Francesc Robert

Tindouf, desembre del 1991. El Miquel, el Jordi, el Gaspar, l’Antònio i jo mateix, en aquells moments un grup d’estudiants de periodisme i joves inquiets amb el que passava al món, vam anar a visitar els camps de refugiats sahrauís al sud d’Algèria, prop d’un lloc al mig del desert, ben bé al cul del món, al costat d’una ciutat (bé ciutat és una manera de parlar) anomenada Tindouf. L’objeciu era fer un reportatge de televisió sobre la situació dels refugiats del Sàhara Occidental, fugits del seu propi país arran de la retirada d’Espanya de l’antiga colònia i l’ocupació del Sàhara per part del Marroc. En aquells moments tot apuntava a la celebració d’un referèndum per l’autedeterminació d’aquell país de sorra que bordeja la costa atlàntica. Semblava que l’únic punt de desacord era determinar quin havia de ser el cens electoral autoritzat a votar en l’esperat referèndum. En teoria l’ONU havia de mantenir la pau, intercedir en les negociacions entre el Marroc i el Frente Polisario i ajudar a l’organització del referèndum.
En fi, no cal dir gran cosa més, des d’aleshores em pregunto per què nassos serveix l’ONU! La situació dels refugiats era d’angoixa i a la vegada centrada en l’esperança d’un retorn proper a la terra dels seus orígens. Vam parlar amb gent tenaç i optimista. Vam titular el reportatge: Sàhara, disset anys d’espera. Ara fa exactament el doble que aquella gent perduda al mig d’enlloc espera un retorn al seu país, un retorn lliure i amb garanties. Llàstima, ningú se’n recorda! Només recordem la situació quan gent d’aquell país i que estima la seva terra, com Aminatu Haidar, tornen a posar aquell país de sorra, al costat de la costa atlàntica, al mapa. Ara ja porten trenta-quatre anys d’espera, just el doble que quan hi vam anar. Jo hi penso tot sovint. Què deuen fer aquells nens que van néixer allà i encara no coneixen el seu país? I aquells joves… encara recordo l’Ahmed, tenia vint i pocs anys i l’esperança de tornar aviat a la seva terra per muntar un petit negoci, terra de la qual havia fugit de molt petit i gairebé no coneixia. Res, que la raó d’estat fa que Espanya amagui el cap sota l’ala i el Marroc aprofiti la situació de forma despietada i molt arrogant.