de la Duana, el ministre Cinca i el cap de Govern van anunciar solemnement que el dia 1 de febrer entraria en funcionament el nou sistema informàtic de Duana, anomenat Viator. Un sistema que, segons les paraules dels màxims responsables de Govern, “milloraria l’eficiència i rapidesa dels procediments”, i que era una eina clau en el desplegament dels canvis del model fiscal i econòmic. Seguint aquest calendari, Duana va tancar el mes de gener amb el vell sistema informàtic i va publicar les estadístiques d’importacions fins al gener del 2013. El primer dia de febrer es va implementar el nou sistema informàtic. Però Viator no va funcionar, posant en evidència la temeritat del ministeri. Un executiu responsable no canviaria el sistema informàtic de Duanes sense fer les proves de bon funcionament i sense tenir un pla B per si de cas. Viator no va funcionar, no existia pla B i Duanes es va quedar sense sistema informàtic. Un accident el pot tenir tothom i un mal començament es pot perdonar. Però és inacceptable que avui, 7 de maig, Viator segueixi sense funcionar. Si consulta www.duana.ad i accedeix a l’apartat de publicacions veurà com les darreres dades publicades segueixen sent les del mes de gener. No tenim les dades de com estan reaccionant les nostres importacions amb el nou IGI. No tenim transparència sobre els impostos que Govern està ingressant, no tenim transparència sobre les importacions del tabac ni com oscil·len amb les variacions dels impostos. Estem a les fosques. No ens podem permetre un executiu que durant tres mesos manté la principal activitat de recaptació d’impostos sense sistema informàtic. Ni ens podem permetre un equip ministerial que encara no sap con solucionar el problema. La solució per implementar un sistema informàtic és òbvia per a qualsevol professional de la gestió. El que ha deixat de ser obvi és que Govern tingui la capacitat executiva que Andorra necessita. Aquest és el problema de base i Andorra l’ha de solucionar ràpidament.
Proposo al Consell General que estudiï els mecanismes per transformar una part dels impostos sobre el tabac en un tribut sanitari. Seria la solució per a la CASS. Efectivament, si la meitat dels impostos sobre el tabac es transformen en un tribut especial sanitari que anés als fons de CASS, la CASS i les seves pensions passarien a ser viables. Enguany Govern ingressarà uns 100 milions d’euros més pel tabac que el que s’ingressava en temps de Jaume Bartumeu. De fet, l’increment de la pressió fiscal de DA és tan fort que enguany Govern tindrà superàvit sense haver fet cap reforma estructural. Però tots veiem com els impostos van en detriment de la competitivitat de les empreses, fet que comporta la destrucció de llocs de treball, la reducció dels sous i, en conseqüència, s’agreuja el forat de la CASS i les pensions esdevenen inviables. Si Govern insisteix a refredar l’economia amb més impostos, almenys que una part es dediqui a donar viabilitat a la CASS i arribi als ciutadans, en lloc de dedicar els impostos a afavorir la devolució i la remuneració del deute bancari com s’està fent actualment. Pensi que durant el mandat de Jaume Bartumeu Govern ingressava uns 30 milions anuals pel tabac. DA ha pujat fortament els impostos sobre el tabac, fins al punt que va recaptar 66 milions durant el 2011, 100 milions el 2012 i aquest 2013 es poden superar els 130 milions. Paral·lelament Govern ingressarà uns 70 milions addicionals pels impostos directes i uns 40 milions addicionals per la major pressió fiscal que comporta l’IGI. Amb aquests impostos Govern no s’ha de molestar a fer reformes per quadrar els seus comptes. Però el Consell General s’ha d’adonar que aquesta estratègia va en detriment de l’economia i del ciutadà. Una prova la trobem en el fet que la massa salarial total d’aquest gener del 2013 és un 10% inferior a la del gener del 2011, s’han perdut el 6% dels llocs de treball i el salari mitjà ha deixat el nivell dels 2.000 euros mensuals i s’acosta als 1.900 euros mensuals. El Consell General ha de decidir si tota la recaptació del tabac s’ha de dedicar a anar pagant interessos i principal dels 850 milions del deute bancari o si una part es pot dedicar a superar el forat de 2.500 milions de la CASS. Governar per a la banca o per al ciutadà? Aquesta és la qüestió.
Si algun polític no recorda cap cas de corrupció a Andorra pot fer memòria amb la que es va produir a la CASS. Un abús de poder que encara estem pagant. La lluita contra aquests abusos necessita la ferma voluntat dels consellers generals, que són els representants del poble sobirà. Ells han rebut el poder constitucional de control sobre Govern i els recursos humans i econòmics per exercir-lo. Com a ciutadà andorrà agrairia molt que algun conseller general fes la següent pregunta de control a Govern: és cert o no és cert que, a final de 2011, es va produir un desproporcionat nombre d’operacions en les quals una persona aportava els seus béns immobles a una societat seva amb l’objectiu d’aflorar plusvàlues sense tributar i aconseguir crèdits fiscals per no pagar impostos en el futur (les anomenades“cues al notari”); que aquestes operacions sumen uns 4.300 milions d’euros; que moltes operacions es van fer amb valors superiors als de mercat per aconseguir majors beneficis fiscals; que moltes operacions poden ser abusos de dret, fetes amb l’únic objectiu de reduir la factura fiscal; que el total d’impostos que Govern deixarà de cobrar gràcies a aquestes operacions superaran els 400 milions d’euros; que aquestes operacions han beneficiat menys del 0,5% de la població; que moltes d’aquestes operacions van generar beneficis comptables durant el 2011 amb la corresponent obligació de fer els pagaments a compte el setembre de 2012; que en el 95% dels casos no s’ha fet aquest pagament a compte; que aquests impagaments poden representar entre 50 i 100 milions d’euros deixats de cobrar per l’Estat durant el 2012; que el gruix d’aquestes operacions corresponen a immobles de Sant Julià, d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany; que Govern no ha fet cap inspecció a aquestes operacions; que el ministeri de Finances fa mesos que disposa de tota aquesta informació fiscal ja que Tributs disposa d’accés directe a la base de transaccions dels notaris?
L’única manera de saber si estem davant de la major corrupció de la història d’Andorra és amb l’ajuda d’un conseller general. Un ciutadà no pot accedir a la documentació de Govern en canvi, tot conseller general té la potestat per fer-ho. Seria fantàstic si el Consell actua. Seria molt trist si el Consell calla.
La Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) ha fet un espectacular experiment a Xipre. Un experiment que ratifica la teoria que el control sobre la maquineta de fer euros és una potent arma de dominació sobre els països que han cedit la seva sobirania monetària i bancària. Des de l’inici dels temps ha calgut una guerra per apropiar-se dels estalvis de la gent, carregar-se el teixit productiu d’un país, destruir el seu sistema bancari o monopolitzar els seus fluxos de capital. Però si un país ha cedit la seva sobirania monetària i bancària, li pot passar en un cap de setmana. La Troica coneix el procediment: es posen ultimàtums, s’apuja la pressió i s’acorrala un govern amb negociacions a tres o quatre bandes fins a la matinada. Si no accepta, no hi ha finançament. Amb Xipre ha tornat a funcionar. Aquesta vegada la Troica ha arribat a l’extrem d’assajar un primer corralito dins la Unió Europea i de confiscar part del deute de qualitat. Han vist que tampoc passa res. Amb l’experiència xipriota es passa de la teoria a la pràctica. Avui la majoria de xipriotes entenen que es van equivocar. Xipre va entrar a la Unió Europea el 2004 i va cometre l’error d’entrar a l’euro el 2008. Un petit Estat no pot cedir la sobirania monetària i bancària a Brussel·les quan el seu model econòmic no és germànic. Si Xipre no hagués entrat a l’euro el 2008, avui no tindria aquests problemes. Davant d’aquesta realitat, seria fantàstic que el nostre Govern anunciés una intel·ligent i discreta posició de veure-les venir. De fet, els vuit països que tenien oberts processos d’entrada a l’euro els han aturat. No puc entendre que, mentre els ciutadans xipriotes pateixen el corralito, el Govern ens anunciï un concurs nacional invitant tots els ciutadans a proposar dibuixos de les monedes d’euro andorrà. Mentre la Troica enfonsa Xipre per tenir un model econòmic que s’assembla massa al nostre, el Govern decideix implementar l’acord monetari, adoptar immediatament tota la normativa monetària i bancària de Brussel·les, cedir la nostra sobirania monetària i bancària i sotmetre’ns a la futura supervisió directa del Banc Central Europeu. El més significatiu és que ho comunica a la ciutadania sota el format d’un concurs de dibuixos de les monedes.
El CDI que es vol signar amb França no evita la doble imposició sinó que incentiva la imposició a Andorra. Per exemple, segons el CDI, si una persona viu a Andorra i cobra una pensió des de França, aquesta pensió és imposable a Andorra (art.17). Però què passarà si a Andorra no existeix un impost –un IRPF– sobre les pensions? Aleshores, la persona que visqui a Andorra i cobri una pensió de França, haurà de pagar els impostos a França (art. 25.1.c). Un escenari que qüestiona l’obertura d’un nou sector econòmic al voltant de noves residències de francesos amb altes pensions privades o públiques. Les pensions sols són un exemple. Passa el mateix amb les altres rendes que es paguin des de França com les remuneracions, els interessos, dividends, etc. Segons el CDI, si aquestes rendes no estan subjectes a IRPF a Andorra, hauran de pagar els impostos a França (art. 25.1.c i 25.2). Amb aquest CDI, i sense un IRPF, seguirem pagant els impostos a França sobre les rendes franceses com es fa actualment. No cal que França condicioni la signatura del CDI a l’establiment d’un IRPF. Simplement, sense IRPF aquest CDI no tindrà efecte per a aquestes rendes i seguirem pagant les retencions a França com fins ara. Govern i oposició justifiquen l’IRPF i el CDI sota la hipòtesi que, amb el CDI s’obrirà l’economia i atraurem pensionistes o inversors francesos que reduiran la seva factura fiscal al 10%. El que és segur és que els andorrans passarem del 0% al 10% sobre les rendes generades a Andorra i que la pressió fiscal de la majoria dels an-dorrans pujarà. Si atraurem inversors, o no, qui ho sap? Però tenim proves per posar-ho en dubte. Per exemple, el CDI no te cap efecte sobre el comerç de mercaderies i, de moment, no hem atret ni una gran inversió per produir mercaderies d’alt valor afegit i exportar-les des d’Andorra. La raó és la inseguretat jurídica. El problema del CDI és que incrementarà la inseguretat jurídica amb les seves dures mesures antiabús que permetran que el fisc francès qüestioni totes les transaccions fetes des d’Andorra si comporten un estalvi fiscal. Especialment si l’operació es fa des d’una filial o una participada andorrana. En temps de crisi, estem posant un marc fiscal sobre una hipòtesi falsa. No ens estranyem si cada dia anem pitjor.
DA i el PS fa anys que defensen, amb tots els arguments imaginables, les bondats de les obertures. Obrir l’economia, obrir les professions liberals, obrir la comptabilitat, obrir la informació, obrir la fiscalitat. Ho han obert tot però, en contra dels seus pronòstics, la crisi augmenta. Per què? Perquè han fet que els altres s’obrin, però ells, que són l’origen del problema, no s’han obert. Quan la incapacitat i opacitat dels nostres polítics alimenten la crisi, sols ens en sortirem si comencem per l’obertura realment important: l’obertura del poder. L’actual democràcia representativa ha creat un monopoli exclusiu dels partits sobre el poder. Una perversió del sistema que dóna lloc a comportaments aberrants com ara que l’expresident del PLA i excap de Govern declari que “recomanar algú perquè ocupi un lloc” no és corrupció i, el que és encara pitjor, que l’endemà ningú digui res. La solució té dos nivells. El primer nivell és recuperar l’obertura de les llistes electorals. Una obertura que permetrà treure greix del Consell i acabar amb llistes formades per dòcils seguidors d’elits de partits. El segon nivell és introduir la democràcia directa electrònica al Consell i convertir-lo en un parlament intel·ligent, en xarxa, obert a la realitat del segle XXI i al ciutadà. De forma que tot ciutadà tindria la seva signatura electrònica i podria entrar una iniciativa legislativa que la resta de ciutadans podrien recolzar (o no) i esdevenir iniciativa legislativa popular. Una plataforma que permetria als ciutadans manifestar el seu vot als textos legislatius ja fos de manera indicativa o en forma de consulta o referèndums electrònics. Una plataforma que permetria que els ciutadans també entressin preguntes de control al Govern. En definitiva, una plataforma que permetria la interacció directa del ciutadà en tot allò que l’afecta. Si el Consell fa l’obertura de la democràcia, el ciutadà exercirà realment el seu poder sobirà, oferirem seguretat jurídica, obtindrem el reconeixement internacional, traurem el greix que ofega les nostres institucions i podrem exportar una apassionat experiència. Sense aquesta obertura, cap altra mesura pot funcionar. Res creix sota el marc d’inseguretat jurídica, arbitrarietats, incongruències i el model de “recomanacions” que ens governa.
Les majories absolutes generen una aversió a escoltar els “altres”. Un comportament que, a Andorra, ha provocat la recent sentència del Tribunal Constitucional contra Govern per vulnerar drets fonamentals dels treballadors. Aquests dies presenciem el trist espectacle del comú d’Escaldes-Engordany sumant-se a la negativa a escoltar els altres. No queda res del suposat tarannà dolç i obert del comú que va ser el bressol d’aquell idealitzat DA. Avui imposa amb precipitació i severitat el tancament de Carlemany al trànsit i menysprea, sense embuts, els veïns que discrepen. Per entendre si existeix una base tècnica per a aquest comportament, he llegit dos informes que el comú ha consultat: el de Ginebra de l’any 2001 i el del RACC del 2008. Els dos conclouen que existeixen molts models i nivells de convivència entre vianants i vehicles i, sobretot, que l’èxit o fracàs de la solució depèn de la correcta integració per a cada cas. Aquests informes no validen de cap manera la dràstica imposició del comú. Anem a la realitat de la cruïlla entre l’avinguda i el carrer la Unió. Segons el comú d’Escaldes-Engordany, la millor solució és tancar el trànsit rodat avinguda amunt. En canvi, avinguda avall, el comú d’Andorra la Vella proposa dues voravies amples amb un carril central per a vehicles fins a Pyrénées. Dues solucions antagòniques. Vostè creu que el petit carrer de la Unió transforma tant l’avinguda que necessita dues solucions tan diferents? Oi que no? La diferència s’explica per què el comú d’Andorra la Vella escolta el ciutadà. Ja ho va demostrar amb el Patapou, i la va encertar. El d’Escaldes-Engordany escolta quatre visionaris de DA que encara fan volar coloms amb l’obertura econòmica i fantasiegen amb un eix d’establiments de luxe a l’avinguda del Consell de la Terra. Una visió que es va tornar a escoltar dijous passat en una entrevista a RTVA i que requereix canalitzar el trànsit per Consell de la Terra deixant Carlemany en segona fila, com un espai per a vianants amb establiments de compra impulsiva i menjar ràpid. Qui tindrà raó? Potenciar l’avinguda com proposa Andorra la Vella o sacrificar-la per fer un Rodeo Drive al Clot? El temps ho dirà. Però si Rosa Ferrer la torna a encertar, s’emportarà la capitalitat comercial. Serà el segon premi per escoltar.
Felicito la iniciativa popular per recuperar les llistes obertes i acabar amb un model pensat per a macropartits. Un model que ens ha portat a un sistema presidencialista en el qual el Consell General, com deia l’altre dia l’Oriol Ribas en una entrevista a RTVA, sembla de cartó pedra i els consellers semblen figurants d’una representació teatral. Molta disciplina, molt protocol, moltes comissions, moltes estructures, però mals resultats. El poble sobirà va donar la majoria absoluta a DA per fer les millores legislatives i organitzacionals que Andorra necessita urgentment. En canvi, estem a la meitat de la legislatura i no s’ha fet res de profit. S’ha fet una normativa per obrir la inversió estrangera, però resulta que els professionals liberals no poden venir degut a uns errors en la redacció dels textos. Resulta que ni una empresa rellevant pensa instal·lar la seva seu a Andorra perquè el marc legal no dóna seguretat jurídica i, les que han expressat cert interès, vindran a competir en el mercat interior. DA, amb majoria absoluta al Consell i el control dels comuns, no ha estat capaç de legislar el nou model de relació Govern-comuns. S’ha fet una reforma fiscal que és un nyap i mentre Govern i oposició defensen que els preus havien de baixar, resulta que pugen. La reforma de l’administració està per fer. La inseguretat jurídica s’imposa i mai s’havien destruït tants llocs de treball ni tantes empreses. Finalment el poble diu prou i ho expressa per mitjà d’aquesta iniciativa popular que ataca el model de poder. No es tracta de si la visió de DA és bona o no. No es tracta de si el model fiscal o el d’obertura són els adients o no. El problema és la manca de capacitats per posar la seva visió en forma de norma. És un problema d’incompetència que genera la inseguretat jurídica que ens està ofegant. Les llistes tancades i els macropartits necessiten persones dòcils, obedients, sotmeses a disciplines de partit. Andorra necessita un Consell que recuperi la centralitat política, format per persones que passin comptes amb els seus electors, i no amb el partit. Uns consellers amb capacitat per generar seguretat jurídica i recuperar el dinamisme que aporta valor econòmic i social. Per fi el poble diu prou i vol recuperar la seva sobirania directa. Felicitats!
Ahir es publicava la notícia que els preus de tarifa dels medicaments reemborsables baixen un 2%. El cert és que Andorra no té tarifes, aplica les de França i Espanya. La tarifa francesa conté la TVA del 2,1%. Un impost que es recupera quan els medicaments surten per la duana francesa. Atès que a Andorra l’IGI sobre el preu de venda d’aquests medicaments és del 0%, és matemàticament correcte que, a Andorra, el preu de tarifa sigui un 2% inferior a la de la tarifa francesa. Però el que Govern no explica és que, sense cap raó que ho justifiqui, aquests medicaments hauran de pagar el 4,5% d’IGI a l’entrada per la duana andorrana. És a dir, els farmacèutics pagaran el 4,5% quan importin, però no podran cobrar el 4,5% quan venguin. Estem parlant d’una facturació de molts milions que crearà un important saldo d’IGI que Govern haurà de retornar. Però, segons la llei, no ho retornarà fins a l’abril del 2014. Un considerable problema de tresoreria, en especial per a les farmàcies fora dels eixos comercials, que venen una major proporció de medicaments reemborsables. Solució? Modificar l’article 59.9 de la Llei de l’IGI, afegint que la importació d’aquests medicaments també va al tipus del 0%. Govern castiga el ciutadà, ja que la CASS sols reemborsarà els medicaments que Espanya o França reemborsin. Una llista que cada dia és més curta, fruit de les retallades dels veïns. Govern està castigant el farmacèutic retallant marges, l’obliga a finançar gratuïtament Govern i l’obliga a invertir en sistemes informàtics per gestionar un IGI asimètric i uns llistats canviants. Unes mesures que debiliten el sector. Si a això hi afegim que l’obertura econòmica no conté cap tallafoc en el nombre de farmàcies i que no tenim lleis antimonopoli, qualsevol grup estranger pot escombrar l’actual teixit farmacèutic. Quasi ens cremem una vegada i sort vam tenir quan la policia espanyola va posar fre a les activitats de l’empresari gallec Dorribo, empresonat pel cas Campió. El nostre Govern ja havia facilitat al Sr. Dorribo la creació del seu comerç majorista de medicaments, d’una primera farmàcia i d’un laboratori. L’objectiu era escombrar l’actual teixit farmacèutic, monopolitzar el mercat i fer des d’Andorra les activitats que l’han portat a la presó a Espanya. Quina Andorra vol DA?
Europa té problemes per culpa de bancs mal supervisats que van fer disbarats. Solució de Brussel·les? Injectar diners directament al sistema financer però a canvi de la seva supervisió. Una decisió que requereix la creació de la Unió Bancària i que el sistema financer europeu quedi supervisat directament pel Banc Central Europeu (BCE). Com anunciat des de fa molt temps, els ministres de Finances europeus van aprovar la Unió Bancària a la reunió del 14 de desembre. Atesa la complexitat d’aquesta mesura, es comença per aplicar-la a les entitats més rellevants (actius superiors a 30.000 milions o superiors al 20% del PIB del seu país) i, com a mínim, a tres bancs de cada país. Un mecanisme que no hauria de tenir cap implicació per a Andorra si no fos pel fet que hem ratificat l’acord monetari. Un acord en què cedim la sobirania monetària i financera a canvi d’emetre quatre monedes d’euro per a col·leccionistes. Com ja vaig avisar, el problema central és l’article 8, que ens obliga a assumir la normativa europea sobre supervisió. Òbviament, els nostres bancs no eren un objectiu prioritari del Banc Central Europeu. Però nosaltres mateixos ens hem posat al mig d’un joc pensat per als grans i que ens pot plegar. Si Govern implementa l’acord i emetem euros, com més monedes encunyem, i abans ho fem, abans els nostres bancs acabaran sota la supervisió directa del BCE. Conseqüències? la fi de la sobirania financera i del sistema financer andorrà actual. La solució? Molt senzilla, sols cal analitzar el que fan els millors. Per exemple, què fa el principal centre financer d’Europa, la City de Londres? Hàbilment, es queda al marge. El mateix 14 de desembre, el Regne Unit va anunciar que es queda fora de la Unió Bancària. La City de Londres no pot funcionar sota la supervisió directa del BCE. Suècia i la República Txeca tampoc accepten la supervisió del BCE. Quan la City de Londres, i països que no volen perdre models socials exemplars, com Suècia, es queden al marge, quin motiu hi ha per cedir la nostra sobirania monetària i financera? quatre monedes d’euro? No hi ha cap necessitat. Ara es confirma l’alt cost d’aquell vot unànime del Consell General a la ratificació de l’acord monetari: obrir la porta a la fi del nostre sistema financer propi. Aturem-ho.
