És normal i necessari que un estat tingui un institut d’enquesta, d’estudis sociològics, o com en vulgueu dir; en fi, un organisme que, mitjançant eines estadístiques, analitzi quin és el sentir de la societat, cap a on anem i què volem a fi i efecte de poder-nos dotar d’unes adequades institucions, infraestructures o el que sigui necessari. En definitiva, que capti les demandes socials i ajudi els polítics a prendre les decisions més oportunes en cada moment. Fins aquí fantàstic, fins i tot entendria que formés part del joc que el govern de torn, de forma subtil (per descomptat!) en fes un ús que anés més enllà de captar les necessitats de la societat i de l’Estat, seria un ús lleig però si mirem l’entorn doncs… Ara bé, l’enquesta de l’altre dia… sí, sí, aquella enquesta que culpava l’Eusebi Nomen (exarticulista, ara polític) de tots els mals del país està fora de límits. La veritat és que és bastant al·lucinant tot plegat. L’enquesta està feta pel Centre de Recerca Sociològica (CRES) i per l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA), dirigit per un tal Jordi Guillamet (sí, sí el mateix! aquell que fou la mà dreta del cap de Govern liberal Marc Forné…, sense comentaris…). Tot i que el mateix Guillamet assegura que l’enquesta respon a motius de recerca sociològica, segons publicava aquest Diari: “No ha estat un encàrrec del Govern”, sinó que “atesa la situació actual vam considerar oportú fer-la”. Doncs quina casualitat! Es devien encreuar diferents astres i per algun motiu desconegut (en fi, desconegut per a mi, que d’astrologia i endevinació ni idea!) o per alguna casualitat d’aquelles que estadísticament i per probabilitats són pràcticament impossibles, va passar! Què va passar? Doncs… que la ja co-neguda enquesta es va presentar quasi coincidint amb la votació del pressupost! De casualitat, de pura casualitat, el CRES i l’IEA, organismes dedicats a l’estudi i a la recerca sociològica, van donar a conèixer el resultat del seu estudi científic i d’opinió gairebé coincidint amb la votació del pressupost… Però, ep!, és casualitat, pura casualitat, els científics socials són això, científics, i els polítics són polítics, i qualsevol altra cosa és pura coincidència.
Quan des del present mirem enrere hi ha certes evidències que difícilment es poden rebatre, de clares i consistents com són. Això passa a vegades amb el rol social d’algunes persones rellevants. Sovint hi ha persones a qui un canvi de rol, en lloc de suposar una millora per a la societat i una millora personal, suposa un pas enrere. Un pas enrere perquè deixen de fer tasques que feien bé i un pas enrere perquè la nova tasca no acompleix les expectatives. Podríem citar l’exemple d’algun primer mandatari que quan assumeix tasques de govern continua actuant com si fos un cap d’oposició, portant com a conseqüència cert bloqueig i fent que el ciutadà el recordi més com un bon cap d’oposició que com un bon mandatari. Però aquest no és el cas del que volia parlar. Durant bastant temps, fins poc abans de les darreres eleccions, aquells qui seguim habitualment la política i fem un seguiment de l’opinió publicada, podíem gaudir de dos bons opinadors que publicaven els seus articles a les pàgines d’aquest diari amb certa periodicitat. He de dir que sempre que fullejava aquest diari no podia evitar comprovar si hi havia algun article de l’ínclit Eusebi Nomen o del mític Ferran Goya. Estils diferents, cert, però sempre àcids i amb arguments sòlids. L’Eusebi Nomen ens va delitar amb una sèrie d’articles sobre l’anterior ministre de Finances que gairebé podrien entrar en la categoria de fascicles col·leccionables, una autèntica antologia sobre la gestió del ministeri esmentat. I del Goya, què dir del Goya? Múltiples i variats articles, amb sarcasme, estil, qualitat… a vegades durs. I ara? On són aquells articles? Del Ferran llegim de tant en tant algun escrit legitimant accions del Partit Socialdemòcrata, de tipus més pamfletari que una altra cosa. És que quan hi penso me’n faig creus, tan bons que eren els seus articles! I ara… ara, a causa del seu rol de dirigent del PS hem perdut un bon articulista. I de l’Eusebi, de l’Eusebi el mateix… justifi-cacions d’això que en diuen APC, discussions precisament amb el Ferran Goya sobre qui és més andorrà… En fi… quina llàstima, tant que m’agradava llegir-los. Sincerament molt millors articulistes que polítics, no ho creieu?
Definició: “El pensament paranoic sol incloure creences persecutòries corresponents a un complot. [...] Més recentment, l’ús clínic del terme s’ha emprat per a descriure deliris en què la persona afectada creu que l’estan perseguint”(font: Wikipèdia).
Fets: 1) Fa un parell de mesos, després d’un acte públic en el qual vaig intervenir, una persona de l’òrbita de l’actual Govern em va comentar: “com es nota que anaves totalment en contra del Govern”. Em vaig quedar totalment estupefacte, primerament perquè en l’acte no s’havia parlat pràcticament del Govern, després perquè moderava l’acte i finalment perquè si vaig expressar alguna opinió va ser per parlar del país i no de qui el governa. D’altra banda cada cop que algú de l’entorn socialista (sector oficialista o jaumista o bartumeuista) em comenta algun article d’aquesta secció del Diari sembla que hagin estat entrenats per dir sempre el mateix de forma automàtica i sense entrar en cap tipus d’anàlisi, una frase que vindria a dir el següent: “tu formes part del grupet que des del Diari d’Andorra no teniu res més a fer que atacar el govern”. Generalment em quedo al·lucinat, però… 2) És significatiu l’article (o pamflet preelectoral) del cap de Govern, publicat a El Periòdic la setmana passada, on sembla que si les coses no funcionen sigui més per culpa de l’oposició que per culpa del mateix Govern. Home…, si no hi ha majoria absoluta és normal que al Govern li costi governar i que l’oposició s’aboni a fer oposició, el que no podem fer és acusar l’oposició de no haver tret majoria absoluta!
Conclusió: En fi, que tothom qui no formi part del Partit Socialdemòcrata (sector oficialista o jaumista o bartumeuista) està en contra del Govern, és desestabilitzador i no vol el bé d’Andorra, ja sigui un polític, un columnista d’aquest Diari o el president de qualsevol d’aquestes institucions que han vist com els atacs de desafecció de la Casa Gran venien via trucada de telèfon exprés. En fi que davant aquesta sensació de pressió persecutòria que sembla tenir el Govern no seria estrany que aviat es creessin els serveis secrets andorrans tipus CIA (o… KGB!) per controlar els desafectes al règim. O… ja existeixen? Glubs!
La veritat és que hi ha coses d’aquest país que em supe-ren. L’egocentrisme (andorranocentrisme) que professem arriba a punts veritable- ment patològics. Però, però… si som un microestat, si amb prou feines superem els vuitanta mil habitants! Tot i això tinc la sensació que a vegades polítics i poders fàctics varis creuen que Andorra té un paper a jugar en el context internacional més important que el dels EUA. És a dir, no únicament andorranocentrisme, sinó que a més a més hi hem d’afegir deliris de grandesa. Ai Déu meu Senyor! On anirem a parar! En comptes de ser conscients de qui som i amb qui ens les juguem per intentar treure’n el màxim rendiment, a vegades sembla que seríem capaços de declarar la guerra a qualsevol país només amb les forces del sometent, caram… quines coses, però, però… és que, vist el posat xulesc d’alguns i la visió miop de la realitat dels altres, sembla que sigui així. La setmana passada em va contactar la Gemma Aguilera, periodista del setmanari El temps, volia escoltar l’opinió de diferents personatges polítics i del món econòmic i empresarial a fi de preparar un reportatge sobre el paper d’Andorra en el context de la Unió Europea. Lògicament li vaig donar la meva opinió, encertada o no la meva opinió sense embuts. El que em va cridar l’atenció és la imatge que se n’emportava algú que a priori havia vingut sense cap mena de judici previ. “M’han sobtat, d’entrada –em deia–, les dificultats per accedir a demanar una entrevista, les pors a explicar qualsevol pregunta i també la prepotència i l’arrogància amb què m’han tractat alguns. M’emporto la sensació que voleu relacionar-vos amb la UE amb tots els avantatges sense cedir ni un privilegi.” A vegades ens pensem que tothom ens vindrà al darrere, que no necessitem ningú. Per a què volem una Llei d’inversions estrangeres més oberta? Noooo, no fos cas que ens toquessin el tros, això sí sense pensar ni un minut en els avantatges dels qui poden venir a invertir, generar llocs de treball o deixar aquí els seus guanys. I amb la UE? Sembla que alguns estan convençuts que podem resistir sense cedir res i si volen alguna cosa que vinguin i ens la demanin i ja veurem si els la donem. Ai Déu meu Senyor!