A veure, a veure, però… de què vivim? Que jo sàpiga, del turisme, del sector financer, del comerç i de tots aquells serveis dedicats al turisme. Tot i que a vegades sembla que visquem en un altre planeta i d’alguna cosa que podria ser qualsevol cosa llevat del turime. Ho dic perquè no acabo d’entendre el debat sobre les obertures comercials, la festa del primer de maig i altres debats estratosfèrics vinculats a un suposat posicionament d’esquerra relacionat amb els horaris d’obertura dels comerços i els dies de festa d’obligat compliment. Jo diria que avui ningú no qüestiona que els treballadors tenen uns drets i que és obligació de l’Estat vetllar perquè els patrons compleixin els seus compromisos amb els treballadors. Però quan un sector del PS parla de forçar el tancament determinats diumenges o de tancar obligatòriament el primer de maig, sembla que no sàpiguen ben bé de què viu el nostre país. És clar que en aquells sectors on el client no apareix en dies de festa no cal fer filigranes, s’ha de tancar quan sigui festa. Però forçar a tancar el comerç en determinats diumenges (encara que només sigui a la tarda), em sembla no entendre de què va la pel·lícula. L’altre dia, durant la jornada organitzada per l’Institut Ignasi Villalonga, en Jordi Portabella, regidor de l’ajuntament de Barcelona, ho deia clar: “Aquells comerços que viuen del consum intern és lògic que els fem tancar durant els festius, el consumidor té un pressupost concret i se’l gastarà igualment durant la setmana, però tampoc podem renunciar a aquells turistes que vénen en dies determinats com els que arriben amb els creuers, i si és un diumenge no els podem privar dels nostres comerços.” Eliseu Yus, de l’ajuntament de Benidorm, també va ser clar: “La nostra font d’ingressos és el turisme i per donar-li servei hem de tenir flexibilitat horària si no volem que els nostres clients vagin a les viles del costat.” Tant l’un com l’altre elegits a les llistes de partits d’esquerra. I jo em pregunto, si ens posem a ser més papistes que el Papa, què farem? Farem tancar els restaurants alguns diumenges? No deixarem que les pistes d’esquí obrin? L’excés de mimetisme ens pot portar a perdre la noció de la realitat.
Dijous passat vaig assistir a l’entrega del premi Innovadors d’enguany, un acte in-serit dins del programa del Future Europe Summit, esdeveniment que no acabo de veure perquè serveix ni què ens aporta… Això sí, aparentment els ponents semblen interessants, segur que la majoria són eminències, tot i que un dels que jo vaig poder escoltar, un tal Claude Jacquemin, a part de dir evidències d’aquelles que en espanyol en dirien de perogrullo, no va tenir ni la delicadesa d’afinar el seu llenguatge, parlant, al meu entendre, amb un francès bastant vulgar, poc digne del president d’una xarxa d’inversors. De totes formes això són figues d’un altre paner; volia parlar dels innovadors en si, potser em faig repetitiu perquè la setmana passada ja parlava de creativitat, però… caram! És que per a un país és tan important que no he pogut resistir la temptació de tornar-hi. Doncs…, el que deia; a l’acte d’entrega de premis, poca gent…, coneguts i familiars dels nominats, uns ponents mitjanets o bastant fluixos, deixant a banda el moderador, el sempre efectiu Lluís Caelles. El premi està dividit en dos apartats, un amb una dotació de 100.000 euros a fons perdut i un altre amb un crèdit sense interessos de la mateixa quantitat. Ostres! Doncs per a emprenedors que comencen amb un projecte que ve de zero són molts calés! Doncs res, no he vist massa repercussió mediàtica del premi, a més de la poca assistència a l’acte; el mateix programa del Summit ho posava a darrera hora, quan la majoria dels participants aprofiten per anar a descansar. En fi, que això d’emprendre, crear, innovar, no és una prioritat! Si més no, no és el més important, quan el futur de qualsevol país passa per la innovació constant! En fi, encara recordo quan coordinava, uns anys enrere, el Taller d’Emprenedors, organitzat en règim de partenariat entre el Govern i una entitat bancària, i alguns dels que ens ajudaven a organitzar-lo ens anomenaven el taller d’emprenyadors. I és que és així, la innovació, els canvis, allò que fa pensar i canviar emprenya! Això sí! Després de l’acte me’n vaig anar a casa amb la profunda satisfacció de veure com el projecte que m’havien assignat com a tutor s’emportava un dels premis…
Quina formació per a la vida laboral? Aquest ha estat el títol de les XV Jornades de la Societat Andorrana de Ciències. Vaig participar-hi com a ponent. Em quedo amb dues frases: 1) “Abans només calia estudiar uns anys per treballar tota la vida, però avui cal estudiar tota la vida per continuar treballant”, de Florenci Pla, director de l’Escola d’Informàtica i Gestió de la Universitat d’Andorra i 2) la metàfora futbolística aportada per Vicenç Mateu: “el país ha de jugar a la Champions i no només a la Lliga espanyola o francesa”. És cert, el coneixement no és una cosa estable, canvia constantment i el que és cert en un moment donat deixa de ser-ho amb el pas del temps. També és cert que si no som ambiciosos poc futur tenim. Aprendre, formar-se, no ha de ser únicament una tasca dels joves, ha de ser quelcom que tothom ha de tenir present cada dia, des que ens llevem fins que anem a dormir. Res és immutable, permanent, etern. El fet que a Andorra ens hagi anat bé d’una determinada manera, no vol dir que hagi de continuar anant-nos bé fent les coses igual. Ens omplim la boca parlant d’educació, de canvi, de formació permanent…, però, però… en som realment conscients? Realment ens adonem que les coses ja no són com eren i que no podem continuar igual? Cal mirar més enllà i oblidar-nos que tenim melic. Res és permanent. Sí, sí, l’origen del que som més enllà de set-cents anys, i durant els darrers cinquanta tot ha estat fantàstic, hem crescut econòmicament i fins i tot hem posat el país al Món, a les Nacions Unides. I què? De què serveix si no som capaços de repensar-nos permanentment? D’aprendre constantment? De deixar que aquells que són creatius desenvolupin les seves idees. En fi, que de la mateixa manera que, i una mica per casualitat, mentre un comte i un bisbe pensaven en la vida eterna, va començar l’estatus del que finalment avui és un estat més de l’ONU, també, i per la nostra incapacitat de repensar-nos permanentment i ser creatius, podem començar un procés que ens porti a la inviabilitat del nostre projecte de país. Pensem. Veiem allò que no és vàlid, i repensem-nos constantment, aprenguem dels qui ho fan millor i siguem creatius. Ep! Que ens hi va el futur!
Neva. Neva amb ganes. M’agrada veure com neva des de la finestra de casa un cap de setmana de tardor. Tot i que quan neva massa estona els carrers es posen tan impracticables que… En fi, que una nevada a principi de novembre sempre és un bon auguri, un símptoma que la temporada d’hivern serà bona i, com a mínim, si no funciona no serà per raons meteorològiques. Però malgrat els bons auguris de la nevada no deixo d’estar consternat pel terrible accident al pont dels Dos Valires. Ostres! Mentre escric aquestes ratlles sabem de cinc morts! Uf! No sé què dir, gent que ha vingut a aquí per guanyar-se millor la vida que al seu país i s’hi acaben deixant la vida… No sé què caram deu tenir aquella zona, entre Escaldes i la Massana, que està com maleïda; si no ho recordo malament fa un parell de dècades tres persones van morir en una esllavissada mig quilòmetre més avall, l’accés a la Massana va quedar tallat durant una bona temporadeta. I ara cinc morts! Un drama humà que quedarà ocult sota les runes d’un pont i en la distància de les famílies a Portugal. Un drama i un patiment que polítics i ciutadans mirarem des de la distància, perquè els plors, la tristor i les llàgrimes cauran majoritàriament a Portugal, també aquí; suposo que algunes de les víctimes ja havien començat a fer créixer les seves arrels en sòl andorrà. Però…, però en pocs dies, i si no ja ho veureu, segur que del drama de l’accident, del que parlem de l’accident, serà en temes tècnics, en termes d’enginyeria, en termes jurídics, periodístics i el patiment de les famílies de cadascuna de les víctimes quedarà en la seva intimitat. Segurament parlarem d’uns treballadors portuguesos, així en genèric, sense nom ni cognom. Mireu, a més d’aprofitar aquest espai per donar el condol als familiars dels difunts, el que vull és donar-los les gràcies per ajudar-nos a construir el nostre país. Moltes vegades fem comentaris que es podrien considerar xenòfobs envers treballadors forans, però també és gràcies a ells que el nostre país ha crescut. Qui hauria fet aquestes feines si no? Per això us dic que ho sento de tot cor i moltes gràcies per venir i construir l’Andorra del futur.