Eusebi Nomen

L’empresari andorrà fa mesos que escolta el repetitiu mantra de Govern que serà la inversió estrangera –i no l’empresariat andorrà– qui ens traurà de la crisi. El 25 de gener passat vaig publicar un article en aquest Diari defensant l’obertura al talent i oposant-me a la perillosa obertura al capital oportunista. En aquell article, advertia: “Si ve alguna multinacional per cobrir directament el mercat andorrà, m’agradaria que ens expliquessin com les microempreses andorranes podran esdevenir més competitives sense les economies d’escala de la multinacional. Serà una cursa a veure qui ven primer el negoci…” Doncs bé, aquesta perillosa cursa ja ha començat. Toni Martí ha aconseguit que la preocupació de l’empresari andorrà deixi de ser com crear o millorar el negoci. Ara, la prioritat és vendre’l abans que els nous competidors el deixin fora de joc. Fins avui, la competència es limitava als compatriotes. Tots ens coneixíem les capacitats i els recursos. Els riscos estaven limitats i molts emprenedors se sentien còmodes fent importants inversions. Actualment, el risc s’ha disparat. Tot estranger que ho desitgi podrà crear el negoci que vulgui l’endemà d’obtenir la residència i, a sobre, ningú sap a quines empreses estrangeres Govern donarà directament autorització per invertir ni en quin sector. El fet que, de cop, tot estigui en venda a Andorra no és cap signe de confiança cap a Toni Martí i la seva política. I és que una cosa és donar-li el vot i una altra de molt diferent és constatar la realitat. A més, dimecres passat vaig escoltar el ministre d’Economia explicant que segons The Monitor Group les grans marques es queixaven de les característiques del mercat immobiliari andorrà i del seu preu. Per “solucionar-ho”, el ministre va manifestar que Govern interpretarà la Llei del sòl de forma que les cessions del 5% / 10% als comuns es puguin posar a disposició d’aquestes grans marques. Si ho fan, encara hi haurà més pressa per vendre abans que els preus baixin de veritat. Quan els emprenedors pensen de vendre i no de crear, l’economia esdevé oportunista. I jo em pregunto: no hauria estat més encertat centrar l’obertura en activitats d’exportació de serveis, tecnologia i béns d’alt valor afegit, introduint sinergies amb el model econòmic actual, en lloc d’aquesta obertura salvatge del mercat domèstic?

Un any que es podia haver utilitzat per crear una nova Andorra mitjançant potents innovacions de producte, de procés, d’organització i de màrqueting. Un any que s’ha dedicat a “innovacions” inconnexes com signar l’acord monetari de l’euro, reduir sous de funcionaris, reduir cobertures i prestacions de la CASS, crear un obsolet model de societat d’autors, augmentar la pressió fiscal de les empreses o posicionar Andorra com una destinació de baix preu. Un any que també ha servit per conèixer la que ha de ser la gran innovació d’aquesta legislatura: aixecar Andorra gràcies a inversions estrangeres atretes pels convenis de doble imposició (CDI) que signarem amb França i Espanya. Estarà aquesta aposta dins del 5% de les innovacions que aconsegueixen tenir èxit? Per assolir innovacions d’èxit és important no caure en els típics errors que provoca l’excés d’entusiasme. Primer, no menys­tenir els costos reals del projecte. Un CDI amb França té un elevat cost com es pot observar en el darrer CDI que França ha signat amb Hong Kong: imposa un major intercanvi de dades fiscals; unes clàusules antiabús del CDI que queda sense efecte si l’operació es fa per pagar menys impostos; una reducció de la retenció que passa del 33,33% al 10% de la factura, però no al 0%, i unes clàusules antiexpatriats fiscals que inutilitzen les residències de no-residents de 90 dies que Govern vol crear. En segon lloc, no negar les evidències. Així doncs, els CDI no afecten els instruments financers ni les exportacions de béns. Fa anys que les inversions en entitats financeres i exportadores de béns estan obertes al 100% i, de moment, no han vingut inversors. Tercer, no menystenir la competència. Molts territoris ofereixen millors CDI i condicions d’inversió estrangera que Andorra. Quart, no escoltar les necessitats del mercat. Les empreses que exporten serveis tenen necessitats molt més prioritàries que la fiscalitat. Exigeixen proximitat a aeroports internacionals, a grans universitats, a xarxes empresarials… Fets que queden fora de la nostra realitat. Amb aquests errors, tenim menys del 5% de probabilitats d’assolir uns resultats que vagin més enllà de vendre quatre comerços a multinacionals interessades pel mercat domèstic andorrà. Aleshores, quin seria el pla B? Seguir afeblint Andorra fins que no quedi una altra sortida que lliurar-nos a Brussel·les?