Cada setmana veig com arriben a les pistes d’esquí el Joucendy i la Diana Mitjavila amb la seva mare, la Francesca, se’ls veu contents, sembla que anar a esquiar amb un club d’esquí els agrada i els fa viure aquest esport juntament amb altres nens de la seva edat. Caps de setmana d’esquí i durant la setmana a l’IPSI, una bona escola concertada de l’eixample de Barcelona. Endemés envoltats sempre per una família que els estima molt, començant per la seva mare i la seva àvia. I em direu: “Sí, i què? Com tants altres nens i tantes altres famílies.” Potser sí, és cert que la vida d’aquests nens no és massa diferent de la de molts nens del nostre entorn, però el Joucendy i la Diana van néixer a Haití i aquests dies observant el drama que viu aquell país no puc evitar que molt sovint em vinguin al cap aquest nen i aquesta nena. Ells aquí viuen la vida que és (o hauria de ser) normal en qualsevol nen d’aquesta edat. Però res en la seva vida seria igual si la seva mare, la Francesca, no els hagués anat a buscar al seu país d’origen. El Joucendy, de set anys, va venir en fa quatre, i la Diana en fa un, parlen perfectament el català i jo diria que estan perfectament integrats al país que els ha acollit i adoptat. I, vista la catàstrofe d’Haití, suposo que la primera cosa que ens ve al cap és pensar: quina sort que ha tingut aquesta canalla d’escapar del terratrèmol havent vingut abans que passés. I, certament, això és una sort, però la sort de veritat és tenir una família que els estima, rebre una bona educació, anar a una bona escola, tenir bons amics i companys. I si a aquesta sort hi afegim la de viure en un país del Primer Món, doncs encara millor.
I és que a vegades tragèdies com el terrible terratrèmol d’Haití demostren fins a quin punt la manca de desenvolupament econòmic i sobretot la manca d’un institucionalisme sòlid agreuja les conseqüències d’una catàstrofe. El terratrèmol ha mostrat al món les terribles condicions de vida d’Haití, però el que a mi més m’ha cridat l’atenció és la terrible feblesa de les seves institucions, amb un Estat terriblement dèbil i incapaç de gestionar un trasbals com aquest, sense ni tan sols palau presidencial.
Tinc la sensació que el teclat del meu ordenador m’està començant a mirar de forma amenaçadora, com si m’estigués dient: “què noi, avui anem secs d’idees, oi?” I jo penso: “serà cabró aquest teclat, m’està demanant que l’acaroni i no sé per on començar, ni quines paraules dir-li perquè estigui content”. La veritat no és que estigui sec d’idees, és que no sé per on començar, si parlo de política andorrana tinc la sensació que em repeteixo, i la veritat és que ja portem massa setmanes amb la mateixa cantarella, que si el pressupost, que si el pacte d’Estat, que si eleccions anticipades…, una mica pesadet i repetitiu tot plegat. De fet, com a espectador, quasi que el més distret serien unes eleccions, com a mínim animaria el panorama. És clar que… no sé si és el que més ens convé… O sí? La setmana, però, ens ha donat una novetat: el conveni hispanoandorrà per l’intercanvi de dades fiscals, ben amanit amb una foto del Sr. Bartumeu amb la ministra espanyola Elena Salgado i la cançoneta corresponent als mitjans de comunicació del sud. Cançoneta que no he sentit amb una simfonia massa amable envers el nostre país. Possiblement ens cal aquest conveni, ara bé no sé si ho hem acabat de comunicar bé perquè la cantarella dels mitjans veïns ha estat més aviat lletja.
És curiós des de quants angles es pot informar de la mateixa cosa. Fixeu-vos que no és el mateix dir: “Andorra surt de la llista de paradisos fiscals i encara el futur amb transparència”, que dir “Andorra deixarà d’encobrir els evasors d’impostos i el diner negre”. Per què serà que més enllà d’aquestes fronteres sovint ens pinten amb una cara negra i negativa? Una de dues o ens venem fatal o hem fet mèrits perquè ens vegin la cara més fosca. Però continuo tenint la sensació que el teclat em continua amenaçant: “per dir això millor que ho facis amb unes altres tecles, pesadet!” Avui parlar de política andorrana sense semblar el conte de l’enfadós és complicat. Cal donar pas a la imaginació, però no és fàcil, és clar que el company Ignasi de Planell fins i tot ha fet l’exercici creatiu d’imaginar un govern de pacte. Ja va bé, algú capaç de ser creatiu en una cosa tan avorrida i cansada com la política andorrana dels darrers mesos.
Fa poc més d’un any el debat polític girava al voltant dels noms dels candidats a les eleccions generals, de possibles líders al centre polític, de noves formacions com Nou Centre, formació que avui ja és de fet inexistent. En fi…, que la política estava immersa en un clima clarament preelectoral, tot i que quedaven bastants mesos per anar a les urnes. En canvi avui el debat és l’aprovació o no del pressupost o el més que improbable govern de concentració. I el cas és que si això no va endavant, com sembla que finalment serà, ens trobarem de ple un altre cop en un procés electoral. Un procés que es pot produir de forma molt ràpida i amb molts polítics o aspirants a polític despistats. I jo em pregunto: què passarà amb l’espai de líders i noms canviants que alguns insisteixen a anomenar centre i que ara ocupa APC? O qui liderarà el centredreta, també de noms variables segons la legislatura en què ens trobem i avui anomenat CR? I els verds… es beneficiaran de la incapacitat del PS per acabar una legislatura sencera? I les terceres vies? Ja estan a punt? Està el senyor Antoni Martí a punt de solfa? O aquestes eleccions, que jo veig bastant provables a curt termini, l’agafaran a contrapeu? I el cinquisme? Encara existeix? O va ser una opció passatgera? Davant d’aquest ambient incert i ple d’interrogants, el cònsol d’Escaldes té una oportunitat d’or per tornar a la política nacional. És ara quan es donen les circumstàncies ideals perquè el nostre país pugui gaudir d’un polític de la talla del Toni Martí. Algú que va demostrar ser un bon parlamentari però també un bon gestor quan ha estat al capdavant d’un comú. Personalment veig molt clar que si per algú passa la regeneració de la política andorrana és pel senyor Martí. Evidentment hi ha d’altres talents a la nevera, però tinc clar que una opció ferma de l’actual cònsol d’Escaldes per liderar un projecte de país ens il·luminaria i ens trauria de la grisor que actualment patim. Evidentment necessita un bon equip, però abans d’arrencar compromisos és el líder qui s’ha de comprometre amb el projecte. Au… vinga… Senyor Martí no es faci pregar més i prengui decisions fermes, que volem líders que prenguin decisions ràpides.
El discurs del consens és molt bonic, sona bé, és
la retòrica de la farina plana, de la raó d’Estat. De
fet, és el clàssic discurs d’un president de parlament, o d’un síndic en el nostre cas. I… també és un discurs que pot sonar bé i celestial
durant els primers mesos
d’una legislatura. Quan
es vol parar la mà a qui
ha de formar un govern, quan es pretenen consensuar aquells temes que
van més enllà de la ideologia política pròpiament dita. És com…, si cerquem
una metàfora bíblica, el
paper de l’arcàngel Gabriel, l’enunciador, l’encarregat de portar les bones notícies.
Però, és clar, això no és etern i si un vol fer oposició no es pot fer amb un discurs de síndic, amb les paraules enunciadores com les de l’arcàngel Gabriel. I més encara si a l’altra banda no hi ha un discurs de consens, sinó més aviat el contrari.
L’oposició i el seu cap han de donar un missatge de país, lògicament, però posant en evidència les mancances i les sortides de to de qui governa.
I això encara cobra més sentit si aquells que governen no ho fan amb una majoria parlamentària al darrere. I en circumstàncies com les actuals, en què hi ha un govern que no disposa de la majoria parlamentària però que actua amb la mateixa supèrbia que si la tingués, el que no pot fer l’oposició és mostrar debilitat, ans al contrari, ha de mantenir-se ferma i exigent recordant al Govern justament això, que no té majoria.
Vist el punt a què hem arribat sembla absurd intentar consensuar res si no hi ha voluntat negociadora. Però també és absurd que es governi sense consensuar res amb l’oposició quan no es té la majoria necessària.
És curiós… però les representacions pictòriques de l’arcàngel Gabriel sempre el solen mostrar amb un lliri a la mà. Tot i que no sabria dir quina flor ha de mostrar el discurs opositor si el lliri de l’arcàngel o la flor de sant Ladislau, que segons alguna llegenda hongaresa era el millor remei contra les epidèmies de pesta. El que no he sabut trobar a Internet és cap flor de sant Eusebi.
