La Diana i el Joucendy
Cada setmana veig com arriben a les pistes d’esquí el Joucendy i la Diana Mitjavila amb la seva mare, la Francesca, se’ls veu contents, sembla que anar a esquiar amb un club d’esquí els agrada i els fa viure aquest esport juntament amb altres nens de la seva edat. Caps de setmana d’esquí i durant la setmana a l’IPSI, una bona escola concertada de l’eixample de Barcelona. Endemés envoltats sempre per una família que els estima molt, començant per la seva mare i la seva àvia. I em direu: “Sí, i què? Com tants altres nens i tantes altres famílies.” Potser sí, és cert que la vida d’aquests nens no és massa diferent de la de molts nens del nostre entorn, però el Joucendy i la Diana van néixer a Haití i aquests dies observant el drama que viu aquell país no puc evitar que molt sovint em vinguin al cap aquest nen i aquesta nena. Ells aquí viuen la vida que és (o hauria de ser) normal en qualsevol nen d’aquesta edat. Però res en la seva vida seria igual si la seva mare, la Francesca, no els hagués anat a buscar al seu país d’origen. El Joucendy, de set anys, va venir en fa quatre, i la Diana en fa un, parlen perfectament el català i jo diria que estan perfectament integrats al país que els ha acollit i adoptat. I, vista la catàstrofe d’Haití, suposo que la primera cosa que ens ve al cap és pensar: quina sort que ha tingut aquesta canalla d’escapar del terratrèmol havent vingut abans que passés. I, certament, això és una sort, però la sort de veritat és tenir una família que els estima, rebre una bona educació, anar a una bona escola, tenir bons amics i companys. I si a aquesta sort hi afegim la de viure en un país del Primer Món, doncs encara millor.
I és que a vegades tragèdies com el terrible terratrèmol d’Haití demostren fins a quin punt la manca de desenvolupament econòmic i sobretot la manca d’un institucionalisme sòlid agreuja les conseqüències d’una catàstrofe. El terratrèmol ha mostrat al món les terribles condicions de vida d’Haití, però el que a mi més m’ha cridat l’atenció és la terrible feblesa de les seves institucions, amb un Estat terriblement dèbil i incapaç de gestionar un trasbals com aquest, sense ni tan sols palau presidencial.
