Llegia al Diari d’ahir que hem deixat de ser el quart destí turístic dels ciutadans espanyols per passar a ser el cinquè. A poc a poc anem perdent pistonada en tot. I pel que veig ens posem les mans al cap però no fem massa cosa per solucionar-ho, si més no des de l’administració pública. Si ens fixem en algunes de les decisions preses més aviat anem en la direcció contrària (exemple: els diumenges de tancament obligatori per als comerços). Només ens faltava el retard en les obres de la carretera de la Seu a Andorra i l’apagada telefònica que va viure fa dos dies el nostre país. Sí, sí d’acord, el tema de l’N-145 és una decisió del govern espanyol i no nostra… I jo em pregunto: no és tan amic dels socialistes espanyols el nostre cap de Govern? Però si sempre el veiem fent berenars i trobades amb els teòrics caps del socialisme espanyol, quan no és un congrés, és una botifarrada, i quan no una trobada informal… Ara això sí, la foto mai no falta. Sempre veiem a les fotos un Jaume Bartumeu departint de forma amical amb cares molt conegudes del socialisme espanyol (…o català, que de fet és el mateix). I qui mana a Espanya? Jo diria que són els socialistes, els que surten sovint retratats amb el senyor Bartumeu. El trist és que els grans contactes amb el socialisme espanyol són contactes buits, com a mínim jo no veig que serveixin per a res que no sigui la fantàstica foto d’un important Jaume Bartumeu xerrant amicalment amb algun important socialista espanyol. Aiggg! Al senyor cap de Govern li donen les engrunes dels berenars i les trobades de socialistes, però a l’hora del tall, que és on hi ha les proteïnes, li treuen el plat de taula i li donen les gràcies per haver vingut. I… la carretera de la Seu a Andorra, la famosa N-145, haurà d’esperar; ni per una cosa tan important per a Andorra hem estat capaços d’influir. És clar que potser quan el senyor Bartumeu trucava al conegut ministre Pepiño Blanco el telèfon no funcionava i com que l’avaria era d’Espanya el cap de Govern no en té cap culpa; de fet com sempre, Bartumeu no té mai culpa de res. En fi, de moment les engrunes, perquè el tall haurà d’esperar… i mentrestant el país cada cop està pitjor (que Déu ens agafi confessats!)
M’agrada l’esport, m’encanta l’esport com a espectacle, i… quan l’esport es transforma en quelcom estètic, digne de veure per la plasticitat i capaç d’alegrar la vista fins i tot d’aquells que no hi entenen, aleshores l’esport es converteix en alguna cosa que tendeix cap a l’art, cap a la creativitat en estat pur. El Barça ens ha acostumat a això, el Barça de Josep Guardiola ha fet gaudir de l’esport com a espectacle fins i tot aquells que no són del Barça i aquelles persones que no són apassionades del futbol. Després de dues temporades espectaculars es podria pensar que l’equip ja ha viscut un cicle i que està arribant al final d’una etapa. Doncs no! El partit de la Supercopa del dissabte passat contra el Sevilla va ser senzillament espectacular, en el sentit literal de la paraula. Un autèntic espectacle! Sense canviar el nucli i la forma de jugar de l’equip es van fent petits canvis, que al meu entendre encara milloren més l’essència del Dream Team de Pep Guardiola. Guardiola va fent versions diferents d’un joc fora de sèrie. David Villa només va jugar la segona part, però quina passada! I això que no va marcar! No va caldre, sense gols va ser igualment un fora de sèrie, se li veien les ganes d’agradar. Com juga el paio! I si això ho combinem amb Iniesta i Messi, que va fer un hat-trick sense despentinar-se, la combinació és total! La veritat, vaig anar al camp amb la idea d’anar a veure un partit més d’estiu i vaig sortir com si hagués anat a veure un espectacle líric. I dit tot això, el més al·lucinant és que som a l’agost! Després d’haver anat a jugar partits amistosos per aquests mons de Déu i amb alguns jugadors havent descansat molt pocs dies! Pinta bé, pinta molt bé aquesta temporada, de moment ja no l’acabarem amb les butxaques buides perquè ja tenim un títol a la butxaca, el vuitè de l’era Guardiola (que duri!). El vuitè en dos anys!
A la vida es poden canviar moltes coses; un es pot divorciar, pot canviar de cotxe tants cops com l’economia li permeti, pot canviar de ciutat, fins i tot d’idees polítiques, però encara no conec ningú que hagi canviat els sentiments en matèria de colors futbolístics. Així que ser del Barça és una sort de la qual jo gaudeixo…
És curiós, però a vegades el progrés tecnològic, la recerca de darrer nivell o el tenir un exèrcit de darrera generació no impliquen progrés moral o una societat avançada. Recordo un cop quan uns familiars meus que havien visitat no sé quin país del golf Pèrsic em defensaven el país com a altament desenvolupat i del Primer Món. L’argument? La tecnologia, la modernitat dels edificis i no sé quantes coses més… Però oblidaven que en aquell país del golf Pèrsic, del qual no recordo el nom, la gent no vota, les dones no diuen ni es passegen com volen i el sultà o el xeic que mani en aquell moment té un poder quasi tan absolut com els reis absolutistes de l’edat mitjana. Aquells familiars em parlaven d’un país àrab del golf Pèrsic, però el que està passant aquests dies amb l’Iran encara és més bèstia que el fet que una dona no pugui dir el que vol o no es pugui moure com vol. Sakineh Mohamadi Ashtiani està esperant de ser executada. Delicte? Adulteri… Ja és bèstia la condemna a mort per una cosa que aquí mai consideraríem delicte, però encara és més heavy la forma de procedir amb l’execució: lapidació! La dona serà enterrada fins al pit i serà apedregada fins a la seva mort amb pedres que no siguin prou grans com per matar-la al primer cop, ni prou petites que no li facin mal. Això és el que diu textualment el codi penal iranià, basat en l’islam més integrista. Religió i Estat són una mateixa cosa com a l’edat mitjana. Les execucions públiques estan a l’ordre del dia com a l’edat mitjana. La dona és inexistent com a l’edat mitjana. És així, es pot tenir una societat avançada tecnològicament, tenir ordinadors a cada cantonada, tenir una tecnologia militar i nuclear de darrera generació i viure a l’època medieval. Això és el que passa allà. Per això quan alguns amb ànim de ser molt progres ens diuen que hem d’integrar totes les cultures i totes les maneres de fer, doncs, home… totes les maneres de fer potser no, fins i tot les hem de combatre. I és que la nostra tolerància s’ha d’acabar on comença la intolerància i les animalades que fan que determinats humans no siguin dignes de ser-ho. Amb ballestes i catapultes o amb bombes atòmiques i míssils, edat mitjana igualment. Quina por!
És un plaer passejar per una ciutat com Barcelona durant el mes d’agost. Gaudir d’una de les ciutats més boniques de la costa mediterrània sense el trànsit, les cues i les presses de la resta de l’any és una meravella. Aquests dies ho he pogut fer. Ara bé, la calma estiuenca s’acaba quan busquem llocs d’oci com restaurants o cinemes, aleshores sembla qualsevol dia de la resta de l’any. Costa trobar taula i hi ha cues. I no és precisament perquè la ciutat s’hagi emplenat de turistes, que també és el cas, però no als restaurants on he hagut de fer cua o m’ha costat trobar taula. La gent que espera taula o que s’asseu al meu voltant és gent del país, sí, potser sí que hi ha algun turista despistat, però majoritàriament la gent és del país. Aquest any molts han optat per fer vacances a casa, o per fer sortides puntuals i curtes. Em dóna la sensació que hi ha més gent de la que era habitual. La retallada també ha afectat les vacances. Han retallat les sortides fora de la ciutat, els viatges llargs, però encara es permeten petits plaers estiuencs com les passejades, el gelat dels vespres i algun sopar amb familiars o amics. I les cues en alguns restaurants de les ciutats catalanes s’han convertit en un indicador de la crisi, encara que pugui semblar contradictori per als propietaris dels restaurants. Això va per a llarg i els hàbits van canviant. Fem-nos a la idea que això no és com una grip que passa i després tot tornarà a ser com abans, això és una malaltia que un cop curats ens obligarà a un comportament diferent al d’abans de la malaltia. Tot i això, espero que no es perdi el costum de pujar un dia a Andorra a fer la compra de l’estiu. Es veu moviment, encara és d’hora per saber si aquest agost ha estat millor que l’anterior, però possiblement Andorra tingui la sort dels restauradors de Barcelona, la gent ha retallat els viatges però esperem que mantinguin l’escapadeta a Andorra, tot i que per descomptat el consum no serà el d’abans, com a mínim vindran. Ara bé, hem de ser conscients que tot està canviant a una velocitat molt elevada, el que passa no és una malaltia que es cura i ja està. Hem de pensar que tot serà diferent en el futur i ho hem d’afrontar i ser competitius.