Definició: “El pensament paranoic sol incloure creences persecutòries corresponents a un complot. [...] Més recentment, l’ús clínic del terme s’ha emprat per a descriure deliris en què la persona afectada creu que l’estan perseguint”(font: Wikipèdia).
Fets: 1) Fa un parell de mesos, després d’un acte públic en el qual vaig intervenir, una persona de l’òrbita de l’actual Govern em va comentar: “com es nota que anaves totalment en contra del Govern”. Em vaig quedar totalment estupefacte, primerament perquè en l’acte no s’havia parlat pràcticament del Govern, després perquè moderava l’acte i finalment perquè si vaig expressar alguna opinió va ser per parlar del país i no de qui el governa. D’altra banda cada cop que algú de l’entorn socialista (sector oficialista o jaumista o bartumeuista) em comenta algun article d’aquesta secció del Diari sembla que hagin estat entrenats per dir sempre el mateix de forma automàtica i sense entrar en cap tipus d’anàlisi, una frase que vindria a dir el següent: “tu formes part del grupet que des del Diari d’Andorra no teniu res més a fer que atacar el govern”. Generalment em quedo al·lucinat, però… 2) És significatiu l’article (o pamflet preelectoral) del cap de Govern, publicat a El Periòdic la setmana passada, on sembla que si les coses no funcionen sigui més per culpa de l’oposició que per culpa del mateix Govern. Home…, si no hi ha majoria absoluta és normal que al Govern li costi governar i que l’oposició s’aboni a fer oposició, el que no podem fer és acusar l’oposició de no haver tret majoria absoluta!
Conclusió: En fi, que tothom qui no formi part del Partit Socialdemòcrata (sector oficialista o jaumista o bartumeuista) està en contra del Govern, és desestabilitzador i no vol el bé d’Andorra, ja sigui un polític, un columnista d’aquest Diari o el president de qualsevol d’aquestes institucions que han vist com els atacs de desafecció de la Casa Gran venien via trucada de telèfon exprés. En fi que davant aquesta sensació de pressió persecutòria que sembla tenir el Govern no seria estrany que aviat es creessin els serveis secrets andorrans tipus CIA (o… KGB!) per controlar els desafectes al règim. O… ja existeixen? Glubs!
La veritat és que hi ha coses d’aquest país que em supe-ren. L’egocentrisme (andorranocentrisme) que professem arriba a punts veritable- ment patològics. Però, però… si som un microestat, si amb prou feines superem els vuitanta mil habitants! Tot i això tinc la sensació que a vegades polítics i poders fàctics varis creuen que Andorra té un paper a jugar en el context internacional més important que el dels EUA. És a dir, no únicament andorranocentrisme, sinó que a més a més hi hem d’afegir deliris de grandesa. Ai Déu meu Senyor! On anirem a parar! En comptes de ser conscients de qui som i amb qui ens les juguem per intentar treure’n el màxim rendiment, a vegades sembla que seríem capaços de declarar la guerra a qualsevol país només amb les forces del sometent, caram… quines coses, però, però… és que, vist el posat xulesc d’alguns i la visió miop de la realitat dels altres, sembla que sigui així. La setmana passada em va contactar la Gemma Aguilera, periodista del setmanari El temps, volia escoltar l’opinió de diferents personatges polítics i del món econòmic i empresarial a fi de preparar un reportatge sobre el paper d’Andorra en el context de la Unió Europea. Lògicament li vaig donar la meva opinió, encertada o no la meva opinió sense embuts. El que em va cridar l’atenció és la imatge que se n’emportava algú que a priori havia vingut sense cap mena de judici previ. “M’han sobtat, d’entrada –em deia–, les dificultats per accedir a demanar una entrevista, les pors a explicar qualsevol pregunta i també la prepotència i l’arrogància amb què m’han tractat alguns. M’emporto la sensació que voleu relacionar-vos amb la UE amb tots els avantatges sense cedir ni un privilegi.” A vegades ens pensem que tothom ens vindrà al darrere, que no necessitem ningú. Per a què volem una Llei d’inversions estrangeres més oberta? Noooo, no fos cas que ens toquessin el tros, això sí sense pensar ni un minut en els avantatges dels qui poden venir a invertir, generar llocs de treball o deixar aquí els seus guanys. I amb la UE? Sembla que alguns estan convençuts que podem resistir sense cedir res i si volen alguna cosa que vinguin i ens la demanin i ja veurem si els la donem. Ai Déu meu Senyor!
La monja benedictina Teresa Forcades, que a més de monja benedictina és metgessa i doctora en salut pública, és coneguda, a més de ser-ho pel seu feminisme, pels seus plantejaments davant la suposada pandèmia de l’anomenada grip nova, grip porcina, grip A o virus A(H1N1), ara no em vénen al cap més denominacions, però la veritat és que aquesta grip, que, en teoria, havia de ser tan destructiva, no s’ha quedat curta en noms.
Sincerament, el primer cop que la vaig sentir em va impressionar per la seva clarividència, la seva capacitat d’expressió i la forma pedagògica com explicava els seus plantejaments feministes i les seus dubtes sobre la suposada pandèmia de grip nova, amb dades altament documentades i tot plantejat d’una manera mol clara.
De totes formes, he de reconèixer que vaig pensar que es tractava del clàssic plantejament antisistema o esquerranós antimultinacionals.
Ingènuament creia que no hi havia cap motiu per suposar que la declaració de pandèmia per part de l’Organització Mundial de la Salut tingués cap altre interès que vetllar per la salut pública, i més quan el plantejament va ser secundat per la majoria dels governs occidentals.
Ara, passats uns mesos, em paro a pensar sobre el tema i la veritat és que només he conegut directament una persona que hagi estat infectada per aquest virus tan perillós i indirectament els fills de dos amics meus. Insignificant si ho comparo amb la gent que he conegut amb grip, angines o senzillament refredats altres hiverns.
Tampoc he conegut ningú que s’hagi vacunat, això sí, es veu que els ministeris de Salut de molts estats van encomanar moltes vacunes, no fos cas que la humanitat desaparegués.
Ah! I la dada més important, la setmana passada es van publicar els resultats de la farmacèutica Roche: les seves vendes han augmentat un 10 per cent durant el 2009, ajudades pel seu producte estrella, el Tamiflu antiviral, utilitzat en els casos de grip A, que ha augmentat les vendes en un 435 per cent. Caram! Per a aquests sí que no hi ha crisi que valgui.
És cert que cada estat té les seves particularitats, i quan parlem de microestats aquestes particularitats encara s’accentuen. Però també és cert que com a microstat que som tenim molts elements en comú amb altres microstats envoltats per fronteres amb la UE. I… en aquest sentit fa dies que estic seguint amb atenció el que passa a San Marino, i si en algun moment em passa pel cap fer-ne una extrapolació amb Andorra, doncs mmm… se’m posen els pèls una mica de punta. Segons la consultora italiana The european House-Ambrosetti s’estima que fins a 5.000 milions d’euros (…d’euros!) en recursos de clients del seu sistema financer d’un total de 13.600 podrien marxar del país. De moment es calcula que l’amnistia fiscal italiana ha aconseguit repatriar al voltant de 2.000 milions d’euros provinents de comptes bancaris a San Marino. Si tenim en compte que el sistema financer de San marino representa prop del 20% de la seva economia és clar que és, per dir-ho suaument, un bon castanyot! Segons l’agència Fitch Ratings, si continua la retirada de dipòsits es podria produir el que anomenaríem credit-crunch. Per curar-se en salut el parlament va aprovar a final de 2009 una llei que per primera vegada obre la porta que els bancs d’aquell país tinguin accés a la liquiditat del seu banc central; d’altra banda el seu govern es planteja seriosament una emissió internacional de bons. Si tornem cap a casa, podem dir que, d’entrada, aquí tenim una economia bastant més diversificada i menys dependent del sector financer i, d’altra banda, les nostres entitats financeres han començat a obrir els seus radars cap a l’exterior…, però continuem sense tenir un banc central, sense un organisme regulador (INAF) potent i a vegades, vist des de fora, sembla que tenim una tendència natural per la improvisació i esperar constantment a veure-les venir. Però el cas de San Marino em fa posar seriosament la qüestió: què passaria si el govern espanyol aprovés una amnistia fiscal i permetés repatriar diners cap a l’Estat espanyol sense cap penalització? No som veïns de San Marino però hi ha una dita castellana que hi encaixa: “Cuando las barbas de tu vecino veas cortar pon las tuyas a remojar…”