“Vol un cigarret?” “Home per què no, em ve de gust…” És cert, cadascú és lliure de fer el que vulgui amb la seva salut i administrar els seus plaers a la seva manera i segons els seus principis. És a dir que sí, que cadascú és lliure de fumar…, si vol. Ara bé, tothom és lliure de respirar la mínima contaminació possible en els espais públics… si vol (possiblement no tothom ho vol i també és una llibertat). Així que… quan l’altre dia em vaig anar a visitar a cal metge (ep, res a veure amb el tabac… l’esquena!) i em va proposar de signar la iniciativa legislativa popular per una Proposició de llei contra el tabaquisme passiu ambiental es va engegar de cop la màquina de les meves contradiccions internes. Vaig dubtar: “A veure, tothom fa el que vol…, per mi les llibertats individuals són sagrades…, vaja sagradíssimes, i en aquest cas qui ho vulgui que fumi.” Ara bé, quina llibertat cal posar al davant? La del qui fuma? O la del qui no fuma i està en un espai públic contaminat pel fum del tabac? És ben cert, les llibertats individuals són sagrades. Però… on comencen? Doncs la llibertat d’un acaba on comença la dels altres; podem discutir on és la línia divisòria, tot i que en aquest cas no hi ha massa dubtes. Al cap i a la fi és una qüestió d’hàbits; quan he viatjat per països on la prohibició és vigent des de fa temps no he detectat cap trauma entre la població fumadora, ni entre els restauradors, ni als locals d’oci nocturn, senzillament els fumadors de forma disciplinada fumen en els llocs habilitats, sense més…, sense queixes. Aquesta és la segona iniciativa legislativa popular de la nostra història constitucional i aquesta vegada no tindria cap sentit que es quedés pel camí. I més veient que els països del nostre entorn ja fa temps que han legislat sobre el tema. Encara que…, com en tantes altres coses, podem triar ser diferents i defensar les particularitats andorranes també en això… ja no ve d’aquí! En fi que sí, que quan els germans Escoda (l’Antònia i el Bernat) em van demanar de signar ho vaig fer, suposo que fer-ho en un centre mèdic hi dóna un to més solemne, oi? Ah, per cert, me n’oblidava, ocasionalment fumo (fumador social) i res no m’impedeix signar.
L’altre dia llegia, crec que un diari gratuït, que “el Dia de la Francofonia potenciarà la integració del francès a Andorra”, en fi…, llegit així pot semblar un comentari inofensiu, innocu. Però anem per parts, en principi no hagués prestat cap atenció al comentari si la llengua oficial i històrica del nostre país gaudís d’una salut de ferro extraordinària. Però quan l’ús del català pateix en el seu propi territori, parlar de potenciar una llengua que ja és per si mateixa potent, com ho és el francès, en un espai lingüístic que no li és propi i tot imperialista per part de qui ho proposa, si m’ho permeteu. És clar que també hem d’aprendre d’aquest tipus d’actituds perquè si els catalanoparlants tinguéssim el mateix orgull i xovinisme que tenen els francòfons amb la seva llengua la situació del català seria bastant diferent. En fi que no volia que un fet que jo considero greu passés desapercebut i, el que és pitjor, amb normalitat.
I ja que parlo de francofonia, fa anys que em pregunto què nassos fa una representació del nostre Consell General al si de l’Associació Internacional de Parlamentaris de Llengua Francesa? Fa molt temps ho vaig demanar a un conseller general i m’ho va justificar: “mentre no tinguem organismes de representació internacional és una forma de tenir relacions diplomàtiques”.
Aquest comentari podria ser vàlid fins al 1993, però des d’aleshores ençà la nostra pertinença a aquest organisme no té cap sentit. El nostre espai natural, des del punt de vista lingüístic i cultural, és l’espai de la llengua i la cultura catalana i si cal participar en associacions o fer esforços de potenciació de llengües és en aquest espai, la resta és una pèrdua de temps i de recursos mentre l’ús de la nostra llengua gaudeixi de mala salut. I em pregunto què dirien els francesos si l’ambaixada alemanya a París digués que cal potenciar l’alemany a França o l’ambaixada britànica digués que s’ha de potenciar l’anglès?
Ah… i a més França ha estat un estat pioner amb les lleis de protecció dels artistes francòfons a les seves ràdios amb un percentatge mínim en aquesta llengua. I…, el que deia, d’això n’hem d’aprendre, hem de protegir-nos d’intromissions externes, com fan ells.
Ai, ai, Alay, sembla que d’un dia per l’altre un ministre caracteritzat per la discreció, la intel·ligència i… una gestió pacífica i sense conflictes, digna d’un dalai-lama, ha sortit a la palestra. Ai, ai, Alay, vejam que aquesta depuradora d’aigua no acabi depurant ministres en lloc d’aigua. Si una cosa caracteritza el ministre Alay és la seva discreció i la seva intel·ligència, per això és estrany que Vicenç Alay no hagués previst l’allau política que li podria venir a sobre amb la concessió del manteniment de la depuradora de Sant Julià a una unió temporal d’empreses on participa una empresa vinculada a la seva persona. Clar que aquesta pau i discreció digna d’un dalai-lama a vegades ataca fins i tot els més pacífics, el propi dalai-lama està constantment en el punt de mira dels xinesos tot i ser una persona pacífica i discreta que fomenta la cultura del no-enfrontament. A veure, a veure, anem per parts, d’una banda no crec que el fet de tenir accions en una empresa hagi de ser antagònic amb la possibilitat d’exercir la política i amb més raó quan un participa en un projecte empresarial únicament com a accionista i no com a gestor. Ara bé, tot i que Alay no és gestor de l’empresa en qüestió i tampoc n’és accionista majoritari ens hem de plantejar si és ètic que el màxim responsable d’un ministeri tingui interessos en una empresa concessionària en una matèria vinculada al ministeri en qüestió. Fins i tot hi ha països on no hi ha lloc al dilema ètic perquè senzillament això no és legalment possible. Però aquí, tot i ser legalment possible (crec que és així perquè si no fos així ja no hauríem arribat a aquest punt) ens hem de plantejar si èticament és possible i si políticament és acceptable. Encara que no és ben bé política, l’altre dia Sandro Rosell anunciava que si guanyava la presidència del Barça es vendria la seva empresa vinculada al món del futbol perquè no li semblava ètic compatibilitzar les dues coses. Ai, ai, Alay, a vegades cal triar… abans que a un el facin triar per la força com li va passar al pobre dalai-lama abandonant el seu país. Ai, ai, Alay, que mai m’hauria imaginat el ministre més intel·ligent del Govern atacat per un tema com aquest.
És normal i necessari que un estat tingui un institut d’enquesta, d’estudis sociològics, o com en vulgueu dir; en fi, un organisme que, mitjançant eines estadístiques, analitzi quin és el sentir de la societat, cap a on anem i què volem a fi i efecte de poder-nos dotar d’unes adequades institucions, infraestructures o el que sigui necessari. En definitiva, que capti les demandes socials i ajudi els polítics a prendre les decisions més oportunes en cada moment. Fins aquí fantàstic, fins i tot entendria que formés part del joc que el govern de torn, de forma subtil (per descomptat!) en fes un ús que anés més enllà de captar les necessitats de la societat i de l’Estat, seria un ús lleig però si mirem l’entorn doncs… Ara bé, l’enquesta de l’altre dia… sí, sí, aquella enquesta que culpava l’Eusebi Nomen (exarticulista, ara polític) de tots els mals del país està fora de límits. La veritat és que és bastant al·lucinant tot plegat. L’enquesta està feta pel Centre de Recerca Sociològica (CRES) i per l’Institut d’Estudis Andorrans (IEA), dirigit per un tal Jordi Guillamet (sí, sí el mateix! aquell que fou la mà dreta del cap de Govern liberal Marc Forné…, sense comentaris…). Tot i que el mateix Guillamet assegura que l’enquesta respon a motius de recerca sociològica, segons publicava aquest Diari: “No ha estat un encàrrec del Govern”, sinó que “atesa la situació actual vam considerar oportú fer-la”. Doncs quina casualitat! Es devien encreuar diferents astres i per algun motiu desconegut (en fi, desconegut per a mi, que d’astrologia i endevinació ni idea!) o per alguna casualitat d’aquelles que estadísticament i per probabilitats són pràcticament impossibles, va passar! Què va passar? Doncs… que la ja co-neguda enquesta es va presentar quasi coincidint amb la votació del pressupost! De casualitat, de pura casualitat, el CRES i l’IEA, organismes dedicats a l’estudi i a la recerca sociològica, van donar a conèixer el resultat del seu estudi científic i d’opinió gairebé coincidint amb la votació del pressupost… Però, ep!, és casualitat, pura casualitat, els científics socials són això, científics, i els polítics són polítics, i qualsevol altra cosa és pura coincidència.
