Segons el darrer informe 2012 de Nacions Unides sobre e-govern Andorra ocupa la posició 130 de 190 països en els serveis en línia de Govern, perdent posicions des del lloc 106 del 2010. L’agilitat dels països ja no depèn de si són grans o petits. Avui els més àgils són els que utilitzen les potents xarxes tecnològiques per connectar directament ciutadans i govern. Això permet detectar ràpidament els problemes alhora que dinamitzar el consens social necessari per executar i implementar eficientment les solucions. Mirem, per exemple, els set governs capdavanters en serveis en línia. Són Corea, Singapur, Estats Units, Regne Unit, Holanda, Canadà i Finlàndia. Curiosament, són capdavanters en creixement econòmic. Una important correlació! Els països més avançats en els serveis en línia tenen webs que permeten el que es denomina una presència connectada. Segons les Nacions Unides, existeixen quatre nivells de serveis en línia de l’Estat. En el nivell més alt, el govern sol·licita de forma activa el punt de vista del ciutadà sobre polítiques públiques, elaboració de lleis i presa de decisions en un canal obert i bidireccional. En el nivell més baix, trobem els governs amb pàgines web bàsiques que informen sobre l’estructura de les administracions i donen accés a normatives o formularis. Nacions Unides ens posa una nota de 0,3031 sobre 1. Un rotund suspens que ens situa per darrere de Gàmbia, Madagascar i Mali, i a 5 llocs de Cuba. A més, aquest suspens és inacceptable quan tenim en compte que, segons aquest mateix informe, Andorra ocupa un excel·lent lloc 16 sobre 190 en infraestructures de telecomunicació. Tenim les eines, però tancades amb clau. Estem al lloc 130 de forma volguda, per voluntat política, no per manca de mitjans tècnics. Els interessos de partit monopolitzen els espais de poder entre ciutadà i Estat i ens allunyen del dinamisme que exigeix la nova realitat econòmica global. Tenim la infraestructura tècnica per implementar les millors eines d’e-govern per millorar en competitivitat. Fins i tot, podríem crear el primer parlament obert per xarxa electrònica, esdevenint un model en e-democràcia. Podríem accedir al nivell d’agilitat i consens social dels capdavanters en serveis en línia, millorant en adaptabilitat i creixement. Ho fem? donem prioritat, una vegada per totes, al ciutadà?
L’empresari andorrà fa mesos que escolta el repetitiu mantra de Govern que serà la inversió estrangera –i no l’empresariat andorrà– qui ens traurà de la crisi. El 25 de gener passat vaig publicar un article en aquest Diari defensant l’obertura al talent i oposant-me a la perillosa obertura al capital oportunista. En aquell article, advertia: “Si ve alguna multinacional per cobrir directament el mercat andorrà, m’agradaria que ens expliquessin com les microempreses andorranes podran esdevenir més competitives sense les economies d’escala de la multinacional. Serà una cursa a veure qui ven primer el negoci…” Doncs bé, aquesta perillosa cursa ja ha començat. Toni Martí ha aconseguit que la preocupació de l’empresari andorrà deixi de ser com crear o millorar el negoci. Ara, la prioritat és vendre’l abans que els nous competidors el deixin fora de joc. Fins avui, la competència es limitava als compatriotes. Tots ens coneixíem les capacitats i els recursos. Els riscos estaven limitats i molts emprenedors se sentien còmodes fent importants inversions. Actualment, el risc s’ha disparat. Tot estranger que ho desitgi podrà crear el negoci que vulgui l’endemà d’obtenir la residència i, a sobre, ningú sap a quines empreses estrangeres Govern donarà directament autorització per invertir ni en quin sector. El fet que, de cop, tot estigui en venda a Andorra no és cap signe de confiança cap a Toni Martí i la seva política. I és que una cosa és donar-li el vot i una altra de molt diferent és constatar la realitat. A més, dimecres passat vaig escoltar el ministre d’Economia explicant que segons The Monitor Group les grans marques es queixaven de les característiques del mercat immobiliari andorrà i del seu preu. Per “solucionar-ho”, el ministre va manifestar que Govern interpretarà la Llei del sòl de forma que les cessions del 5% / 10% als comuns es puguin posar a disposició d’aquestes grans marques. Si ho fan, encara hi haurà més pressa per vendre abans que els preus baixin de veritat. Quan els emprenedors pensen de vendre i no de crear, l’economia esdevé oportunista. I jo em pregunto: no hauria estat més encertat centrar l’obertura en activitats d’exportació de serveis, tecnologia i béns d’alt valor afegit, introduint sinergies amb el model econòmic actual, en lloc d’aquesta obertura salvatge del mercat domèstic?
Un any que es podia haver utilitzat per crear una nova Andorra mitjançant potents innovacions de producte, de procés, d’organització i de màrqueting. Un any que s’ha dedicat a “innovacions” inconnexes com signar l’acord monetari de l’euro, reduir sous de funcionaris, reduir cobertures i prestacions de la CASS, crear un obsolet model de societat d’autors, augmentar la pressió fiscal de les empreses o posicionar Andorra com una destinació de baix preu. Un any que també ha servit per conèixer la que ha de ser la gran innovació d’aquesta legislatura: aixecar Andorra gràcies a inversions estrangeres atretes pels convenis de doble imposició (CDI) que signarem amb França i Espanya. Estarà aquesta aposta dins del 5% de les innovacions que aconsegueixen tenir èxit? Per assolir innovacions d’èxit és important no caure en els típics errors que provoca l’excés d’entusiasme. Primer, no menystenir els costos reals del projecte. Un CDI amb França té un elevat cost com es pot observar en el darrer CDI que França ha signat amb Hong Kong: imposa un major intercanvi de dades fiscals; unes clàusules antiabús del CDI que queda sense efecte si l’operació es fa per pagar menys impostos; una reducció de la retenció que passa del 33,33% al 10% de la factura, però no al 0%, i unes clàusules antiexpatriats fiscals que inutilitzen les residències de no-residents de 90 dies que Govern vol crear. En segon lloc, no negar les evidències. Així doncs, els CDI no afecten els instruments financers ni les exportacions de béns. Fa anys que les inversions en entitats financeres i exportadores de béns estan obertes al 100% i, de moment, no han vingut inversors. Tercer, no menystenir la competència. Molts territoris ofereixen millors CDI i condicions d’inversió estrangera que Andorra. Quart, no escoltar les necessitats del mercat. Les empreses que exporten serveis tenen necessitats molt més prioritàries que la fiscalitat. Exigeixen proximitat a aeroports internacionals, a grans universitats, a xarxes empresarials… Fets que queden fora de la nostra realitat. Amb aquests errors, tenim menys del 5% de probabilitats d’assolir uns resultats que vagin més enllà de vendre quatre comerços a multinacionals interessades pel mercat domèstic andorrà. Aleshores, quin seria el pla B? Seguir afeblint Andorra fins que no quedi una altra sortida que lliurar-nos a Brussel·les?
Mentre Govern publicita que la nova fiscalitat és equitativa, la veritat és que pot ser força injusta. Aquest dijous tindré el plaer de participar en una conferència sobre fiscalitat organitzada per un banc del país. Una bona ocasió per parlar de les oportunitats i amenaces que comporten els privilegis fiscals amagats sota la complexitat dels textos legislatius. De fet, els empresaris que no reformulin la seva estratègia tenint en compte el marc fiscal, ho poden pagar car. Permeti’m un petit exemple per mostrar que la nova fiscalitat no és equitativa i que, altra vegada, guanyen els poderosos que disposen de la informació. Agafem el cas d’un emprenedor que realitza la seva activitat per mitjà d’una societat amb tres socis. Com que té menys del 50% de les accions, totes les seves retribucions cotitzen a la CASS com renda salarial, subjecta al 20% de cotitzacions. Per tant, per obtenir un sou de mercat net de 6.000 euros al mes, aquesta persona ha de fer una feina que generi 90.000 euros l’any. Si aquesta persona actua com a autònom, les contribucions i impostos es redueixen. Fent la mateixa feina podrà rebre uns ingressos mensuals de 6.683 euros. Un 11,5% més! Però si aquesta persona actua mitjançant una societat de la qual posseeix el 50% o més del capital, aleshores podrà rebre un sou net de 7.100 euros al mes fent la mateixa feina. Un 18,5% més que quan era soci minoritari! Efectivament, el codi de relacions laborals disposa que els socis amb el 50% o més d’accions tributen com a autònoms a la CASS. Per tant, paguen 400 euros al mes. tinguin el sou que tinguin. Una penalització per als empresaris molt petits però un privilegi per als grans. Les retribucions dels altres assalariats estan subjectes a un total del 20% de cotitzacions a la CASS. Òbviament, una cotització de 400 euros al mes correspondria a un sou brut de 2.000 euros mensuals (1.600 nets). De fet, la llei atorga als socis majoritaris el privilegi de no contribuir a la CASS per als ingressos superiors a 2.000 euros al mes. A sobre, la nova llei de l’impost de societats permet que l’import total d’aquests sous siguin despeses deduïbles. Per tant, ni es paga per CASS ni es paga per impost de societats. La informació pot convertir amenaces en oportunitats, sols cal un petit esforç. Per això és important parlar-ne.
En relació amb les mesures de Govern per atreure inversió estrangera a Andorra, voldria fer tres observacions. La primera, Govern anuncia que tota inversió estrangera superior al 10% del capital social requerirà la seva autorització prèvia. Un requisit pensat per controlar la qualitat de les inversions però que tothom es podrà saltar. Efectivament, amb la nova normativa, un resident tindrà tots els drets econòmics des del primer dia de residència, i podrà tenir el 100% del capital de les societats que vulgui, en el sector que desitgi. Sense necessitat d’autorització de Govern i sense límits. Sols caldrà que una empresa andorrana contracti un estranger i l’endemà ja podrà fer el que vulgui pel seu compte. Fins i tot, s’ho podrà organitzar ell mateix. Sols li caldrà demanar autorització per crear una societat de, per exemple, comerç exterior –que segur que Govern l’autoritzarà–. Seguidament la societat el contractarà com gerent o tècnic, obtindrà un permís de treball i ja tindrà els drets econòmics per fer el que vulgui. És una temeritat que Govern plantegi aquesta obertura lliure, especialment, quan no es disposa d’una llei de la competència o antimonopoli. La segona, The Monitor Group és una gran empresa de consultoria però no és l’única ni la millor. Per què s’ha d’excloure Boston Consulting, les altres grans consultores o un consorci d’empreses andorranes? Encara que Govern prejutgi que cap andorrà és capaç de fer aquesta feina, això no l’autoritza a saltar-se la Llei de la Contractació Pública del 9-11-2000. Govern torna a incomplir la llei que l’obliga a fer un concurs per contractar una prestació de serveis superior a 12.000 euros. Sorprèn el comportament de The Monitor Group, que es desacredita acceptant una forma de contractació tan poc seriosa. La tercera, The Monitor Group cobrarà un milió i mig d’euros. Per què Govern va ocultar aquesta partida al Consell General? Perquè no està inclosa en el pressupost del 2012 ni en els corresponents plurianuals? O ens hem de creure que quatre mesos enrere Govern no tenia intenció de contractar una consultora internacional i que improvisa decisions d’aquesta magnitud? Al mig d’aquest desgavell, una cosa queda clara: finalment Govern reconeix que necessita un monitor per governar i, sobretot, per sortir de casa.
Andorra necessita urgentment una estratègia que marqui la reforma estructural necessària per reactivar l’economia. Observem casos d’èxit d’altres petits estats. Mònaco i Liechtenstein tenen una clara estratègia de país i se’n surten prou bé. Podran tenir problemes, però saben on volen anar. A Islàndia la van enganyar però els seus ciutadans s’han reinventat i estan ressorgint amb força. Andorra, en canvi, sembla incapaç de formular una estratègia de país i, lluny d’això, s’actua per acumulació de tàctiques aïllades. La primera: ratificar l’acord monetari per evitar tensions amb la UE. El fiasco actual de l’eurozona ens confirma que Govern es va precipitar; la segona: avançar l’entrada en vigor de les lleis fiscals per recaptar més diners encara que, a data d’avui, seguim sense reglament i amb la corresponent inseguretat jurídica; la tercera: una reforma de la CASS que elimina la garantia de les cobertures futures, obligant el ciutadà a contractar assegurances sanitàries i plans de pensions. Una tàctica per quadrar els números de Govern a canvi d’ofegar les economies domèstiques; la quarta: la nova tàctica bananera de regalar residències de conveniència a qui es compri un pis a Andorra, obviant que la residència fiscal a Andorra és un estatus que reconeixen (o no) les hisendes dels altres països. De fet, les residències de conveniència desprestigiaran Andorra i allunyaran els inversors seriosos. Una realitat incongruent amb la cinquena tàctica de Govern d’atreure inversió estrangera obrint al 100% tots els sectors. Una tàctica temerària per les greus implicacions que comportarà en sectors com el tabac, el comerç i els serveis si queden sota el control de quatre multinacionals. Amb aquesta acumulació de tàctiques, Andorra s’enfonsa en la crisi mentre existeixen estratègies d’èxit que inviten a pensar. Per exemple, la de creixement econòmic de Singapur, de la qual en deriva una estructura modèlica. Sens dubte, val la pena estudiar la seva residència per a inversors anomenada GIP (projecte d’inversió global). Un permís de residència per a emprenedors, pensat per atreure talent que realment s’instal·li a Singapur amb la finalitat de crear empresa en 13 sectors estratègics concrets, tots ells d’alt valor afegit i amb projecció global. I si provem estratègies d’èxit i ens deixem de tàctiques perdedores?
Recordareu la gran crisi del 2009 quan el nostre Copríncep francès abdicava si no signàvem els acords d’intercanvi d’informació i sortíem de la llista negra de l’OCDE. Govern ens va assegurar que la signatura comportaria un munt de noves oportunitats i una important ajuda financera per compensar la reducció del nostre sistema bancari. Constatem que aquells acords només han servit per reduir la capacitat del sistema financer andorrà i agreujar la crisis de les nostres empreses i famílies. Ara Govern ens presenta la signatura del conveni de doble imposició (CDI) amb França com la clau de volta de la reactivació econòmica d’Andorra. Altra vegada, és una afirmació que no passa de ser una opinió sense garanties. La realitat és que, recentment, França ha tingut molt interès per signar o revisar CDI amb Singapur, Hong Kong i Saint Martin, per exemple. Si mirem el darrer, el signat amb Hong Kong, podem destacar dues disposicions dels nous CDI que donen un gran avantatge a França: En primer lloc, hi ha el sever article sobre intercanvi de dades que permet a França obtenir molta més informació fiscal i de manera molt més ràpida i eficient que amb les clàusules dels vells acords d’intercanvi d’informació. En segon lloc, per treure profit del CDI, França exigeix que l’operació feta a través de Hong Kong no sigui per evitar impostos. El fisc francès podrà demanar a Hong Kong tota la informació fiscal que necessiti i, a sobre, si considera que una operació manca de motivació econòmica vàlida, podrà aixecar les actes corresponents. És normal que França tingui pressa per signar un CDI amb Andorra per obtenir tota la informació fiscal i gaudir d’un fàcil argument per desmuntar planificacions fiscals de cobertura. De forma que els nous CDI són incompatibles amb les inversions estrangeres que pretén atreure Govern, com atreure un emprenedor que viu a Londres per crear una societat andorrana amb la qual reduir la factura fiscal de la seva activitat a França. Només es podran beneficiar del CDI persones que realment visquin i tinguin el centre d’interès vital a Andorra. I tornem a la realitat que les úniques inversions estrangeres que poden funcionar són les d’emprenedors que passin a viure a Andorra. Uns emprenedors que exigeixen un marc normatiu ben diferent i molt més rigorós que les planificacions fiscals de fireta que pretén Govern.
La llei de l’impost sobre societats estableix (disposició final cinquena) que Govern estava obligat a publicar els reglaments de la llei abans del 27 de juliol del 2011. No ho ha fet. Un incompliment legal que dura sis mesos i que crea inseguretat jurídica a les empreses ja que aquests reglaments havien de donar resposta a molts detalls que la llei no desplega. Destaco el fet que Govern estava obligat a establir reglamentàriament els termes i l’abast per efectuar consultes vinculants, que consisteixen a preguntar al ministeri de Finances la seva interpretació d’un determinat article. Són essencials per donar seguretat a les actuacions de les empreses ja que, un cop el ministeri de Finances hagi donat resposta a una consulta vinculant, els inspectors fiscals no poden interpretar l’articulat de la llei de forma diferent. Segons la llei, tenim dret a presentar consultes vinculants a partir de l’1 de gener fins al 30 de juny del 2012. És absurd que la llei limiti el període de consultes, però encara és més absurd que avui no es pugui exercir aquest dret per inacció reglamentària. No entenc la incapacitat d’aquest Govern per passar del discurs a l’acció. Fa un any que la llei està en vigor i fa deu mesos que hi ha majoria absoluta. Govern no té excusa. És inacceptable que Govern menystingui la llei i creï aquesta inseguretat jurídica. Com també és inacceptable que el Consell General no exerceixi l’obligació de control a Govern. Atesa la pobra qualitat del text de la llei i la manca de jurisprudència fiscal, certs articles presenten diverses possibles interpretacions. Entenc que les institucions no poden donar l’esquena a les empreses deixant-les exposades a problemes d’interpretació d’una nova llei que, després, poden donar lloc a sancions en cas d’inspecció fiscal. No hi ha dret que en la situació econòmica actual Govern creï aquesta inseguretat jurídica quan tots sabem que si hi ha una cosa que espanta els inversors és precisament la inseguretat jurídica i, especialment, en matèria fiscal. Incomplint els seu deure, Govern està fent un desistiment de funcions amb l’agreujant que impedeix l’exercici dels drets dels ciutadans. Fet que considero inacceptable. Per tant, encara que no hi hagi un reglament específic, avui entraré algunes consultes vinculants per la via de la vella sol·licitud genèrica. Veurem què responen.
Al desembre vaig escriure dos articles sobre les cues al notari. Unes cues per treure profit del nou marc fiscal que permet als terratinents revaloritzar els seus immobles a preus d’avui sense pagar impostos. En cas de futura venda de l’immoble, l’impost de societats es calcularà a partir del nou import revaloritzat. A sobre, Govern acceptarà les amortitzacions d’aquests nous valors com a despesa fiscalment deduïble. Val a dir que cap país del món accepta com a despesa deduïble una revalorització aconseguida lliure d’impostos, ni la seva amortització. Segons les dades de què disposo les xifres són espectaculars. Les operacions autoritzades per Govern han generat milions d’euros en minutes d’assessors i de notaris i representen centenars de milions d’euros d’avantatges fiscals. Si Toni Martí demana sacrificis a tots els ciutadans, hauria de ser transparent fent públic aquest import i donant explicacions. Però em sembla que qui encara no ha anat al notari, podrà riure millor. M’explico. En primer lloc, la llei de modificació de l’impost de societats (nova LIS) dóna un tracte especial a les noves inversions d’una societat, enteses com l’adquisició de béns i drets destinats a l’activitat econòmica, com pot ser un immoble. Segons la nova LIS (art. 14) les noves inversions fetes a partir de la seva entrada en vigor (29/12/2011) podran multiplicar per 2,5 els coeficients normals d’amortització. Un important benefici fiscal que no podran gaudir els qui van fer abans el traspàs d’immobles, a no ser que pretenguin una aplicació retroactiva, cosa que cap Hisenda permetria. En segon lloc, segons la nova LIS (art. 20) de la quota de tributació (l’import a pagar), es podrà deduir el 5 per cent de l’import total de les noves inversions d’actius fixos afectes a l’activitat empresarial (com pot ser un immoble) fetes a partir del 29/12/2011. Mentre el ministre consideri que aquestes operacions són planificació fiscal legítima, els qui van anar al notari abans del 29 de desembre podran aconseguir un estalvi fiscal total del 10% sobre el valor de l’immoble com a molt. Però, perdent-se la deducció del 5% i perdent-se el multiplicador de 2,5 dels coeficients, els particulars han deixat d’obtenir entre un 50% i un 70% de beneficis fiscals addicionals de l’operació. Les societats entre un 25% i un 35%. La precipitació no és bona consellera.
La totpoderosa Standard & Poor’s ha basat el seu informe sobre Andorra del 23 de desembre 2011 en tres sorprenents consideracions: 1- Que el pressupost 2011 de Govern tindrà superàvit i que es mantindrà a mitjà termini (quan es preveu un dèficit de 70 milions). 2- Que el deute públic de Govern es començarà a reduir abans del final del 2012 (quan Govern necessita 200 milions més). 3- Que el deute públic net de Govern és de tan sols el 2% del PIB (uns 50 milions d’euros) gràcies a les importants reserves de la CASS que compensen el deute real de Govern (quan els reserves de la CASS no són de Govern).
D’acord amb aquestes tres consideracions, S&P ha mantingut el ràting d’Andorra a A/A-1. Però òbviament són dades maquillades per Govern, a la grega. Una tolerància d’S&P que podria sorprendre. La realitat és que S&P ha fet la vista grossa però manté el ràting sota la condició escrita que Govern compleixi amb els cinc objectius estratègics als quals s’ha compromès, i que segons l’informe son: 1- Increment de la pressió fiscal per la via de nous impostos directes i d’un nou IVA. 2- Reducció de la massa salarial de l’administració. 3- Reducció de les transferències corrents. 4- Reforma de la sanitat per reduir la factura sanitària. 5- Obertura total a la inversió estrangera.
Si no es fan aquests canvis, S&P baixarà el ràting d’Andorra. Ho diu per escrit en el seu informe. I la realitat és que el pròxim ràting d’S&P és clau. Ja tenim una nova espasa de Dàmocles. Si S&P baixés el ràting, el finançament públic seria difícil i, en tot cas, més car. Pensi que al final del 2012 les necessitats creditícies de Govern superaran els 1.000 milions d’euros. Al mateix temps, si baixa el ràting sobirà d’Andorra, els nostres bancs (i per tant tota l’economia) se’n ressentirien, ja que el ràting d’una empresa no pot ser superior al del seu país, i automàticament baixaria el ràting dels bancs i pujaria el cost del diner per a tots. L’economia s’alentiria més.
S&P ja ha avisat que abaixarà la pròxima qualificació d’Andorra si no s’aconsegueixen els cinc objectius esmentats. Una altra vegada, les accions de Govern porten Andorra fins un escenari d’ultimàtum. El nostre full de ruta real queda fixat a l’informe d’S&P que passa a ser la nova espasa de Dàmocles. O es fan els canvis, o ens pleguen. Du déjà vu.
