Vaig agafar un taxi en una cèntrica parada d’Andorra la Vella. No tinc per costum agafar taxis, però aquest cop la necessitat hi obligava, la nevada em va agafar desprevingut i sense rodes de contacte al cotxe; així que taxi, quin remei! En pujar al cotxe l’ambient era agradable, ves per on! És curiós, però un vehicle, igual que un habitatge o qualsevol altre local, transmet, només entrar-hi, sensacions. El conductor del taxi portava la música posada. Pel tipus de música que escoltava vaig recordar ràpidament que ja havia pujat alguna vegada en aquell taxi. “Vostè sempre escolta fados, oi? Jo ja hi he pujat aquí”. “Sí, exclusivament fados”, va respondre el taxista. Portava una música concreta, escoltava fados, exclusivament fados, no sé com dir-ho, però l’ambient del taxi et transportava fàcilment a Lisboa. Així que vaig encetar una agradable conversa sobre el tema amb el conductor. I resulta que durant els seus anys d’estudiant a Lisboa havia estat cantant de fados i encara els portava dins seu. És curiós, però durant els escassos deu minuts que va durar el trajecte fins a Santa Coloma vaig aprendre moltes coses, i no únicament de fados; també vaig aprendre sobre molts aspectes de la presència de Portugal a la guerra d’Angola, on el conductor havia servit com a sergent de l’exèrcit portuguès. Quina mania tenen les antigues metròpolis de posar el nas en les seves antigues colònies! Quina mania! Quines atrocitats! Les ganes d’escoltar i de conversa sempre donen per a molt! Si hi ha ganes d’escoltar i de conversar per ambdues parts, amb tan sols deu minuts un pot sortir-ne molt enriquit. Sempre es pot aprendre de tothom. En aquest cas l’aprenentatge principal (bé no és res de nou, però reforça la meva creença) va ser que integrar-se al lloc d’acollida, a la cultura d’acollida, al país on arribes no implica renunciar a res. Aquest conductor, orgullós del seu passat com a cantant de fados, content d’haver viscut a Lisboa, parlava un català perfecte i estava plenament satisfet vivint aquí i integrant també com a pròpia la nostra cultura, sense cap renúncia a la seva rica cultura, musicada en forma de preciosos fados amb un autèntic sabor de Lisboa a l’interior del seu taxi.
Des que va començar la legislatura que estem patint pels equilibris parlamentaris. Ara ve ApC, ara no ve. Ara els liberals parlen de pacte d’Estat, ara parlen de noves eleccions… (ai! Perdó! He dit liberals, oi? Volia dir CR, però com que em costa veure-hi la diferència…). Però el que tothom semblava que tenia clar des del principi és el que es pot resumir en la següent frase: “Ja veurem què passa quan s’hagi de votar el pressupost.” Tot apuntava que el que no s’hagués decidit en matèria de pactes es decidiria forçosament amb la vista enfocada en l’esperat pressupost. Doncs no! Resulta que no cal pressupost! Resulta que fa anys que aprovem pressupostos i… no calia! El que feien els consellers en els Consells d’aprovació del pressupost era un acte de teatre, per cert en alguns dels seus actes bastant bo. Uns anys teatre tràgic! Altres còmic! Algunes vegades amb molts actors, altres monòlegs fornerians, però finalment teatre perquè pel que es veu no cal aprovar pressupostos. El Govern, una vegada més, mostra la seva sobramenta i ens diu que això del pressupost no és necessari, que la Llei general de les finances públiques ja ho preveu en el punt 3 de l’article 22. Diu textualment que el Govern pot “posar en vigor les despeses d’inversió previstes en el projecte de pressupost pendent d’aprovació i que ja havien estat aprovades amb caràcter de despeses plurianuals”. Suposo que l’esperit d’aquest punt de la llei està pensat per a casos excepcionals, no perquè determinats governs treguin pit. En fi…, com que el líder del Govern ja havia fundat en el seu moment un partit que es deia Nova Democràcia suposo que deu estar posant a la pràctica una nova forma d’entendre la democràcia. I darrerament n’estem veient molts exemples, el cas del pressupost és un exemple més, també podríem parlar de les trucades fora de to a aquells agents de la societat civil o institucions econòmiques que tenen un punt de vista diferent a l’oficial. Vaja, que de tot se n’aprèn, jo entenc la democràcia com una forma de governar participativa, on les institucions polítiques assignen (amb un pressupost) els recursos segons la voluntat de la majoria, però… altres ho veuen diferent.
Tindouf, desembre del 1991. El Miquel, el Jordi, el Gaspar, l’Antònio i jo mateix, en aquells moments un grup d’estudiants de periodisme i joves inquiets amb el que passava al món, vam anar a visitar els camps de refugiats sahrauís al sud d’Algèria, prop d’un lloc al mig del desert, ben bé al cul del món, al costat d’una ciutat (bé ciutat és una manera de parlar) anomenada Tindouf. L’objeciu era fer un reportatge de televisió sobre la situació dels refugiats del Sàhara Occidental, fugits del seu propi país arran de la retirada d’Espanya de l’antiga colònia i l’ocupació del Sàhara per part del Marroc. En aquells moments tot apuntava a la celebració d’un referèndum per l’autedeterminació d’aquell país de sorra que bordeja la costa atlàntica. Semblava que l’únic punt de desacord era determinar quin havia de ser el cens electoral autoritzat a votar en l’esperat referèndum. En teoria l’ONU havia de mantenir la pau, intercedir en les negociacions entre el Marroc i el Frente Polisario i ajudar a l’organització del referèndum.
En fi, no cal dir gran cosa més, des d’aleshores em pregunto per què nassos serveix l’ONU! La situació dels refugiats era d’angoixa i a la vegada centrada en l’esperança d’un retorn proper a la terra dels seus orígens. Vam parlar amb gent tenaç i optimista. Vam titular el reportatge: Sàhara, disset anys d’espera. Ara fa exactament el doble que aquella gent perduda al mig d’enlloc espera un retorn al seu país, un retorn lliure i amb garanties. Llàstima, ningú se’n recorda! Només recordem la situació quan gent d’aquell país i que estima la seva terra, com Aminatu Haidar, tornen a posar aquell país de sorra, al costat de la costa atlàntica, al mapa. Ara ja porten trenta-quatre anys d’espera, just el doble que quan hi vam anar. Jo hi penso tot sovint. Què deuen fer aquells nens que van néixer allà i encara no coneixen el seu país? I aquells joves… encara recordo l’Ahmed, tenia vint i pocs anys i l’esperança de tornar aviat a la seva terra per muntar un petit negoci, terra de la qual havia fugit de molt petit i gairebé no coneixia. Res, que la raó d’estat fa que Espanya amagui el cap sota l’ala i el Marroc aprofiti la situació de forma despietada i molt arrogant.
Aeroport de Barcelona, T1, encara no la tinc per la mà, tan bé que em coneixia la que ara és la terminal 2! Estava fent temps mentre esperava una part de la meva família, que havia perdut l’avió tornant de Florència i havia de tornar via Roma tres hores més tard del que estava previst. Vaig aprofitar per prendre un cafè i intentar mirar amb el meu ordinador portàtil quina era l’evolució del Barça-Madrid, cosa que no vaig aconseguir perquè, no sé ben bé per quin motiu tecnològic, no em funcionava la connexió a Internet. De sobte se’m va apropar un jove vestit amb una camisa de beisbol i una gorra: “Do you speak English”, vaig contestar que sí, pensant que si em demanava que l’orientés per l’aeroport poc el podria ajudar… Però no, amb tota la naturalitat del món em va demanar si podia consultar el seu correu electrònic amb el meu portàtil, m’ho va demanar tan convençut i amb tanta innocència que en cap moment se’m va passar pel cap que el paio tingués molta barra. No sé si s’ho va creure, però li vaig dir la veritat, no em funcionava la connexió a Internet. Com que suposo que no tenia pressa, va seure al meu costat amb la mateixa naturalitat amb què m’havia demanat si podia mirar el seu correu. Res més lluny de fer-lo fora, vaig pensar que era una bona oportunitat per practicar l’anglès. Havia vingut a Europa cinc dies, era d’Idaho, tenia cinc dies lliures i va pensar que era el moment de conèixer Barcelona. Quan li vaig demanar què feia a la vida, em va dir que es dedicava a la neteja, que treballava per una empresa de neteja, fent això, netejant oficines. Que estava molt content de tenir una feina en temps de crisi i orgullós de treballar en això. De sobte es va fixar en uns gràfics i unes projeccions financeres que es veien a la pantalla del meu ordinador i la conversa va derivar cap a temes econòmics. Caram! El paio no era cap ignorant! Va ser aleshores quan em va dir que estava cursant el primer curs d’un màster en administració d’empreses i que era llicenciat en ciències físiques. Vaig tornar a preguntar-li sobre la seva feina: “Miri, el que importa és treballar, veure que fas un servei i el fas bé i si sóc bo en els meus estudis, la vida ja m’anirà col·locant on em toqui.”
