Eusebi Nomen

Primera. L’euro frena l’economia. Sols permet una política monetària –la que afavoreix Alemanya–, i deixa les mesures fiscals com a única via per equilibrar les finances dels altres estats. Ja ni França se’n lliura i anuncia pujades d’IVA i d’impostos especials. Els efectes de l’euro frenen les empreses i veiem les importants inversions financeres i reals que marxen cap a Suïssa o Noruega per ser països europeus sense euro. Tal com van les coses, a Andorra se li obriria una oportunitat per sortir de la crisi si es mantingués prudentment com a refugi al marge de l’euro i dels seus efectes. Els primers beneficiats serien el nostre comerç i hostaleria, que gaudirien de major diferencial i, sobretot, atrauríem inversions generadores de valor econòmic i social. Malauradament, el Consell General ratificarà l’entrada d’Andorra a l’euro en els propers dies ja que cap conseller ha gosat esmenar el projecte de ratificació de Toni Martí. Realment creuen que ara és el moment d’entrar a l’euro i assumir les restrictives mesures financeres, bancàries i fiscals que ens imposarà Brus­sel·les? Mentrestant, vuit països de la UE que havien d’entrar a l’euro han aturat el procés.
Segona. Andorra pot atreure importants inversions d’empreses culturals. Sols cal fer una llei de residències per a autors que puguin establir la seva activitat a Andorra i, sobretot, crear la més moderna entitat de gestió de drets d’autor. Què fa Govern? En lloc de residències actives per al talent emprenedor, obre les residències passives per a padrins jubilats. I crea una burocràtica societat d’autors tipus SGAE per recaptar dins d’Andorra i pagar a fora, en lloc d’establir una moderna societat de gestió, atreure talent i recaptar fora per pagar dins. Govern sols sap treure el cànon digital sobre els suports de memòria. Però no serveix de gaire ja que si les botigues d’informàtica no paguen el cànon, ja pagaran més els hotels, bars i discoteques. Els titulars volen un tant per tot el repertori de drets. Govern ja ho ha viscut quan li han reclamat els drets de les reemissions de televisió i ha acabat pagant tres milions d’euros inclòs el cànon per tenir televisors a les habitacions dels hotels i als bars. Què tenen a veure els televisors dels hotels amb Govern? La realitat és així, i les oportunitats passen.

Disset dels vint-i-set estats de la Unió Europea tenen l’euro com a moneda oficial. Disset economies que es mouen a velocitats diferents i una única política monetària. Quan uns necessiten interessos baixos i devaluar la moneda per reactivar-se, els altres necessiten reforçar la moneda i tipus moderats per evitar la inflació. Amb 17 economies i una política monetària única, els petits han de suportar les decisions monetàries que convenen als grans. Primacia dels forts que els reforça i que debilita més els febles ja que, fins i tot, han de suportar mesures monetàries contràries a les que necessiten. Dins d’Europa som massa diferents (idiomes, ensenyament, formes de vida…) per aconseguir que la mobilitat de factors (per exemple, que els grecs sense feina vagin a viure a Alemanya) reequilibri les diferències. Sense canvi de model econòmic, si un país necessita reactivar l’economia i –per manca de sobirania monetària– no pot baixar els tipus ni injectar liquiditat ni devaluar i, a sobre, la mobilitat de factors no funciona, quin camí li queda? Endeutar-se per actuar com a motor econòmic. Quan ja no pot endeutar-se més, sols queda mentir, retallar i baixar sous, fins esdevenir oficialment pobre. Exactament el que està fent Andorra, tot sigui dit de passada. El Banc Central Europeu pot allargar l’agonia injectant més liquiditat (més deute) com acaba de fer. Però ha quedat clar que si Europa no vol fer un pas enrere, l’ha de fer endavant. Si es mantenen 17 economies divergents, cal tornar a polítiques monetàries i monedes diferents com abans. Si es manté una moneda única, cal una economia única sobre la qual aplicar la política monetària única. Per tant o tornem als nacionalismes monetaris o anem cap a més Europa, amb les profundes reformes que impliquen els dos camins. Al mig d’aquest replantejament d’Europa, el Govern de DA signa l’acord monetari i el vol ratificar, obligant-nos a incorporar tota la normativa comunitària bancària i financera. Però quina? i amb quins efectes? Ni Brussel·les sap quina serà finalment. Siguem europrudents. Al mig d’aquesta tempesta, ningú es pot enfadar si –per seny– aturem la ratificació de l’acord monetari fins conèixer les implicacions del definitiu marc bancari i financer europeu –que seran importants– i, sobretot, verifiquem si Andorra les podrà suportar.